EI Nobel atorgat a Angus Deaton és un reconeixement a tots els economistes que es comprometen a fer dialogar l’economia amb les altres ciències i a descobrir, per exemple, que la gran fugida de la misèria crea desigualtats comprensibles per qui no confon la riquesa amb el “benestar”
El Nobel d’economia atorgat a Angus Deaton premia una manera no restrictiva de mirar la ciència econòmica i premia una mirada més inclusiva, la de qui es fa preguntes, cerca dades i respon sense prejudicis.
Aquesta és la impressió que he tingut llegint “La gran fugida”, un dels últims llibres de Deaton.
Ell, molt clarament, es pregunta si el món d’avui és millor que el del passat. Però atenció: no podem mirar la riquesa de manera aïllada, ni tampoc la desigualtat ni la salut. Cal una mirada conjunta. I també una mirada a la política ens permet de tenir una visió més clara.
Intel·ligentment, ell no es pregunta si la desigualtat és justa o equivocada sinó: quins són els efectes de la desigualtat? Quina és la seva relació amb el creixement? I, sobretot, quins efectes té sobre la salut, la malaltia, l’esperança de vida?
I de la mateixa manera s’interroga sobre el Principi de Pareto, utilitzat en economia des dels principis del segle XX per fer comparacions entre diferents estats del món. Un criteri simple i, per això, d’èxit: si quan es passa d’un estat. A (entenem per estat, situació, manera de viure, escenari…) a un estat B, alguns milloren i tots els altres no empitjoren, llavors, A és millor que B.
Però Deaton es pregunta: això és també vàlid si augmenta la desigualtat? És a dir, es pregunta: és realment cert que el món millora si uns pocs guanyen un munt de diners i tots els altres en guanyen poc o res, però no estan pitjor respecte el passat?
Amb la seva finor continua: no hi ha res d’equivocat en el Principi de Pareto i no ens hauríem de preocupar en absolut per la riquesa dels altres quan aquesta no ens fa més pobres. La qüestió és, i aquí rau l’error dels economistes del benestar, que el Principi de Pareto, normalment, s’aplica només a la riquesa i no a les altres dimensions de la vida, com ara la possibilitat de participació a una societat democràtica, de poder rebre educació, de poder gaudir de bona salut i de no ser víctimes de la recerca de riquesa per part dels altres. Per tant, podem concloure que si un creixement dels ingressos dels més rics en una societat no redueix els ingressos dels altres, però perjudica altres aspectes del benestar, llavors el principi de l’eficiència paretiana, el gran dogma de la religió capitalista no pot ser invocat per justificar aquesta situació.
I és així perquè no s’han de sumar les pomes amb les patates: la riquesa i el “benestar” (wellbeing) de les persones són dues coses diferents, no comparables.
Alessandra Smerilli (16 d’octubre 2015)
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.