Duarka ens explica en aquest primer escrit perquè la mort no existeix per a l’hinduisme, i no només per la visió de la natura, de la ciclicitat del temps, sinó per la concepció de l’ànima, de l’ésser.

L’hinduisme, malgrat la seva diversitat enorme, té punts essencials comuns amb altres religions, i un d’aquests punts és, precisament, el tema de la mort. Intentaré centrar-me més en els fonaments del concepte, per exemple, en com es concep la vida, que no pas en qüestions més folklòriques (rituals, símbols, supersticions…). Per això em basaré sobretot en un text que és molt popular en tots els corrents de l’hinduisme i també entre el públic en general, fins i tot l’occidental: la Bhagavad Gita. És tan popular a l’Índia que és molt comú escoltar-lo o recitar-lo als carrers, fins i tot en sànscrit.

Per a l’hinduisme, la mort no existeix. L’ensenyament de Krishna a Arjuna[1] comença amb aquest tema. Arjuna està a punt de lluitar en una batalla i, per tant, davant la clara possibilitat de matar i/o morir. No li preocupava tant la seva pròpia mort (era un valent guerrer), sinó més aviat el fet de matar. Krishna l’ensenya des del primer vers com enfrontar-se a la mort.

Per a l’ànima, no hi ha naixement ni mort en cap moment. L’ànima no ha arribat a ser, no arriba a ser i no arribarà a ser (temporal). L’ànima és inascible, eterna, permanent i primordial (Bhagavad Guita 2.20).

Per entendre la diferència de visió entre l’hinduisme i l’Occident, hem de comprendre el context en què es va desenvolupar la cultura hinduista i la major part de les tradicions orientals.

La història occidental es desenvolupa en un ambient urbà, principalment. L’herència grecoromana ha atorgat molta importància a les ciutats i, fins i tot, en molts casos, s’ha concebut l’entorn natural com una cosa perillosa o negativa. En canvi, a l’Orient, el contacte de les persones amb la natura sempre ha estat fonamental, i això ha ajudat a desenvolupar una visió de la vida molt diferent. Per a les persones de cultura judeocristiana, tot té un inici i un final. El temps és lineal. La Bíblia comença de fet així: “En el principi…” i actualment moltes corrents cristianes, com les corrents evangèliques nord-americanes (i Hollywood en fa ressò), parlen molt de la visió de la fi dels temps i de l’apocalipsi.

En canvi, a l’Orient en general i a l’hinduisme en particular, potser a causa d’aquest contacte amb la natura, no es veu el temps com una cosa lineal, amb un inici i un final, sinó com una cosa cíclica. Totes les coses neixen, creixen, moren i tornen a néixer. Això dóna lloc a una altra visió de la vida.

El concepte de reencarnació, samsara, prové d’aquí, d’aquesta experiència de vida i d’aquest contacte amb la natura. Per això, en la intervenció de Krishna queda clar que per a l’ànima no hi ha ni el naixement ni la mort, no hi va haver un començament. L’ànima sempre ha existit i sempre existirà.

Això és el que diu en un altre versicle: “Mai no hi va haver un temps en el qual jo no existís, ni tu ni tots els guerrers que estan aquí reunits, i en el futur cap de nosaltres deixarà d’existir”.

És per això que en aquest text vaig posar el títol de “la mort no existeix per a l’hinduisme”. No només per la visió de la natura, de la ciclicitat del temps, sinó per la concepció de l’ànima, de l’ésser. Òbviament hi ha mort, el cos mor, però la qüestió és fins a quin punt hom s’identifica amb el cos i adopta aquesta identitat corporal.

Per a l‘hinduisme, aquesta identitat corporal no és la real, sinó quelcom momentani, passatger i il·lusori. Per a algunes corrents és il·lusòria perquè no existeix. Per exemple, el corrent advaita vedanta ho expressa així: “tot això no existeix, és una il·lusió”. El corrent al qual jo pertanyo no defensa això, sinó que reconeix l’existència i realitat del cos, però no des del punt de vista en què un es pugui confondre prenent aquesta existència com quelcom permanent. És a dir, no existeix des del punt de vista de la permanència, des del punt de vista de l’eternitat.

