Llegeixo al diari que el teixit comercial del meu barri, està format en un 52 % per botigues de roba i sabates, un 32% pel sector de la restauració, i el 9% restant l’ocupa la resta d’activitats. Veient això, un es pregunta, amb una certa inquietud, si aquest és el perfil de la societat que ens envolta. No serà que prioritzem més el que semblem, que no pas el que som? Aquests dies el consum es dispara, els carrers es guarneixen i les cases també.
Si ens centrem en l’aspecte positiu, podríem dir que aquest guarniment ens mostra que la vida pot ser bonica si mirem més el que ens uneix que no pas el que ens separa. És cert que darrere de les llums de colors, hi ha una barreja de celebració i negoci. Tot té les seves llums i les seves ombres. En la celebració presentem d’una forma idíl·lica un fet que segurament va ser dramàtic. Un naixement és un fet lluminós, però sempre va acompanyat de risc i de dolor i al naixement que celebrem aquests dies, el drama venia incrementat per la circumstància que l’envoltava. L’imperi romà promou un edicte d’empadronament obligatori. A l’opressor no li importen el més mínim les dificultats que tindrà el poble per complir la seva ordre. Els galileus havien de fer 150 quilòmetres a peu o a cavall d’un burro per terrenys àrids fins arribar a l’oasi de Jericó i Jerusalem, però tot i així, aquella noia joveneta, embarassada es posa en camí. Després, el naixement, en unes condicions dolentes amb greu risc per la salut de la mare i el fill. Al costat de Maria, Josep. Josep estima Maria més enllà, molt més enllà, del dubte de les condicions atípiques del naixement de Jesús. És un exemple del que vol dir estimar. S’estimaven sense esperar res a canvi. Aquest és el missatge fonamental que ens hauria de transmetre el Nadal. Un model a seguir per a tots nosaltres.
No té res d’estrany que un fet tan lluminós, senzill i dramàtic alhora, pogués inspirar Gaudí a fer la monumental façana del Naixement de la Sagrada Família. Aquests dies que podem experimentar la joia de la gratuïtat del regal, podem veure una paradoxa inesperada. Quan més et guardes per a tu, més buit et trobes, en canvi quan més ens donem als altres, més se’ns obren unes expectatives vitals que no havíem ni pogut imaginar. Fem la prova perquè val la pena.
Antoni Pedragosa
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.