No s’havia declarat encara la pandèmia de la COVID19, era a finals de gener, En un centre cívic es va presentar el tema de la història de les pandèmies que ha patit el nostre país. Les causes i els efectes de cada una d’elles. Parlava un metge epidemiòleg, un home que coneixia molt bé el tema i que, de fet, es va anticipar a allò que mesos després ha resultat una complicada realitat. Assegurava que amb la mobilitat tan intensa que tenim actualment, una epidèmia es pot convertir ràpidament en pandèmia, com així ha estat.
En la presentació d’aquest conferenciant es va dir que era un autèntic savi. Certament que el ponent era un gran coneixedor de la dinàmica de les epidèmies, però en aquest cas el qualificatiu de savi, no era l’adient. Una cosa és ser un gran expert en epidemiologia, o en medicina, o en matemàtiques; però ésser savi és un altre cosa.
En realitat, hi ha científics que són savis, com també n’hi ha que no en són, i savis que no són científics. Ser savi, és donar el valor just a cada cosa. És saber veure que hi ha coses que són fullaraca, que se les emporta el vent, i d’altres per les que val la pena gastar la vida. Aquesta capacitat de destriar entre allò que és superflu i allò fonamental, és el que anomenem la saviesa.
La saviesa té una valor extraordinari. És un do, que no ens arriba d’un dia per l’altre. Raimon Panikkar, amb gràcia i encert, deia que cal treure els trastos que no deixen espai a la saviesa. Seria com tenir aquella netedat de cor i de ment, que no deixa lloc a cap forma de rancúnia, d’enveja, d’odi, de violència. Netejar tot afany de domini sobre un altre, foragitar tot desig de possessió.
A partir d’aquí, si som capaços de veure aquesta neteja, no com una renúncia o com una privació; sinó com un alliberament, aleshores la saviesa començarà a pronunciar les primeres paraules. La nostra escala de valors s’anirà modificant. Els fracassos, les decepcions, les dificultats de la vida, ja no les veurem com un fracàs personal, sinó com ocasions per guanyar experiència i aprendre a madurar.
Entendrem llavors, perquè el llibre de la Saviesa s’hi refereix de forma poètica, fent-la superior a tot l’or del món i, per tant, davant d’ella totes les possessions que un pot tenir es queden en no res. D’acord amb aquesta visió, la saviesa obre uns camins de comunió profunda i generosa amb la realitat que ens envolta, fins al punt que aquella saviesa que la vull per posseir-la, deixa de ser-ho. La saviesa no és per posseir-la, sinó per donar-la.
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.
Gracias por este artículo, breve pero muy substancioso e iluminador. Sabiduría es lo que falta hoy, pero Antoni ayuda a pensar en ello y estar atentos a descubrirla.