Passa el temps… acabem el 2.014 entre el desencís i l’esperança. Mirem el futur entre interrogants i il·lusió. Tenim alhora molts fronts oberts. Quan fem balanç de l’any veiem llums i ombres; veiem projectes que il·lusionen, i dificultats d’arribar a acords.
Sembla que la dinàmica política es troba més a gust amb la confrontació i l’enfrontament, que amb la cooperació i el diàleg. La societat veu com les relacions entre Espanya i Catalunya, que històricament no han estat bones, segueixen sense ser-ho. No ens hem parlat en règim d’igualtat, sinó de forma asimètrica, on sovint el “ordeno y mando” del gran, fa sentir el petit incòmode dintre d’un marc en el qual no se sent ni escoltat ni comprès. És veritat que els catalans no hem estat uns artistes en l’art d’explicar-nos, però també és cert que els representants de l’estat tampoc han excel·lit en l’art d’escoltar. I, per acabar-ho d’arreglar, els ciutadans observen amb perplexitat uns comportaments poc exemplars en persones de responsabilitats públiques, d’una i altra banda, quan pateixen en carn pròpia les dificultats d’una crisi econòmica fruit d’una de més fonda: una crisi moral i de valors.
OPORTUNITAT
També és veritat que tenim entre mans una gran oportunitat. La societat en xarxa té una gran capacitat per establir vincles, transmetre informació, compartir experiències… però no oblidem que si no es fixen uns objectius es pot convertir en un passatemps més, dels molts que la societat de consum ofereix amb la finalitat de distreure la gent d’allò que és fonamental: ser ciutadans lliures i no consumidors gregaris d’unes lleis implacables del mercat, que no miren la persona sinó el benefici.
Aquest és el gran repte per a la ciutadania: desmarcar-se de la pressió mediàtica del mercat i optar lliurement per un consum responsable, i que els conceptes ecològic i sostenible no siguin un argument més de venda sinó una realitat ineludible, per garantir el bon funcionament del nostre planeta.
FAMÍLIA I DIÀLEG
Dit això, no faltarien veus, que donarien el crit d’alarma, que alentir el consum representaria augmentar la crisi. Però per això tenim la imaginació: disminuir el consum d’allò que sobra i augmentar el consum d’allò que falta. Sabem que els canvis d’actituds no neixen per generació espontània i requereixen instrucció, que calen uns espais de proposta i recerca com la família i l’escola. No hem donat a la família l’extraordinari valor social que té i d’això en paguem les conseqüències. Tant en l’àmbit de les relacions interpersonals com en l’economia domèstica, és un espai insubstituïble que ha d’anar en sintonia amb l’escola com espai que valida i potencia la proposta familiar. Això és molt difícil de portar a terme si la família té una estructura inestable on el que avui és, demà no és.
Un espai de recerca, la universitat, seria el lloc indicat per innovar mètodes que ens portin per camins nous en els àmbits social, polític i econòmic. En aquest sentit és una bona noticia el naixement d’una xarxa de professors i investigadors de diferents disciplines amb l’objectiu de potenciar les tècniques de diàleg personal, comunitari i interdisciplinar des d’una cultura del diàleg, la cooperació i la unitat. Per aquest camí segur que aniríem bé. Això és el que el món espera i necessita.
Antoni Pedragosa
Articles d’Antoni Pedragosa en altres mitjans
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.