Els temps empenyen a l’esperança. De fet, qui més qui menys, espera que tot això passi, que anem superant totes les crisis derivades de la Covid19 i que, tan aviat com sigui possible, ens trobem en un escenari millor. Però mentre tot això passa, ens cal viure en un avui on, tot i el Nadal imminent, trobar brins d’esperança, és més un acte de voluntat que una troballa casual.

El nostre avui està constituït per un entorn que de fa temps el món empresarial anomena, entorn VUCA, (Volatility, Uncertainty, Complexity, Ambiguity) – Volatilitat, Incertesa, Complexitat, Ambigüitat – un entorn que la Covid19 ha agreujat en l’àmbit de l’empresa i ha acabat estenent a la societat sencera. Tot el que ens passa és volàtil, gasós, se’ns escapa de les mans i desapareix abans de poder-ho entendre. La incertesa governa les nostres hores, incapaços de saber com arribarem al vespre i què ens tocarà afrontar demà al matí. Realitats complexes, polièdriques, amb matisos, aspectes i àmbits interrelacionats, interdependents i, sovint, oposats i gens compatibles. Situacions i reptes farcits d’ambigüitat, el blanc o negre desapareix, per donar pas a multitud d’interpretacions i diversitat de plantejaments.

Temps doncs d’escola, on aprenem que ja no n’hi prou en saber gestionar els riscos, sinó que cal saber conviure-hi. La realitat ens fa desaprendre moltes certeses que teníem incorporades mentre ens fa conscients de la inutilitat de tornar-les a aprendre, perquè les preguntes que vindran a continuació seran molt diferents. O potser seran aquelles preguntes que mai hem estat capaços de respondre?

Afirma el teòleg jueu, Pinchas Lapide, deixeble de Martin Buber, que les tres primeres preguntes que, segons la Bíblia, Déu va adreçar a la humanitat encara estan sense resposta. Aquestes preguntes són:

  • On ets? (tu en aquesta creació, quin paper hi fas?)
  • Què has fet? (o has deixat de fer)
  • On és el teu germà?

Segons Lapide, mentre no aconseguim donar-hi resposta, no hi haurà cap esperança per a un món veritablement sa i humà.

Per als cristians, el Nadal és temps d’esperança. I pot ser-ho també per a tota la humanitat. Un Nadal diferent, com aquest, pot ser una gran oportunitat per mirar d’avançar en aquest procés històric, llarguíssim i inacabat, de donar resposta a les preguntes divines. De fet, tant se val qui formula la pregunta, allò veritablement important és que la recerca de respostes, personals i col·lectives, pot ser font d’esperança.

Nadal, un nen neix en la misèria d’un estable. Qualsevol naixement, també aquest – o, especialment aquest – és motiu d’il·lusió en el present i esperança per al futur. Transitar de l’una a l’altra és un camí d’incerteses, volatilitats, complexitats i ambigüitats que exigeixen respostes noves a les preguntes de sempre.

Diu l’Evangeli de Lluc: Us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor” (Lc 2,10-12). Un Nen, que uns escrivim amb majúscula i d’altres amb minúscula, i que no ens ha portat les respostes, ni als uns ni als altres. Ens ha donat, això sí, el mètode per a cercar-les: l’Amor. Un mètode infal·lible que construeix un nosaltres sense exclusions motor de tota esperança.

Per això, quan aquest Nadal, sense besar-nos ni abraçar-nos, ens desitgem: BON NADAL! Pot ser alguna cosa més que una fórmula ritual anual, per esdevenir una invitació a construir plegats un futur d’esperança en una humanitat que fa, del vincle de l’amor, el motor de la construcció social.

Sobre l´autor

Més articles

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.

0

Finalitzar Compra