Qui som? Les identitats es construeixen en el trobar-se i en el retrobar-se. Un edifici en el qual els maons són les vivències i el ciment els vincles. I sempre hi ha algun moment a la vida que algú ens diu: Ets boig!

 

Així de clar i així de directe.

Després de gairebé 25 anys vivint a Europa – Florència, València, Barcelona, Dublín i novament Barcelona – he tornat a Argentina. En concret, a la ciutat on ens vàrem traslladar quan tenia 5 anys: Córdoba de la Nueva Andalucía, que coneixem com a Córdoba.

La meva família va emigrar des de Tucumán, ciutat del nord argentí, i ens vam establir a “La Docta”. Aquest sobrenom fa referència a un fet històric: el 1613 els jesuïtes varen fundar la primera Universitat, que fou l’única de tot el país durant dos segles, i el Col·legi de Montserrat, que encara funciona actualment i gaudeix de gran prestigi.

La qüestió és que, tornant a Córdoba, després de tants anys, molts compatriotes em van rebre amb aquest càlid: “Ets boig!”. I algú o alguna hi afegia: Todo el mundo se quiere ir a Europa y vos te volvés”.

Vist això, em permeto de compartir amb els lectors de Ciutat Nova algunes vivències, sense pretendre abastar tots els matisos possibles, d’algú que ha viscut meitat de la seva vida a Argentina i l’altra meitat a Europa.

Faig palès que, durant aquests 25 anys, vaig fer diverses visites familiars i també altres viatges més breus, acompanyant altres persones. El que no vaig fer, ho reconec, és seguir el dia a dia dels esdeveniments a Argentina.

En aquest sentit sé més d’història, política, economia i religió dels països on he viscut a Europa, que no pas d’Argentina, perquè sempre va interessar-me conèixer les arrels dels llocs on vivia.

Aquest és un primer aspecte que he constatat en aquest període, tinc ganes de llegir, aprendre, viatjar i descobrir coses del meu propi país que, havent-ne marxat amb 23 anys, no vaig arribar a conèixer. D’altra banda, tinc un “forat” de noms, esdeveniments, moments crucials d’aquest poble i, sobretot, sento que tinc molt per aprendre.

Una altra vivència que vaig tenir al començament va ser una certa preocupació, perquè veia algunes persones que van intentar tornar i no s’hi van acostumar, molts d’ells van acabar tornant a Europa. En aquest sentit, potser pel meu caràcter, no he patit grans entrebancs, si exceptuem uns quants quilos de més… Els retrobaments amb “asados” no perdonen!

En el terreny de les relacions personals he tingut l’enorme regal de viure molts retrobaments, poder visitar amics i amigues, parents, persones que feia molts anys que no veia. Tenir temps per quedar-me un dia, dos o tres fins i tot. Viatjar sense presses i compartir moments únics, un autèntic regal de la vida.

Un aspecte que vull subratllar és l’acollida que vaig tenir, un signe concret de calidesa que continua viu per aquestes terres. Allotjaments, passejades, menjars, temps… Fins i tot les claus d’un pis per poder visitar una ciutat!

Suposo que és la part bonica de retornar, aquest poder “passar el plomall” a moltes relacions i veure que, sota la pols de l’oblit, continua havent-hi un vincle únic i irrepetible, com cadascú de nosaltres, i que ara es pot actualitzar i revifar.

En un altre aspecte, també he percebut una menor cura dels espais públics, potser degut a una inversió pública més reduïda – o que es perd pel camí – i una actitud ciutadana més descurada. Òbviament no es pot generalitzar i també a Argentina hi ha llocs on és té bona cura dels espais públics.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona vaig valorar i aprendre molt de les associacions i de tota la vida que un bari pot generar; aquest teixit social és fonamental i val la pena comprometre’s i participar en les activitats que s’organitzen. Ara, aquí tinc curiositat per conèixer millor els Centros Vecinales que s’han anat creant, encara no hi he pogut anar, però pensava passar-m’hi, tot i que amb la pandèmia les activitats s’han hagut de reduir molt.

Un altre element que em va cridar l’atenció són les reixes, potser m’havia oblidat de veure tantes reixes a les cases. Especialment quan penso amb els anys que vaig viure a Irlanda, allà les cases no tenen reixes i passejant per la ciutat es veuen famílies i gent, a casa seva, des dels grans finestrals. Crec que sempre és possible créixer en fomentar una cultura de la confiança i més segura, basada en el respecte de la persona i la seva propietat.

Resumint, em sento enriquit pels anys viscuts a Europa i també content d’haver tornat.

En el fons “a tot arreu passen coses i cada casa és un món” i, per a mi, una bona part de la vida depèn de l’actitud amb la que mirem la realitat que ens envolta.

El que sí és segur és que, en qualsevol lloc del planeta, podem aportar el nostre granet de sorra per construir una societat més justa i solidària, en sintonia amb els valors que proposa Ciutat Nova.

Sobre l´autor

Més articles

Argentí rodamón i català per adopció, interessat des de sempre en el misteri de l’Amor, una mica existencialista i força enamorat de les lectures i les metàfores.

0

Finalitzar Compra