Un altre verset de la Bhagavad diu que, per a aquells que han vist la veritat, allò inexistent no té permanència “nasato vidyate bhavo“, és a dir, na sat, el que no és etern, nabhavo, és a dir, que no existeix. No perquè no existeixi en si mateix, sinó perquè el temps que dura des del punt de vista de l’eternitat és tan ínfim que és negligible. I després diu: “na bhavo vidyate satah“, que allò que existeix en realitat mai deixa d’existir: allò que realment existeix, allò que és l’ésser, mai deixa d’existir. A aquesta conclusió han arribat, diu Krishna, tots els savis i vidents de la veritat basant-se en la seva experiència de l’ésser.

D’una manera semblant s’expressava també Parmènides, quan deia que “l’ésser sempre existeix”, el problema és prendre la identitat corporal com el veritable ésser. El que es busca en el hinduisme, en totes les seves tradicions i en totes les escriptures, és redescobrir, perquè alguna cosa s’ha perdut momentàniament, redespertar aquesta identitat espiritual adormida.

Així comença l’instrucció de Krishna a Arjuna en la Bhagavad Gita, sobre l’ésser, l’ànima, l’atman. Exemplifica la creença de la reencarnació en el canvi que pateix el cos en passar de la infància a la joventut i després a la vellesa. Tot i que el cos ha canviat completament, alguna cosa roman constant, i és la identitat de la persona. Fins i tot un pot canviar el seu nom, pot canviar de lloc, també tenir un problema d’amnèsia i oblidar completament el seu passat, però la persona continua essent allà. No es converteix en una altra persona, és la mateixa persona, amb un altre nom, amb altres records, però la identitat, això és el que és constant, això és el que perdura. L’ensenyament de l’hinduisme, i de la Bhagavad Gita en particular, es refereix sobretot als diferents camins per recuperar aquesta identitat.

Així com en aquest cos l’ànima encarnada passa contínuament de la infància a la joventut i després a la vellesa, de la mateixa manera l’ànima passa a un altre cos en el moment de la mort. A la persona sàvia no la confon aquest canvi (Bhagavad Gita 2.13).

Krishna fa veure a Arjuna que l’ésser ja ha canviat de cos diverses vegades en la seva vida, i en arribar al moment de la mort passa a un altre cos, i la persona que té aquest coneixement, que té aquesta experiència de la veritable identitat, aquest canvi no la confon. És una qüestió fonamental, perquè des del meu punt de vista, la major prova en la vida de l’ésser humà és la mort.

A la universitat d’El Salvador vaig tenir un professor de teologia que deia: “l’home i la dona mentre viuen s’estan fent, i arriben a la seva plenitud quan moren, allà acaben de fer-se”. Era un professor de teologia cristiana. Tota la vida és anar guanyant experiència i aprenent per aquest examen final. És el moment més important, el moment fonamental.

Per a Krishna, a la persona que té el veritable coneixement, aquest canvi (la mort) no la confon. En l’hinduisme hi ha dues paraules per a coneixement. Una paraula és jñana, que és coneixement teòric, i vijñana, que vol dir coneixement empíric, experiencial, coneixement que s’ha viscut i del qual s’ha après, no per llegir un llibre, no per escoltar, sinó per viure: això és vijñana, el veritable coneixement.

Així com una persona es posa roba nova i descarta la vella, de la mateixa manera l’ànima accepta nous cossos materials, descartant els vells i inútils (Bhagavad Gita 2.22).

I després dóna un altre exemple. Així com nosaltres ens canviem de roba, i de vegades hi ha roba que ja no podem usar perquè està desgastada, trencada o descolorida, i hem de llençar-la, també arriba un moment en què el nostre cos deixa de funcionar i no pot continuar desenvolupant les seves activitats en aquest món. Llavors hem de deixar-lo, hem de descartar-lo.

