Més enllà de l’enyorança, el record i la tendresa, l’àvia és aquell far que guia el laberint de la vida. Uns espais, unes dones, uns referents.

 

M’he posat una foto de la mama i la iaia de joves, a la pantalla de bloqueig. Surten fantàstiques, somrients, agafades del braç. Contentes de tenir-se. És bonic poder agafar del braç a la teva filla, i que algú en faci una fotografia sense que estigueu mirant a càmera. Així el teu net podrà posar-se-la a la pantalla de bloqueig algun dia, i somriure quan t’enyori.

Espero que estiguis bé, iaia. Ara feia setmanes que no et plorava, però t’escric i no puc evitar-ho. Et trobo a faltar.

Gran part de l’amor que no puc donar-te miro d’entregar-lo a l’àvia, amb el teu permís. És un regal poder parlar amb ella; i riure encara, i sentir-nos còmplices i confidents entre tota la gentada d’aquesta família nombrosa nostra, que ella va fundar. I veure’t també a tu en la seva tendresa. Aquest escalf d’àvies hauria de ser patrimoni de la Terra.

Una videotrucada amb ella és un bàlsam d’agraïment, d’entendre per què la vida els hi va bé a certes persones. Persones que no en saben de rancúnies, ni retrets, ni culpables. Que s’entesten en fixar-se en l’important – que és invisible, i no surt a les notícies –. I a estimar, i confiar, per defecte. I a ensenyar-nos-en.

L’àvia ens és far, i jo m’hi vull arrapar fort fins que se li apagui la llum. Fins que només em quedi i pugui recordar-la, i escriure-li, com a tu. I la teva resposta, iaia, no m’arriba de veu, però m’arriba amb la claror de la tarda i les onades del nostre mar, on et recordo banyant-te. Aquest apartament petit de platja t’era casa d’estiu fins que va impedir-t’ho el dolor de les cames. I la teva habitació continuo veient-la teva, per més que li diguem de convidats. Per més que hi perdés la virginitat i m’hi passessin altres coses importants, en aquesta habitació petita.  I la barra de la banyera que vam posar perquè poguessis entrar sola a la dutxa em recorda esporàdicament que hi faltes, que ja no hi ets, que no puc trucar-te. I alguna llàgrima es barreja amb l’aigua que raja del mànec, i el xampú que em llisca per la pell.

Tu estaries preocupada per mi, tants dies sol a casa. I jo et diria que no patissis, que estic bé, i seria veritat. Que ho estic, malgrat em faltes. Però et porto a dins i et veig en les coses boniques de la vida, i aquí a la platja és fàcil trobar-les i reconèixer-t’hi en elles. I això em consola i em fa somriure. Com tu a la fotografia amb la mama, feliç.

Aquest article ha estat publicat al blog de l’autor: algunsaprenentatges

Sobre l´autor

Web | Més articles

Escric per recordar, per agrair i no perdre de vista el que importa de veritat. Si ho tinc present, la resta fa baixada. El millor que he fet en 22 anys de vida ha estat envoltar-me de les persones amb qui he decidit compartir-la.

0

Finalitzar Compra