És un dijous d’estiu. Mitja tarda. Fa calor. M’estic assegut davant del mar. La mirada perduda en l’horitzó llunyà. El pensament adreçat a la blavosa immensitat. La meva filla adolescent, sempre pendent del mòbil, trenca el silenci. Han atropellat moltes persones a Barcelona! Què? Com? Prenc jo també el mòbil. Xarxes socials, mitjans de comunicació, … Comença a fer-se palesa en l’ambient la incertesa, la preocupació, el neguit… La resta, és conegut per tothom.

La fiblada del dolor que, de sobte, irromp enmig de la vida. Sense avisar. Com un llamp traïdor que esberla la foscor anunciant la remor de la tempesta. La vida, trencaclosques de placideses interrompudes que encaixen amb el fibló que burxa el dolor fins al moll de l’os de l’ànima. Fil d’embastar que, fràgil i perible, cus les vores que travessen l’horitzó de la vida. De la serenor de la passejada a l’horror de la tragèdia. De la rialla confiada a la desolació incomprensible. Només en un segon. La vida, ens ho posa tot a un clic.

De la festa major al dol. Barcelona s’ha embolcallat de tristor. Cambrils es tenyeix de plor. Tots plegats hem abandonat prematurament l’estiu per imposar-nos la normalitat d’una tardor anticipada.

Les societats avancen amb el conflicte, però no amb la violència. El crim de Caín clama des dels albors de la història i continua embrutint de vermell la humanitat. Del dolor, en pot brollar l’odi estèril. Però el dolor pot ser sempre una llavor d’esperança, com ens recorda l’amiga Amparo Gómez en el seu article, amarat d’una fonamentada i envejable “ingenuïtat”.

El clic de la vida ens permet avançar. Passar d’una pantalla a una altra. Quan el clic fa mal, activa la solidaritat, desvetlla els sentiments nobles que tota persona amaga. Entrem en un escenari on la consciència de saber-nos uns al costat dels altres creix exponencialment. Apareix a les pantalles del televisor aquell ‘humus’ comú que compartim totes les persones, expressat en una gran diversitat de llengües, de religions, de cultures, de procedències, d’edats… Llavors, encetem el camí de l’esperança. No com un desig més o menys utòpic, sinó com una realitat a mantenir, a conrear, a fer créixer. De sobte, s’esvaeixen els vels que amaguen i els miralls que deformen. Ens trobem cara a cara amb el què ja som. Sorpresos d’una troballa inesperada podem continuar instal·lats en el desconcert, en la ràbia, en el dolor o en l’odi. Però, en el fons, som més conscients que la realitat s’acabarà imposant. L’hem vista. Faríem bé de no deixar-la escapar. Tot dependrà de quin tomb prengui el clic de cadascú.

Francesc Brunés
Darreres entrades Francesc Brunés (veure totes)
0

Finalitzar Compra