Com hem pogut veure, les situacions de pandèmia obliguen a variar la dinàmica de les relacions, reduir la mobilitat i usar el confinament com a prevenció del contagi. Això comporta uns efectes colaterals negatius.
En l’àmbit econòmic provoca la ruïna de molts negocis per falta d’activitat. Moltes indústries veuen la seva cartera de comandes reduïda a mínims, la qual cosa implica una reducció del personal amb el conseqüent augment de l’atur. Això afecta de tal manera el teixit social que, només cal tenir una conversa amb l’assistència social del barri, per comprendre la crua realitat.
Un gran augment de la precarietat. Famílies que mai havien necessitat ajut i ara el necessiten. L’augment d’hores de presència a la llar, pot fer augmentar la conflictivitat i la violència, especialment en els habitatges petits.
Les persones grans que viuen soles i que abans rebien algunes visites, ara no les reben. La seva solitud augmenta i les seves limitacions també. Cada vegada necessiten més ajut, i no sempre la situació econòmica els permet de costejar-se-la. Quan passa això, les dificultats augmenten, el desordre també, les deixalles s’acumulen, comencen a fer mala olor, el veïnat s’esvera, i cal mirar d’entrar a l’habitatge per fer-hi alguna cosa.
Però la persona sola que viu en aquestes circumstàncies, experimenta una certa vergonya davant la possibilitat que els altres puguin veure les condicions en les que viu, i no resulta fàcil que obri la porta. No estic parlant d’un fet imaginari, sinó de fets concrets que passen a poca distància de casa.
Negociar l’entrada a la casa de persones que viuen en aquesta situació ha de ser una autèntica filigrana de delicadesa i estimació, per tal que es generi un clima de confiança i amistat. S’ha d’explicitar que se l’ajudarà a posar les coses bé, i d’aquesta manera viurà millor.
Segurament que de dificultats no en faltaran, perquè la solitud genera desconfiances i pors. Por a que se li emportin coses, por a anar a parar a un geriàtric, pors fins i tot imaginàries, perquè les solituds mal portades, afavoreixen les patologies mentals.
Cal una certa preparació per actuar en aquests casos. Convé no prendre iniciatives sense el vistiplau de la persona sola. Si el que diu o vol aquesta persona no millora ni facilita la situació, caldrà suggerir, amb comprensió i generositat, altres alternatives. És important no posar-se nerviosos i mantenir aquell punt de bon humor que alleuja la tensió i facilita les coses.
També es oportú, en aquests casos, gestionar un servei d’ajut permanent, com el de Creu Roja o tants d’altres que existeixen, fent veure a la persona sola, que només l’haurà de fer servir en cas d’autèntica necessitat.
Al capdavall, de tot això aprendrem un cosa que ens servirà per sempre. Que tenir cura de l’altre, ajudar-lo en les seves dificultats és una escola que ens mostra aspectes de la vida que sovint ens passen per alt.
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.