Entrenar-se en les petites morts quotidianes, agrair formar part de la natura. Elements d’un art de viure que pot ajudar a fer-nos conscients del sentit de la mort .
Farcim morbosament de sang i fetge films, sèries i videojocs, però, en realitat, la nostra societat viu d’esquena a la mort, no en vol ni parlar, ni de la pròpia mort ni de la dels éssers estimats. Referir-s’hi o reflexionar-hi sembla macabre, de mal gust. La cultura occidental moderna, que entronitza i absolutitza el tenir més que no pas el ser, la llibertat i la satisfacció il·limitades, la individualitat orgullosa i el món material, veu la mort com un desposseïment frustrant i obligat, una desgràcia que ens talla i amarga l’existència, tot inundant-la de por, tristesa, ràbia, manca de sentit…
Hom explica que el pare de Siddhartha Gautama va esforçar-se perquè el seu plançó no apercebés aquest destí fatal i el va recloure a palau, voltat només del que és agradable, aliè a tot disgust. Un afany inútil, car, el dia que el xicot va sortir-ne, va topar, ni fet d’encàrrec, amb un cadàver. El cas és que, com ho palesen a bastament molts relats mítics (Gilgamesh, Orfeu, Adam i Eva…), la immortalitat és pels déus. Per més que ens entestem a impedir-ho (amb la medicina, la criònica que preserva els éssers vius a temperatures baixes, les pregàries, distraient-nos…) la parca sempre talla el fil.
Ara per ara, ni la ciència mèdica ni la tecnologia no ens socorren en aquesta fatalitat més enllà d’endarrerir-la i, arribat el moment, sedar el moribund per evitar-li el dolor. Més esperança de vida, potser sí, però no necessàriament una vida esperançada, més artifici per sobreviure, però potser menys art de viure. No serà que reprimir o resistir-se a la mort és contraproduent? No perdem temps i energia (i en fi, la vida mateixa) fugint-ne endebades? Car tant se val acumular frenèticament riqueses, poder, plaer… tot això és vanitat quan arriba l’hora suprema.
És així, amagant el cap sota l’ala, sols esdevenim incompetents a l’hora d’entomar-la. Perquè llavors sí, correm-hi tots, llencem pilotes fora, i des de la pena, el pànic, l’angoixa… fem escarafalls tot proclamant com d’absurda o d’injusta és la vida, que és una estafa”. En canvi, fer les paus amb la mort, deixar de veure-la com una enemiga, ens pot reconciliar amb la vida; aprenent a morir bé , aprendrem també l’ofici de viure. Preparant-nos per morir, ens preparem per viure. Per Francesc d’Assís no sols era germana nostra la Mare Terra, sinó també la mort corporal.
Fer les paus amb la mort ens pot reconciliar amb la vida
Sí, en aquesta comesa comptem amb el mestratge d’aquells que s’hi han trobat o hi han reflexionat abans. De metges i psicòlegs (E. Kübler–Ross, V. Frankl…), filòsofs (Sèneca, Heidegger…), literats (Manrique, Machado…), mestres espirituals (Rumi, Teresa d’Àvila…), altres cultures… També l’exemple dels familiars o amics que ens han deixat amb enteresa, dels qui han pogut viure una experiència propera a la mort… De tots ells podem aprendre a ben morir i a acompanyar millor els que agonitzen i aquells per qui la mort, de tant esfereïment com els provoca, els suposa un no viure.
I si fem un repàs d’allò dit, d’entrada cal esmentar el famós Memento mori. Un esclau ho xiuxiuejava al general romà enmig dels víctors de la desfilada triomfal. L’adagi, però no sols anima a relativitzar les glòries mundanes. Tenir bona i quotidiana consciència de la nostra mortalitat (no sols capir-la, sinó sentir-la, re–cor–dar–la), ens fa valorar més la vida, ens empeny a no malbaratar-la amb mandres i foteses, aprofitant cada un dels dies que ens són donats. Molts exercicis espirituals ens conviden a meditar sobre la mort amb aquesta sana intenció. El monacat benedictí acaba cada dia el seu ofici de completes demanant una fi benaurada.
