Qui posseeix més riqueses i patrimonis ha de contribuir més sempre, però ha de fer-ho especialment en els moments de grans crisis. No es tracta d’evocar l’altruisme o la solidaritat, sinó la justícia i la responsabilitat fiscal.

El debat que s’està produint actualment al voltant dels Eurobons, MES (Mecanismes Europeus d’Estabilitat)  i d’altres eines, pot ser l’oportunitat per reflexionar sobre un aspecte que sovint queda massa amagat: el deute i l’endeutament.

La condició real dels préstecs contractats avui, és que s’han de tornar a demà. A la Bíblia, els deutes estaven sempre sota sospita – excepte que no fossin concedits a títol gratuït i sense obligació de restitució – perquè sovint acabaven amb l’esclavitud del deutor insolvent.

Actualment, l’esclavitud ha estat abolida en molts països, però les conseqüències dels deutes continuen essent sempre greus. Concretament, cada vegada que el deute d’un Estat augmenta, es produeixen sempre dos efectes, tots dos seriosos i moralment negatius.

El primer fa referència a les categories que hauran de retornar-lo en el futur. Donat que els Estats només tenen els diners que aconsegueixen recaptar amb la fiscalitat (i poca cosa més), qui amortitza els deutes són aquells que paguen els impostos, per tant, no tothom. I a les democràcies modernes, qui paga els impostos és la classe mitjana, especialment els treballadors per compte d’altri.

El sistema fiscal es basa sobre aquells que cobren remuneracions i salaris, on l’evasió fiscal és molt baixa. Per exemple a Itàlia, de mitjana, els professionals lliberals declaren al voltant de cinquanta mil euros bruts, mentre els petits empresaris en declaren vint mil. Els capitals i els patrimonis tenen un gravamen fiscal més baix que no pas els rendiments empresarials i del treball, per no parlar dels rèdits financers on la imposició encara és més baixa. Per tant, un nou deute emès pel govern, serà reemborsat amb diners que no pertanyen certament a la classe adinerada del país.

D’altra banda, cada vegada que augmenta el deute públic, s’estan derivant deutes cap els nens i joves. En aquests moments, ja estem deixant en herència als nostres fills, un planeta malmès on estaran pitjor de com hi hem estat nosaltres. Si continuem endeutant el demà per resoldre els problemes d’avui – com el de la Covid19 – continuem endeutant les futures generacions.

I això no va bé des de cap punt de vista. Dels molts errors de la nostra generació, la sostracció de riquesa als joves, es troba entre les més greus, perquè va contra el pacte intergeneracional sobre el que es basa un país: “Deixa a qui ve després de tu, un món no pitjor de com te l’has trobat”.

És per això, que estic convençut que la millor solució, encara que parcial, a la crisi actual, seria un impost simple patrimonial. Un impost ben dissenyat sobre patrimonis elevats, que de mitjana han tributat menys que les rendes baixes. Seria una ocasió òptima per restablir aquella progressivitat impositiva prevista en la majoria de Constitucions de països democràtics, per augmentar la justícia distributiva que, en els darrers decennis, ha patit una crisi profunda.

Qui posseeix més riqueses i patrimonis ha de contribuir més sempre, però ha de fer-ho especialment en els moments de grans crisis. No es tracta d’evocar l’altruisme o la solidaritat, sinó la justícia i la responsabilitat fiscal. Qui ha rebut patrimonis del passa o qui els ha pogut acumular en el present, ha pogut fer-ho, sobretot, perquè s’ha trobat en circumstàncies avantatjoses i afortunades: per família de naixement, per oportunitats, per circumstàncies positives.

Això que apareix i s’explica com a mèrit, és en la seva major part providència, fortuna, donació. Aquí està el gran equívoc de la meritocràcia, que gairebé sempre acaba en una condemna i marginació dels pobres. De les grans crisis en podem sortir millors o pitjors.

El pacte fiscal és el cor del pacte social: continuar equivocant-nos en aquest front, seguint demanant als pobres i als més joves que es carreguin a l’esquena el pes del que ha passat, significa soscavar les possibilitats d’un futur possible, millor i veritablement fratern.

La fraternitat que vertaderament compta en la vida d’un poble, no és la dels aplaudiments als balcons, sinó aquella que toca butxaca, i que s’anomena responsabilitat econòmica i fiscal.

Autor: Luigino Bruni

Aquest article ha estat publicat a Città Nuova

Sobre l´autor

Més articles

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

0

Finalitzar Compra