A tot el que apunten les corrents de l’hinduisme és a un coneixement ple d’aquesta realitat, a l’experiència d’aquesta veritable identitat que ens allibera de tornar a néixer, abandonant així el cicle de naixements i morts. Pensem que a l’Índia la vida és molt difícil, i ho és ara, però ho ha estat sempre, per raons geogràfiques, climàtiques… i, per tant, el hindú o l’indí en general (sigui budista, jaina o sikh) té una visió del món molt negativa, un lloc per a ser abandonat, on no cal quedar-s’hi ni romandre-hi. En la Bhagavad Gita, Krishna ho descriu com a “dukhalayam” (un lloc de sofriment) i “asasvatam” (un lloc temporal).

No és, per tant, un lloc pel que nosaltres desitgem, pel que l’ésser humà desitja, que és la permanència i la felicitat. Les característiques del món material són contràries a això; és un lloc problemàtic. Només per assumir el cos ja assumim quatre defectes que són causa de sofriment: janma, el naixement, és problemàtic, especialment per a la mare i per al nadó; mrityu, la mort, i també la vellesa i les malalties. Des del moment que adquirim un cos, aquests defectes s’hi afegeixen.

Per això, per a l’hindú, l’objectiu és transcendir, abandonar aquest món, no tornar a néixer. Però desgraciadament, el renaixement està present, perquè fins que un no aprova l’assignatura de la identitat, fins que un no supera l’examen de saber quina és la seva identitat espiritual, ha de tornar per continuar aprenent.

Així doncs, quan diem que la mort no existeix, estem parlant des d’un punt de vista espiritual. La mort només existeix en relació amb aquesta identitat corporal que és temporal, i per tant no se’n fa massa cas. Això no és contradictori amb el fet que la mort estigui sempre present en el món, ja que és part de l’essència de la naturalesa que res roman constant, res és continu… aquesta és la llei del món.

Des de la dimensió material més elevada fins a la més baixa, tots són llocs de sofriment on es produeix el reiterat procés del naixement i la mort (Bhagavad Gita 8.16).

Robert Oppenheimer, físic i un dels creadors de la bomba atòmica, en presenciar la primera prova nuclear va dir que li van venir al cap les paraules de la Bhagavad Gita: “Ara he esdevingut la mort, destructora de mons”. En realitat, la visió d’Oppenheimer no tenia gaire a veure amb el sentit que Krishna donava a aquest text. Primer perquè Krishna no s’havia convertit en la mort, i segon perquè no estava parlant de la mort, sinó del temps. No parlava d’un final sobtat i terrible, com Oppenheimer va veure a la bomba atòmica, és a dir, com un element de destrucció. Krishna parla del temps com una constant que desgasta tot, sense presses ni pausa. Una part del nostre món és temps i espai. El temps consumeix les coses, per tant, la mort és quelcom que no podem negar. Podem aïllar-nos de qualsevol experiència de mort, com van fer els personatges del conte “La màscara de la mort vermella” d’Edgar Allan Poe, que davant d’una epidèmia de pesta es van tancar tots al palau per viure una gran vida, pensant que la pesta només afectaria aquells que estaven fora i ells en canvi en sortirien indemnes. Però en un moment donat, apareix un personatge amb una màscara vermella, que trenca la tranquil·litat de tots: la mort. Podem aïllar-nos, però el pas del temps i la mort són una constant en aquest món, i no els podem rebutjar ni obviar.

El cos material de l’entitat viva, eterna, indestructible i inconcebible, té un final segur (Bhagavad Gita 2.18).

Aleshores algú pot afirmar que l’ànima és una qüestió de creences, és a dir, que podem creure-hi o no. No podem demostrar-la, no podem analitzar res de caràcter espiritual amb mitjans materials, ja que es tracta de dues dimensions diferents. No podem portar-la a un laboratori, posar-la sota un microscopi i veure-la, percebre-la… Encara que sigui un procés que implica una mica de fe, podem inferir-ne l’existència. Com s’ha dit abans, la mort i la temporalitat són constants, el canvi de cossos és una constant, però la identitat no canvia, és l’única cosa que roman, d’aquí ve la problemàtica, la discussió entre Heràclit i Parmènides. Heràclit es centrava en la naturalesa material i deia: l’únic real és el canvi. Aleshores Parmènides replicava: l’únic real és la permanència de l’ésser, allò que és constant.

