La informació rebuda forma part d’una rutina d’entreteniment, que no ens compromet a res.

 

Sembla que no donem a la sensibilitat cap a l’altre, la importància que té. Fins al punt que persones com Jean Paul Sartre, va dir aquestes frases tan dures com desafortunades:
“L’altre és el meu infern” o també, “L’altre és el limitador de la meva llibertat”. Segurament que Sartre expressa amb aquestes paraules, experiències de relacions personals conflictives.

D’aquesta manera hem vist com al llarg de la història del pensament, s’ha donat relleu a qualitats com la intel·ligència, la memòria, les habilitats culturals o artístiques; però en canvi, no s’ha donat a la sensibilitat humana, la importància que té.

Ser sensible envers l’altre, és estar atent a les seves necessitats, escoltar-lo i, si cal, ajudar-lo. Però sembla, dissortadament, que en aquesta societat hiperconsumista, domina l’egoisme, la vida autoreferencial, el desig de posseir i de presumir de les coses posseïdes. Tot això forma un conjunt d’actituds que s’oposen radicalment, a la sensibilitat vers l’altre. Obrim el diari, i hi veiem situacions tràgiques. Llegim que a la República Democràtica del Congo, s’han diagnosticat més de 310.000 casos de xarampió. Han mort mes 6.000 nens, quan aquí, en el nostre entorn occidental, és una malaltia que fa molts anys tenim controlada.

Passem pàgina, llegim les pàgines esportives i, un cop acabat el cafè, pleguem el diari, i fins l’endemà. El diari ja forma part del nostre paisatge, però la informació rebuda forma part d’una rutina d’entreteniment, que no ens compromet a res.

Podríem dir que la insensibilitat està a l’ordre del dia, fins al punt que tendim a considerar, la sensibilitat, la tendresa, la compassió com un signe de debilitat. Fins i tot, alguns autors com Friedrich Nietzsche arriben a qualificar la sensibilitat vers l’altre com un “sentiment femení “.

I aquí hauríem d’anar molt alerta amb aquesta expressió de Nietzsche, perquè no sabem el què pensava quan deia aquestes paraules, i si són de caràcter pejoratiu o al contrari, són una visió del “vitalisme” pel dret a una vida digne.

Amb tot cal dir, en clau positiva, que les situacions de crisi, obren una escletxa en favor de la sensibilitat, perquè quan les dificultats o els patiments toquen de molt a prop, quan es viuen en primera persona, es poden comprendre amb més claredat, les dificultats o els patiments del altres. Aquest seria el punt de partida per arribar a patir, pel sofriment de l’altre. Això és la compassió: estar oberts al bé o al mal del altre, sense deixar de respectar la seva alteritat. La sensibilitat vers l’altre, crea un espai on cap dels dos son absorbits l’un per l’altre.

Aquesta és la paradoxa de l’amor. S’estima l’altre encara que no és comparteixin sentiments o conviccions. És aquella unitat que inclou la diferència.

Aquest article ha estat publicat a: Converses a Catalunya

 

Sobre l´autor

Més articles

Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.

0

Finalitzar Compra