Això de la calor és una sensació. Qui en té més, qui menys; qui sempre es queixa de calor i qui es tapa a la primera brisa que li acarona la cara. La sensació de calor va, doncs, per barris; però si som a l’hemisferi nord, el que és indiscutible és que som a l’estiu. Més enllà de les sensacions personals; altres factors de tota mena faran que, tot i ser estiu, uns passin més calor que altres. I mentre això passa, als barris del sud del planeta, és hivern. També allà, uns passaran fred i d’altres no. Fins i tot, hi ha qui passarà calor en ple hivern.

Quin garbuix! I, quina calor! Només de pensar com n’és de diversa la realitat que vivim, ja sembla que el termòmetre tendeixi a pujar. Si a més, hi afegim com percep cadascú les coses que viu, llavors allò de tants caps, tants barrets, és la dita més escaient. Fer afirmacions que tinguin una validesa universal, que s’interpretin de la mateixa manera i que es visquin de forma semblant, és una quimera. I això, hi ha a qui li escalfa el cap i també a qui li refreda els peus.

Sigui com sigui, tothom; del nord o del sud, de l’est o de l’oest, porta força mesos immers en una experiència que demana més escalf que calor. No necessitem dies tòrrids que ens apropin al desert, ni tampoc nits xafogoses que ens submergeixen en estats febrils. Més aviat, el que ens cal, tinguem calor o fred, és escalf. Necessitem aquella sensació íntima de trobar alguna cosa que ens aporti aquella espurna que inocula coratge, ganes de viure, esperança.

Escalf que brollarà des de dins si en cerquem la font i la trobem. Escalf que ens vindrà de fora si ens envoltem de persones disposades a oferir-se, els uns als altres, aquell gest, aquella mirada, aquella cura que encengui la flama, on s’ha apagat o la revifi, on s’ha afeblit. L’estiu, aquest estiu, pot ser una bona ocasió per experimentar aquest escalf. Per què no?

L’estiu pot oferir bones opcions per transitar entre el dia i la nit, entre el cel i la terra. L’hivern, també. A l’estiu, els dies són llargs, les nits curtes. Creixen les hores de claror, d’activitat, de quotidianitat i minven les de foscor i aturada.  Cal tenir consciència que a l’altre hemisferi, passa just el contrari. És en aquest joc on podem trobar espais de trànsit, crepuscles i albades, que ens ofereixin els matisos de la reflexió serena i del xiuxiueig delicat que ens aportin l’escalf que ens cal.

Espais que ens han de permetre contemplar cel i terra sense la ceguesa de la foscor o l’enlluernament de la claror. Percebre-ho, no com dues coses diferenciades, sinó com una conjunció. Amb aquells límits visibles però difuminats que ens diuen que la terra és casa perquè el cel li fa de sostre. Una cosa no té sentit sense l’altra i juntes poden aportar-nos aquell escalf que ens ajuda a situar-nos bé. Tenir la perspectiva adequada de les coses que ens passen implica tocar de peus a terra i alçar la mirada cap al cel. Saber que quan veiem el cel blau és perquè som a casa, revifa la flama de l’escalf que en definitiva serà la brúixola que, desorientats i insegurs, ens ajudarà a no aturar-nos, a comprendre més enllà de les aparences i a tenir esperança més enllà de la foscor.

Bon estiu!

Sobre l´autor

Més articles

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.

0

Finalitzar Compra