Ser o no ser, es preguntava el Hamlet de Shakespeare i es titula també la coneguda pel·lícula d’Ernst Lubitsch. Si som, som polítics. O no? Ves a saber si no ho som, a vegades, a contracor i sense adonar-nos-en. Viure, estimar, treballar, caminar, fer petar la xerrada, comprar… ens fa ser polítics o ens cal un partit?

 

No en ser res de política! Això és cosa del polítics! Quantes vegades sentim expressions d’aquesta mena sense parar-hi massa atenció. Es produeix, però, una paradoxa: qui ha fet aquestes manifestacions, pot no tardar massa a enutjar-se d’allò més davant d’una injustícia o d’un carrer brut. I doncs?

Agafem-nos-ho amb calma. Anem a fer un cafè o potser millor una til·la. Tot just entrar al bar ens adonem que les veus gasten uns decibels més de l’habitual. De què parlen? Doncs resulta que mentre uns quants són partidaris de situar el mercat setmanal a la Plaça Major, d’altres ho són de fer-ho als afores del poble. Ai las! I ara què? No és gens estrany trobar-se en situacions on la polarització, els bàndols i les posicions enfrontades estan a l’ordre del dia. Sembla que és un signe dels temps, aquí i arreu. I nosaltres? Ens posicionarem? Ens inhibirem?

I és que nosaltres, ja se sap, no som polítics. Si ho entenem en el sentit que la nostra dedicació professional no és la política, de ben segur que la majoria de nosaltres no ho som. Ara bé, podem deixar de ser-ho? Parlem-ne. La persona humana és un ser relacional que té com a fonament i finalitat la convivència. I quina és la finalitat primordial de la política? No és també la convivència? Potser doncs, ho vulguem o no, tots portem dins l’essència de la política. D’altra banda, una comunitat de persones estarà ben fonamentada en la mesura que tendeixi a la promoció integral de la persona i de la comunitat. Són dos elements que es retroalimenten: la persona tendeix a crear la comunitat i aquesta reforça els valors dels que la generen.

En el fons, no podem evitar d’implicar-nos, en major o menor mesura, en el que passa al nostre voltant. Quedar-se tancat a casa no sembla una bona opció des de cap punt de vista. Sortim, ens relacionem; veiem, patim i (a vegades) critiquem allò que es fa al barri, al poble, a la ciutat… Voldríem que tot contribuís a una millora en la vida de les persones, especialment de les que més ho necessiten. És un impuls polític inevitable i, possiblement, positiu. Tan positiu que val la pena no recloure’l en el remuc personal i obrir-lo a cercles més amplis de participació ciutadana que puguin ajudar a construir col·lectivament aquella societat més justa, solidària i igualitària que anhelem, aquella comunitat que potser enyorem.

Aquest article ha estat publicat a la revista número 179 – Esquerdes – Ciutat Nova

Francesc Brunés
Darreres entrades Francesc Brunés (veure totes)
0

Finalitzar Compra