No resulta fàcil parlar de la tolerància com actitud positiva, perquè estem parlant d’un valor que té diferents graus, i que pot arribar a l’extrem oposat, que és la intolerància. Aquesta, pot tenir també aspectes positius, quan el que no tolerem és, per exemple, que els drets humans no siguin respectats.
Però de què parlem quan parlem de tolerància? D’una banda trobem el que podríem anomenar la tolerància activa, que pressuposa el respecte profund a la diferència, la seva comprensió – ja sigui cultural, lingüística, religiosa… – posar-se en la pell del diferent, i reconèixer l’angúnia que ha de patir qui forma part d’una minoria al mig d’un entorn, que no sempre els rep de la millor manera.
A l’altre extrem hi trobem la tolerància més passiva, que accepta la presència del diferent, però a una certa distància i, si pot ser, en un barrí allunyat del nostre, millor. La seva presència només és acceptada plenament quan la persona diversa realitza feines subalternes. D’aquesta manera queda ben clar qui està per sobre de qui.
Però sota la capa de la tolerància, sovint evitem la necessària intolerància davant determinats comportaments. Cal ser intolerant, en front de qualsevol forma d’exclusió social per raons de raça, de gènere, de religió, d’opció política… Però la intolerància d’allò que és intolerable, és una intolerància del tot necessària, altrament pot sorgir la indiferència i la inhibició d’allò que ens afecta a tots.
La protesta davant d’allò que no és just, ha de seguir uns camins cívics, que no han d’admetre mai la violència ni l’extorsió. Cal buscar sempre el camí del diàleg, però quan aquest no rep resposta o és ignorat, aleshores cal fer visible la protesta, manifestar-la, però fer-ho d’una forma que no perjudiqui de manera desproporcionada el bon funcionament del conjunt. Perquè, si al mal causat per la injustícia, l’hi afegim el mal ocasionat per l’extorsió, com pot ser talls indiscriminats de carrers, de carreteres o de vies de ferrocarril, aleshores podem estar afegint al primer mal, un altre. Per defensar un dret, podríem estar trepitjant-ne d’altres. Resultat: doble càstig pel ciutadà.
En aquest terreny de la tolerància on, com veiem hi ha en joc drets i deures de diferents col·lectius, podríem també fer-nos una pregunta de difícil resposta: A les noves generacions de persones arribades a un país i providents de cultures diverses, quina educació i quina cultura cal oferir-los-hi, la seva o la nostra? Hi ha països amb molta experiència d’aquesta realitat, com França o Alemanya, que recomanen integrar les persones arribades en els costums i la cultura del país d’acollida, especialment en l’àmbit de l’escola. I afavorir la cultura pròpia dels països d’origen, en l’àmbit familiar. Els àmbits festius és on sembla més propici que tothom pugui expressar i celebrar amb joia els signes de la seva pròpia cultura.
Va bé de recordar aquí aquella obra d’Immanuel Kant, “La Pau perpetua”, on es parla del dret de la gent. Afirma Kant, que el món viurà en pau el dia que, quan sortim de la nostra terra, no siguem rebuts com estranys, sinó com a hostes benvinguts.
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.