Car el problema no és la mort en si, sinó el nostre egocentrisme. Com deia Raimon Panikkar, ens identifiquem amb la gota d’aigua (limitada i separada) que som, en comptes d’adonar-nos que també som l’aigua de la gota, la mateixa que la de l’oceà infinit. Cal entrenar-se, doncs, en el despreniment i no aferrar-nos a allò que ens dona seguretat o gust; en la humilitat de qui no exigeix per a si un valor i una sort diferent de la de les altres criatures; en l’agraïment pel do efímer, però preciós de l’existència humana; en meravellar-se davant del misteri còsmic que la natura ens regala cada dia…
El problema no és la mort en si, sinó el nostre egocentrisme
Aquesta mort de l’ego és preconitzada per múltiples tradicions místiques en el si de totes les grans religions. S’insisteix en la conveniència i urgència de “morir abans de morir”, en la mort (negació, dissolució…) del jo il·lusori o pecador. D’això tracta el procés espiritual, de morir per renéixer a la nostra identitat essencial, més enllà del nostre petit jo egocèntric. El fruit d’aquest esforç per l’anorreament propi, se’ns diu, no és menor: la plenitud o alliberament espiritual de l’ésser humà, el goig de viure, la veritable vida eterna ara i aquí.
Una purga interior que culmina en la compassió, l’amor desinteressat i incondicional, sempre tan necessari. Necessari, per exemple, per acompanyar moribunds. Ultra l’afany de lucre dels que fan negoci amb la mort (funeràries i asseguradores), fora bo assistir-los afectivament i no sols farmacològicament, tenint cura sol·lícita de la persona integralment, no sols de les constants vitals del seu cos. La compassió, sí, amb els pròxims, però també, com el bon samarità, amb els estranys; i amb els humans igual que amb tota altra criatura.
La bona mort no és, per tant, la que ens arriba essent molt vellets i de manera indolora, mentre dormim; ni la que compta amb una celebració ostentosa i un mausoleu; tampoc la que amuntega plors, salves d’honor i panegírics, sinó aquella que , baldament arribi d’hora, ens troba en gràcia de Déu, vivint una vida bona, convertits en homes i dones noves, això és, treballant per la pau, amb fam i set de justícia, pobres en l’esperit…
I, avui en dia, que som tanta colla i el carro va pel pedregar, morir bé tampoc pot ser sols deixar-ho tot arregladet amb una Document de Voluntats Anticipades (DVA) i un testament… Morir bé passa també per anar-se’n de manera respectuosa amb la Mare Terra. I això implica pensar el funeral sense obviar el seu impacte ecològic. Ja el 2015, la Fundació Terra (terra.org) va establir nou principis que havia de complir un funeral ecològic: la reducció de components no biodegradables i d’emissions contaminants, la incorporació de productes de proximitat, la simplicitat, etc.
Els humans som humus (terra) i a la terra, malgrat fèretres i nínxols, retornem
La contemplació de la natura ens ajuda a assumir la mort com a part integrant i necessària de la vida. Fet i fet, els humans som humus (terra) i a la terra, malgrat fèretres i nínxols, retornem. Tota la creació ens recorda aquesta condició humil (vulnerable, caduca): les fulles que cauen, els rius que arriben al mar… Alhora, però, la natura també ens infon esperança, fent-nos promesa de renaixença, de vida nova: el sol invicte i la ufana després del fosc hivern, l’eruga que esdevé papallona, el xiprer que es dreça, immutable, cap al cel… Humiliem-nos, doncs.
Aquesta entrada ha estat publicada al número 192 de Ciutat Nova: Morir: l’art de viure
Sobre l´autor
Promovem els valors immaterials de la natura.