Les tradicions sapiencials sempre han lloat la sobrietat com una virtut que dóna excel·lència al caràcter de la persona. En la antiguitat, personatges com Marc Aureli o Sèneca ja lloaven aquesta virtut, com també ho feien pensadors de la tradició cristiana de l’alçada de Sant Agustí o Sant Tomàs, els quals la relacionaven estretament amb la pobresa evangèlica. També tradicions orientals com el taoisme o el budisme, entenen la sobrietat com una manera de viure alliberada del desig de posseir. Una manera de desempallegar-se de tot allò que és superflu i no consumir més que allò que és necessari. L’absència d’aquesta virtut, genera uns contravalors molt negatius, com l’avarícia, l’enveja, l’arrogància… que porten a una forma de viure frívola, desvinculada, individualista, insolidària.
Reconeguem que aquest tipus de conducta ja li va bé a la societat de consum, perquè accelera els desitjos, especialment els de possessió, i se’ns diu que això és bo per al mercat i per al creixement. També se’ns ha fet creure que la qualitat d’una societat està en funció del seu creixement, i que és bo créixer més i més i més… Però, si fóssim mínimament intel·ligents, hauríem de veure que això només ens pot portar al desastre. El fet que tot està orientat al consum, el paguem molt car. La nostra vida es transforma en un aparador o, pitjor encara, en una mercaderia. A vegades el que ens interessa és exhibir l’objecte adquirit i posem més atenció en les coses que en les persones. Com deia el gran educador López Castellote, “estimem les coses i usem les persones, quan hauríem d’estimar les persones i usar les coses”.
Cal un canvi de mentalitat, que ara per ara no sembla fàcil. Hem de reivindicar el consum responsable. Perquè la persona consumidora es transformi en ciutadà responsable, cal que abans de comprar ens plantegem unes preguntes prèvies: Quina necessitat tinc d’aquest objecte?. Qui l’ha fet? Com l’ha fet? Quines repercussions mediambientals té el seu consum? Quina caducitat té? Es pot reparar si s’espatlla?
Això ja és un pas previ, però cal també prendre consciència, per transformar la situació que vivim. La consciència és la força motriu del canvi. La consciència individual és important, però insuficient. Cal que es transformi en consciència col·lectiva. Nosaltres no hem de ser uns titelles al servei del mercat, sinó uns ciutadans lliures de les nostres decisions i amb capacitat de plantar cara a la cultura de la banalitat.
Antoni Pedragosa
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.