Els problemes ambientals actuals no reconeixen les fronteres amb les que hem dividit el món. Per exemple, un govern, per si sol, tot i que apliqui polítiques completament sostenibles, no podrà evitar que la seva població pateixi les conseqüències del canvi climàtic.

Això és així perquè hi ha problemes ambientals que són problemes mundials. Són una amenaça a la vida al planeta i la seva naturalesa requereix solucions que siguin aplicades per tots els països. Davant d’aquesta realitat, necessitem deixar de pensar en el món unit com un somni i concebre’l com una estratègia de supervivència.

Com es tradueix el món unit a la crua realitat de les negociacions ambientals internacionals? Per aconseguir defensar els seus interessos individuals i al mateix temps enfrontar problemes comuns, els països han optat per crear institucions i mecanismes per combatre coordinadament els problemes ambientals.

Aquest és un treball que es desenvolupa des de fa gairebé 50 anys i ha generat desenes d’acords multilaterals ambientals. En general, aquests consisteixen en regulacions sobre un tema que tots els Estats es comprometen a complir. El nivell de detall del que farà cada país i el nivell d’èxit d’aquests acords ha estat variable.

Per exemple, en el Protocol de Montreal, tots els països del món van decidir que anaven a deixar d’utilitzar certs tipus de substàncies que esgoten la capa d’ozó. Des de la seva signatura, el 1987, s’han eliminat més del 98% de les substàncies controlades i aquesta capa mostra actualment signes consistents de recuperació.

No obstant això, molts altres acords no han estat tan reeixits. El desafiament de generar compromisos universals per abordar finalment problemes com el canvi climàtic o la pèrdua de diversitat biològica són assignatures pendents de la diplomàcia ambiental.

No és simple posar-se d’acord sobre qui té la responsabilitat en l’emergència de problemes que són multi causals. Tampoc és fàcil decidir quines són les millors solucions d’entre un ampli ventall per a resoldre’ls.

JoaquínEncara resulta més complicat consensuar qui pagarà les accions necessàries per dur a terme polítiques de gran envergadura, especialment quan els recursos nacionals per finançar la transició cap a un món sostenible difereixen molt segons el nivell de desenvolupament de cada país.

Donat que les solucions són difícils de consensuar, els països estan apostant a acordar objectius ambientals mundials cap a on tots han d’apuntar. Després, cada Estat proposa individualment com contribuir a aquests objectius, segons les seves possibilitats i capacitats.

L’exemple paradigmàtic d’aquest enfocament és l’Acord de París. Durant dues dècades, el món va intentar, sense èxit, acordar què calia fer per combatre el canvi climàtic i qui tenia la responsabilitat d’actuar. Després de successius fracassos, el 2015, es va aconseguir l’acord  gràcies a un canvi d’estratègia.

Es va consensuar un objectiu mundial – mantenir la temperatura del món molt per sota dels 2ºC i esforçar-se per limitar l’augment a 1, 5º – i es va decidir que tots havien de col·laborar definint pel seu compte la seva contribució nacional (NDC, per les seves sigles en anglès).

Aquest enfocament “de baix a dalt” està donant fruits. Els països ja van presentar les seves primeres NDC i, atès que les anàlisis diuen que es requereixen contribucions més ambicioses per assolir l’objectiu de l’Acord de París, actualment estan presentant NDC actualitzades.

Aquest model menys prescriptiu i més col·laboratiu, està sent replicat en altres processos internacionals. Un cas per seguir de prop és la negociació del Marc Mundial de Biodiversitat posterior al 2020, que busca fer front a la creixent pèrdua de diversitat biològica i serveis ecosistèmics.

Aquest Marc proposarà un sistema de compromisos nacionals i objectius globals semblants als de l’Acord de París. Per exemple, alguns proposen protegir la naturalesa d’un 30% de la superfície del planeta. En cas que això s’acordi, cada país haurà de definir, posteriorment, com contribuirà a aquest objectiu mundial.

Tots aquests tractats, convencions i marcs internacionals tenen una rellevància central en la lluita contra la degradació de l’ambient. Ens diuen cap a on s’ha de dirigir el món per aconseguir respostes adequades a problemes d’escala global.

Però, tot i que són una condició necessària per resoldre’ls, no són una condició suficient. Els acords no s’implementen sols: preveuen que els països emprenguin accions nacionals i locals que, totes sumades, estiguin a l’alçada de la resposta que necessitem a nivell mundial. Sense elles, els acords multilaterals ambientals són poc més que paper mullat.

El desafiament és, per tant, aconseguir acords ambientals universals que cada país – i cada ciutat, empresa i organització social – faci realitat allà on l’acció ambiental es concreta. És un projecte sense precedents que implica construir, de forma pragmàtica i realista, un món més unit. És la clau per resoldre la crisi ambiental.

Autor: Joaquín Salzberg, Diplomàtic argentí. Especialista en negociacions ambientals internacionals.

Article publicat a Ciudad Nueva Argentina

Sobre l´autor

Més articles

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

0

Finalitzar Compra