cn162_abdel-foto-granPARLEM AMB ABDEL WADUD SABATÉ, RESPONSABLE DEL CENTRE SUFÍ DERGAH NAQSHBANDI DE BARCELONA

Llicenciat en Dret i pare de sis fills, després d’una recerca espiritual en el cristianisme i en l’hinduisme, Abdel Wadud Sabaté coneix de jove Nazim al-Haqqani (1922-2014) i esdevé deixeble d’aquest mestre sufí. El seu nom nou musulmà vol dir «servidor de la font de l’Amor». Hem dialogat amb ell a casa seva, a Sant Antoni de Vilamajor (Val­lès Oriental).

Sorprèn, en un primer mo­ment, trobar un català mu­sulmà que no és un nouvingut…  Com vares arribar a l’islam?

Quan miro enrere, veig que d’alguna manera hi he estat portat. Als setze anys, vaig co­mençar a cercar, tot i que des de ben petit era per a mi evident l’existència de Déu. Vaig començar a pintar, i això em servia no tan sols per relaxar-me sinó també per parlar amb Déu. Em vaig aficionar a la lectura i em vaig començar a preguntar pel sentit de l’existència. M’agradava retirar-me en llocs on m’ensenyessin a pregar i a meditar, i vaig començar a fer ioga.
Més endavant, la lectura d’un llibre d’Abdullah Daguestani (1891-1973), gran mestre de l’orde sufí Naq­shbandi, va representar un punt d’inflexió en la meva recerca. Hi vaig trobar les respostes que esperava a les meves preguntes, d’una forma molt clara i gens dogmàtica. Vaig començar a interessar-m’hi i als 27 anys, després de trobar personalment Nazim al-Haqqani, deixeble seu, vaig veure clar que m’havia de fer musulmà. Em va inspirar una gran confiança i un gran amor. Sentia el cansament d’una llarga recerca, i em vaig sentir atret a seguir aquest mestre en el seu estil de vida.

Segons el teu parer, en què consisteix essencialment l’experiència de Déu segons la tradició alcorànica?

Jo entenc que l’Alcorà, com els altres llibres sagrats, parla a diversos nivells. Això crec que és molt important. El text revelat és tan ric que parla a tots els creients, inde­pendentment del seu nivell cultural, però alhora pot ser interpretat de maneres molt diverses. Els néts de cor entendran el text correctament, però els qui amaguen en el seu cor intencions malèvoles l’interpretaran de manera esbiaixada i equivocada. L’Alcorà serveix per discri­minar allò que és bo d’allò que és dolent. És un missatge que serveix per conèixer-se a si mateix, i el qui es coneix a si mateix coneix el seu Senyor.

L’islam com a «submissió a Déu» no pot comportar un subdesenvolupament de l’ésser humà? A la moder­ni­tat, la cultura europea ha rebutjat en gran part la idea d’un Déu sobirà que imposa els seus preceptes a la humanitat. Què hi diu la teva tradició sufí?

Primer de tot, cal aclarir que sufisme i islam són el mateix. Hi ha una moda recent a l’Occident d’intentar distin­gir l’islam del sufisme. El sufisme no és més que el corrent més purista de l’islam, el cor­rent que ha intentat preservar l’ensenya­ment del Pro­feta tal com era als orígens, no tant en la forma com en el fons. Això és molt important perquè es desconeix molt, i precisament això ens serveix per entendre aquesta «submissió» a Déu. islam es tradueix sovint com a «submissió», però no es pot oblidar que etimològica­ment s’entronca amb la paraula sa­lam, que vol dir «pau». El concepte d’islam, doncs, denota l’estat de pau en què es troba l’home i la societat amb la Creació sencera quan segueixen els camins del Creador. No es tracta d’una submissió forçosa i externa. És un estat interior que neix del coneixement.

cn162_abdel-entrevistaTanmateix, en nom de l’islam, s’obliga a vegades, fins i tot amb la violència, a la conversió forçada…

Com ja he dit, a l’Alcorà hi trobem textos que són inter­pretables de formes fins i tot oposades, segons el cor de qui els llegeix. L’Alcorà mateix desmenteix que es pugui forçar ningú a la conversió, ensenya que el fet de creure ve de dins. El testimoniatge de creure en l’únic Déu i en tots els seus profetes és un acte que ha de sortir del cor de la persona. Si algú és forçat a declarar-se musulmà sense que tingui fe, no és considerat un musulmà segons l’Alcorà. Enlloc del text sagrat no es diu que s’hagi de forçar ningú. Ara fa un any, uns dos-cents ulemes (doctors de la llei islàmica) con­junta­ment van signar una carta en la qual po­saven de ma­nifest que els terroristes fonamentalistes estan actuant contra l’Iilam. S’han de distingir clarament els grups terroristes del veritable esperit de l’islam. És innegable el llegat cultural i espiritual que l’islam ha aportat al món, però també és inqüestionable que en nom de l’islam s’han fet barbaritats i continuen fent-se’n.

