Una vida teixint

El fast-fashion i la producció massificada de roba eclipsen oficis tan bonics i tradicionals com el de teixidora artesanal.

L’Esther Santamaría va començar en el món del tèxtil per vocació i amb una gran curiositat de crear la seva pròpia roba i destacar creant peces llampants, que s’escapaven dels límits establerts socialment. “La roba, anteriorment, no tenia color”, afirma ella, i precisament per això va canviar, una mica, l’statu quo de la moda d’aleshores.

Va aprendre a teixir de petita gràcies a la seva àvia i, amb vint-i-sis anys, es va comprar la primera màquina de teixir. Un any, i un fill, després va aprendre a fer-la servir, va començar a teixir professionalment i a fer-se un lloc en aquest sector.

Seguint el seu estil, la primera comanda va ser per a la marca Salta i Para, una botiga progressista de Barcelona que venia roba que poques persones s’atrevien a vestir. D’aquesta manera, l’Esther sempre ha apostat per botigues i dissenyadors joves que s’atrevissin a canviar els esquemes que encotillaven la manera de vestir.

Les peces de roba produïdes artesanalment ja no es veuen fàcilment pel carrer. Després d’anys tenint aquestes peces com a única opció al mercat, ara estan gairebé desapareixent; tot a causa de la indústria i les noves tècniques de producció massiva. Tot i això, l’Esther no ha deixat mai la seva activitat de teixidora, encara que ha frenat el ritme.

La indústria de la moda ha sofert canvis de forma accelerada. Els últims anys, el consumidor ha deixat de buscar qualitat en les peces de roba i ara es regeix per les tendències a l’hora d’escollir una peça de roba. Això es coneix actualment com a fast-fashion. Mentre que la roba és una cosa útil i duradora si és de qualitat, la moda és efímera. Això ha donat peu a grans multinacionals que es dediquen a la producció massificada de roba.

El fast-fashion, doncs, a part d’incentivar la cultura del consum, posa en perill el medi ambient. Dels 100.000 milions de peces de roba que es produeixen a l’any arreu del món, el 80% de la roba que es consumeix acaba en abocadors i només l’1% del material utilitzat en confecció es recicla.

La producció artesanal, en canvi, ja en els anys 80, responia a una moral sostenible que apostava pel reciclatge total. De fet, l’Esther Santamaría afirma que es preocupava per no tirar la llana sobrant i, d’aquesta manera, amb els retalls que tenia pel taller, teixia uns jerseis molt originals.

Bernabé Martínez

«Vaig arribar a col·locar 800 màquines en un poble de només 1.500 habitants»

Va ser distribuïdor de màquines de la indústria tèxtil en el seu moment àlgid a Catalunya. Segons explica, en aquella època les tricotoses –així es coneixen les màquines de teixir– eren molt demandades ja que per a les famílies era una forma de portar més diners a casa a finals de mes. “Passejaves pels carrers de Barcelona i senties el soroll de les màquines”. “Allà on hi havia tricotoses, hi havia felicitat perquè hi havia feina i, per tant, diners”.

 

 

 

Per Pilar Olona, Rita de Rivera, Lidia Jurado i Maite de Urrengoechea. Un projecte d’Elisava

Redacció
Darreres entrades Redacció (veure totes)
0

Finalitzar Compra