La pau és fràgil. Ho experimentem. Els interessos de la guerra són poderosos. El camí de la humanitat només pot ser el de la convivència. Fràgil com la persona, poderós com la capacitat humana de crear vincles.
Les guerres sempre invoquen nobles motius per justificar allò injustificable. Com diu Eduardo Galeano, les guerres maten en nom de la pau, el progrés o la democràcia. Als seu costat els mitjans de comunicació sovint recolzen aquest desori seguint el dictat dels poders fàctics que miren només els seus propis interessos, sense tenir en compte que posen en joc la vida dels ciutadans que no volen res més que viure en pau.
En un món en què a cada minut moren de fam o de malalties guaribles 10 nens, i en canvi, també a cada minut es gasten 3 milions de dòlars en armament, ens podem preguntar si això té algun sentit. De la mateixa manera que és un contrasentit que els cinc països principals productors d’armament formin part del Consell de Seguretat de l’ONU.
I ens fem preguntes: fins quan la pau estarà en mans de qui fa negoci amb la guerra? Quan ens entendrem que la guerra és el principal fracàs de la historia humana? Fins quan seguirem sense adonar-nos que els conflictes no es solucionen amb la violència, sinó que la violència perpetua el conflicte?
A la segona part de la Constitució Europea se’ns parla del dret a la pau, del dret a la vida, del dret a la dignitat humana, del dret a la integritat física i del dret a la llibertat de la ciutadania, però resulta que aquests drets que proclamem per a nosaltres els neguem als altres. I això ho fem de moltes maneres. S’exploten recursos del països pobres en benefici dels països rics i, com denuncia Oxfam/Intermón, es revesteix legalment sota el nom de llicències d’explotació, concessions productives, royalties per extracció… A més, si cal subornar els dirigents dels països, es fa, i si cal finançar guerres, es fa.
Després llegirem a la premsa dels nostres països informacions deformades parlant de “guerres tribals” a tal lloc o a tal altre, però no trobarem ni una paraula del que hi ha darrera d’aquelles guerres. Aquesta és tristament la nostra hipocresia. Diem i proclamem una cosa i en fem una altra.
L’article 141 de la Constitució Europea parla de les partides destinades a armament i investigació militar. Penso que, si el que vol el món és la pau, per què fem tantes concessions a la guerra? Per què no es treballa a fons el diàleg com a arma civilitzada de tractar els conflictes? Per què no s’ensenya ja a les escoles el diàleg de veritat? Aquell diàleg d’igual a igual, amb ningú per sobre de ningú?
El diàleg exigeix una rigorosa simetria. El diàleg asimètric on el fort imposa les seves raons no és diàleg. El diàleg ha d’estar net de suspicàcies i respectuós amb les raons de l’altre encara que no es comparteixin. Això vol dir que ha d’haver-hi un espai per al dissentiment, però aquest s’ha d’expressar serenament i sense violència.
Aprendre a dialogar és aprendre a ser persones. Aquest és el camí que la humanitat ha d’agafar per tractar els conflictes. És més evident que mai que encara estem lluny d’aconseguir-ho, però la perseverança sempre acosta els objectius.
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.