Com a musulmà, m’interessa el missatge del profeta Jesús, m’interessa el missatge del profeta Abraham. Ara bé, el que els jueus, els cristians o els musulmans facin, això és responsabilitat de cadascú. Jo no he de defensar l’islam ni els musulmans. El que hem de tractar de fer tots és ser coherents amb les nostres creences. Les persones que ens sentim religioses hem d’entendre que la nostra responsabilitat comença per nosaltres mateixos i acaba en nosaltres mateixos. Si tu ets una llum, i la gent sent curiositat per la teva llum i ve a veure’t i et pregunta, aleshores això vol dir que estàs seguint el camí dels profetes, i tens tot el dret a explicar el que creus. Però si la teva llum no brilla prou i has d’anar a buscar la gent i explicar-los que la teva llum no brilla prou, això és una bogeria. Hi ha una diferència molt clara entre el que fa el messies i el que fa el boig. El paper de la gent que seguim el camí profètic ha de ser necessàriament seguir les passes dels profetes. I els profetes només surten a donar el missatge quan han sigut impulsats per Déu a sortir. Mai abans. El profeta Jesús no va sortir mai abans de ser enviat i d’aquí el nom d’enviat. Si no has sigut enviat, què fas? Quan un missatge brilla per si mateix no necessita el màrqueting per arribar als altres. La religió s’ha de portar dins el cor.

Has trobat o et trobes oposició i incomprensió per part dels teus germans musulmans a aquesta teva actitud dialogant i oberta?

Gràcies a Déu he tingut sem­pre la sort de trobar-me amb gent si nó molt oberta, almenys sí comprensiva. Per una altra banda, hem d’entendre que vivim un temps molt difícil des del punt de vista social. Quan viatges pel món, trobes que hi ha una crispació i això es manifesta de diferents ma­ne­res. Alguns amb fanatis­me po­lític, d’altres amb fa­natisme religiós, d’altres amb fanatisme esportiu. Al llarg d’aquests anys, és veritat que he trobat musulmans que dissortadament tenen una visió molt encarcarada de l’islam, molt literalista; però es tracta d’un percentatge insignificant: estem parlant d’un col·lectiu de més de mil cinc-cents milions de persones! La majoria d’aquestes persones viuen en el món rural, escampades per tot el món.  Em tranquil·litza veure que la comunitat islà­mica del món, en el seu con­junt, està sana. L’islam no és una religió només dels àrabs, en absolut. En els darrers anys, a través dels mitjans de comunicació, s’ha difós una visió de l’Islam que està allunyada de la veritable tradició islàmica. M’entristeix moltíssim veure que l’integrisme islàmic s’hagi volgut apoderar de l’islam i proclamar-se’n la seva veu oficial.

Contrasta la llibertat religiosa que gaudeixen els musulmans a Occident amb les grans dificultats que els cristians han d’afrontar en molts països àrabs i la impossibilitat pràctica, o fins i tot legal, que molts musulmans puguin convertir-se a altres religions. Creus que el principi de la llibertat religiosa acabarà imposant-se també als països de majoria musulmana?

Des d’un punt de vista musulmà, és totalment comprensible que no s’entengui que algú abandoni l’islam. Si un s’ha declarat musulmà, vol dir que creu que només hi ha un Déu i que accepta l’ensenyament dels profetes i reconeix Muhàmmad com l’últim profeta. Des de la fe, no pot haver-hi renúncia a allò en què es creu. Ara bé, si parlem des del punt de vista dels drets i les llibertats de les persones, és clar que això és una altra cosa. Hi ha gent que s’està convertint des de l’islam al cristianisme a molts llocs i ho poden fer. En els països àrabs, tanmateix, hi trobem una intransigència fora de tota lògica i del sentit comú. Aquestes manifestacions d’intolerància radical no porten enlloc.

En l’àmbit catòlic fou molt significativa la declaració conciliar sobre la llibertat religiosa, ara fa cinquanta anys. Et sembla que alguna cosa similar podria produir-se en el món islàmic?

Això ho han de fer els Estats, perquè tal com està plantejat el món, avui en dia són els Estats els qui tenen aquesta potestat i són els responsables de garantir en els seus territoris la llibertat religiosa. La doctrina tradicional de l’islam la reconeix de manera inqüestionable. Si en un país concret no es respecta, no podem responsabilitzar l’islam com a tal, perquè l’Alcorà mateix la garanteix.

En el nostre context europeu, tanmateix, on la llibertat religiosa està plenament garantida, la pressió familiar o ètnica fa sovint molt difícil que un musulmà es bategi.

Estadísticament no sé quin percentatge de casos hi ha. No hi ha cap mena de dubte que hi ha una pressió familiar forta, per exemple amb els marroquins, tot i que és més folklòrica i més de clan que una qüestió religiosa; però també a la inversa, es produeix. Cal vetllar pels interessos d’aquesta gent, però no crec que siguin moltes les persones en aquesta situació. En canvi, crec que són molts més els que optarien per estar en contacte amb el sufisme i que voldrien seguir mestres espirituals i tenir una vivència més mística de la religió islàmica, i que no ho poden fer per la incomprensió dels imams.

A casa nostra sembla que està més de moda l’interreligiós que el religiós, però el fet és que no pot haver-hi diàleg interreligiós genuí sense una experiència personal ben arrelada en una tradició religiosa, oi?

Hi estic totalment d’acord. Jo m’entenc molt millor amb una persona profundament cristiana que amb una persona que és superficialment musulmana.

Cinto Busquet @CintoBusquet


 

Aquesta entrevista va ser publicada al número 162 de Ciutat Nova.

0

Finalitzar Compra