Així doncs, si ens percebem només com a matèria, si som només aquest cos i la mort és una constant en la naturalesa material, quin seria el problema? Alguna cosa semblant va preguntar Krishna a Arjuna: si no creus en l’ànima, si penses que els processos físics són l’única cosa que existeix, aleshores quin és el problema? No hi ha raó per a lamentar-se. Les coses es manifesten i desapareixen contínuament, romanen durant un temps i després desapareixen. Aleshores, si nosaltres som només matèria, quin sentit té tenir un instint de supervivència? D’on ens ve aquesta idea de voler romandre? Si la realitat del món és la no-permanència, d’on prové a l’ésser humà aquest desig de permanència? Si no tenim cap experiència, si mai hem vist l’eternitat de ningú, per què preocupar-nos per l’eternitat o la supervivència? Això és degut a que la nostra veritable identitat, l’espiritual, és eterna.

Per a l’hinduisme, l’ànima o “atman” (la paraula sànscrita que es tradueix com a “ànima”) té la seva essència en el “sat cid ananda“, “sat” vol dir eternitat. Aleshores, pel fet que aquesta és la nostra essència, nosaltres, més enllà que ens trobem en les circumstàncies actuals que són temporals, seguim buscant aquesta eternitat i és només aquesta identificació amb allò temporal el que ens crea problemes, en la mesura que nosaltres pensem “jo no sóc ànima” o bé “jo sóc aquest cos”, en la mesura que nosaltres ens identifiquem amb una identitat material temporal, tenim un problema, perquè és una cosa contrària, oposada a la nostra veritable naturalesa.

Sapigueu que allò que es difon per tot el cos és indestructible. Ningú pot destruir aquesta ànima imperecedera (Bhagavad Gita 2.17).

El desig, la idea de romandre, d’eternitat, que hi ha alguna cosa que va més enllà de la matèria, pren vida, pren consciència quan en nosaltres hi ha una espurna espiritual.

Un altre aspecte que ens ajuda a entendre l’ànima és veure en aquest món tota la diversitat que hi ha. Per exemple, davant meu veig ara desenes de cares diferents, d’origens diferents, d’edats diferents… Però també veig unitat i la veig perquè no em fixo només en l’extern, sinó que transcendeixo l’extern, transcendeixo el cos.

Per tant, encara que no puguem demostrar l’existència de l’ànima, podem -de diferents maneres- inferir que hi ha alguna cosa allà que és allò que roman, que hi ha alguna cosa allà que és el que ens iguala a tots, i això no és quelcom material.

En això es basa la idea de la reencarnació, el Samsara. En això i en la teoria del karma que, per raons d’espai, no puc explicar detalladament aquí, però que és quelcom que ja la majoria de persones coneix més o menys. A la segona part d’aquest article, em centraré en com enfrontar-se a la mort.

Nota: Aquest text forma part d’una conferència que va donar l’autor a la Fundació Cristianisme i Justícia i que després es va publicar al llibre titulat “Morir en mans de Déu”.

[1] En això consisteix bàsicament el contingut de la Bhagavad Gita: la conversa, el diàleg que tenen Krishna (quan diem Krishna ens estem referint a un nom de Déu) i el seu devot i amic Arjuna.

Sobre l´autor

Dvarka Dasa

Llicenciat per la Universitat del Salvador - Escola d'estudis Orientals (Buenos Aires) i Expert en Estudis Orientals: Àrea Hinduisme-Ioga per aquesta universitat. Docent a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB), càtedra de Hinduismo, així com al Centre d'Eutonia i Iogateràpia, filial argentina del Lonavla Institute ( Índia). Instructor de Ioga. Docent de l'Institut Bhaktivedant d'Espanya – Centre Bhaktivedanta. Participa a les activitats de diàleg interreligiós de la Unesco i de l'ajuntament de Barcelona.

• La mort no existeix per a l’hinduisme (i II)