Ningú no vol mirar al món.

És tan gran el tràfec de la ciutat,

tants els soroll i els afanys,

que només tenim temps

de mirar a terra.

No mirem el cel.

I ens perdem molt:

la llum de l’albada

d’un dia qualsevol,

el vent que acarona els arbres,

el gos fidel i feliç

que segueix el seu amo,…

i la terra que,

com una immensa nau,

segueix girant,

tossudament i precisa.

I no es cansa, gràcies a Déu,

de donar voltes amoroses

sobre ella mateixa.

I, potser, perquè va veure

que això no era prou,

les va començar a donar

al voltant del Sol,

per a que així hi hagués

primavera i tardor,

hivern i estiu…

Quina meravella!

I no ens n’adonem.

Seguim anant de pressa

per camins i carrers,

moguts pels interessos

i el que creiem que és important.

I anem distrets.

Ens perdem meravellar-nos

de tanta grandesa,

de  tant que ens ha estat donat…

No veiem el tresor que passa

pel nostre costat:

el vianant anònim

però tant o més valuós

que els estels.

Ell és aquesta persona

irrepetible i única

que també ens ha estat donada

per a estimar-la i acollir-la.

Només si obrim els ulls,

ben oberts,

veurem la grandesa

de tot el que ens envolta,

serà espontani

donar gràcies a Aquell

que ens ho ha donat

i ha permès que en gaudim,

tot aprenent a ser,

tan generosos com Ell.

 

Estiu a ciutat / Carles Pedragosa / 03.08.2020

Carles Pedragosa
Darreres entrades Carles Pedragosa (veure totes)
0

Finalitzar Compra