Un matí, escoltava tranquil·lament el familiar refilet dels nombrosos ocells que hi ha al camp. Tot d’una, em va cridar l’atenció una autèntic senyal d’alerta. Vaig treure el cap per la finestra i vaig poder veure dues orenetes emetent aquest estrident so mentre voleiaven per sobre d’un gat que passejava tranquil·lament pel carrer. Vaig pensar: “Avisen de la presència del gat. Això és suport mutu “.

Aquella mateixa tarda, quan vaig sortir a passejar vaig ser testimoni d’un altre fet. Amb els camps acabats de collir d’aquell mateix dia, horabaixa, molts animals van sortir a camp obert. Laborioses fileres de formigues recollien els grans abandonats. Diversos conills van travessar el camí i van fugir en percebre la meva presència. Em vaig aturar per veure un parell de cabirols, (m’han dit que es diuen així), corrent i saltant. Un al veure’m va fugir ràpidament. L’altre es va quedar mirant-me. Vaig caminar uns passos en paral·lel i el cabirol va fer el mateix. Vaig retrocedir uns passos en paral·lel i ell va fer el mateix. Em vaig parar i ell va seguir corrent i saltant al seu aire mentre jo intentava fer-li una foto. Només quan vaig començar a caminar cap a ell, va sortir fugint i es va amagar al bosc.

Vaig continuar la meva passejada. En diverses ocasions, vaig observar i vaig reconèixer el mateix toc d’alarma de quan les orenetes avisaven del gat i vaig pensar que ara avisaven de la meva presència. Em consta que les orenetes no són porugues, perquè en diverses ocasions se m’acosten a menys de mig metre a la barana de la balconada. Però en aquesta ocasió, desenes d’orenetes van començar a sobrevolar i alertar per sobre del meu cap. Em vaig voler entretenir veient el seu vol, però de sobte, un núvol de diminuts insectes voladors se’m van tirar a sobre, es ficaven dins les meves narius, en els meus ulls, per darrere de les ulleres, pels cabells, els espantava amb la visera però eren molts. Només vaig poder fugir fins que insectes i orenetes van desaparèixer alhora.

Segueixo sense saber què va passar.  Estava perplexa, nerviosa i amb la respiració agitada. La respiració sempre avisa del perill. S’havien aliat insectes i orenetes perquè jo havia envaït “el seu territori”? Vaig pensar en l’instint d’alarma i de supervivència. Els humans, també ens posem a l’aguait davant d’enemics, ens ajuntem per protegir-nos i fem coalicions per defensar-nos … Vaig pensar en la dita: “La millor defensa, un bon atac “, i per aquesta desraó d’un pensament que porta a un altre, vaig pensar en el desgast provocador i d’atac continu que vivim actualment per part de la polaritzada classe política. La diferència entre els humans i els animals, en aquest aspecte, és que els animals davant la presència d’un perill alerten, fugen o col·laboren en la seva defensa i un cop el perill ha passat tornen a la tranquil·litat. En canvi nosaltres, els humans, portem la por dins. Tenim un procés de memòria emocional que, més enllà de l’instint, ens recorda la nostra vulnerabilitat fins i tot quan el perill no hi és. Fem crònic l’instint d’alarma davant el qual, segons la nostra personalitat, reaccionem de dues maneres oposades: negant la idea de perill (negacionistes) i no prenent mesures preventives; o exagerant el perill, visualitzant situacions alarmistes i proposant matar mosques a canonades.

Un altre distintiu humà és que, triem l’opció que triem, busquem d’aliar-nos amb els qui pensen com nosaltres, i considerem enemics els qui pensen el contrari.

Sobre l´autor

Més articles

Veus i Imatges Internes per escoltar i estimar el nostre meravellós cos.

0

Finalitzar Compra