La signatura del tractat amb Lluís XIV de França i Felip IV de Castella a l’Illa dels Faisans el 1659 (Escena retratada per Laumosnier)
Va ser l’any 1.659 a l’illa dels Faisans, un petit illot situat entre Irun i Hendaya, al riu Bidasoa, que fa frontera entre Espanya i França. Es signà secretament l’anomenat Tractat dels Pirineus, que va representar la partició de Catalunya, de forma que el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya, van passar a domini francès. Les autoritats catalanes i els habitants dels 33 pobles traspassats a França, no tenien ni idea de que ja no eren catalans, sinó francesos. Així van començar a veure amb sorpresa, que els canviaven noms de carrers i pobles, per uns altres de francesos. Segons un cronista d’un poble del Vallespir, a les places dels pobles es posaven uns rètols en francès que deien: Prohibida la paraula grollera i parlar en català. I en altres llocs també es podia llegir: Parlar en francès es signe de distinció i bona educació.
D’aquesta manera es va produir la pèrdua dels territoris del nord de Catalunya. Alguns historiadors, consideren el fet com un regal de noces de Felip IV de Castella al casar-se la seva filla amb Lluís XIV de França, així com la devolució de Flandes. Faltava precisar per on passaria la frontera i l’alcalde de Llívia, va cedir uns locals per fer aquesta negociació, a canvi, va sol·licitar que, ja que s’havia pres interès per facilitar la reunió, no es modifiqués el seu règim. Així es dóna la curiosa situació que Llívia està dintre França però no és francesa. És catalana. Quan la gent va començar a adonar-se de l’abast del tractat, aquest ja era un fet consumat i van començar a sortir els primers focus de resistència, sobretot al Vallespir. Aquets grups s’anomenaven Els angelets de la terra i tenien el recolzament de tots els pobles. Però la repressió francesa va ser tan dura, que el poble de Pi, d’on sortien els capdavanters de la resistència, va ser totalment destruït, les cases enderrocades i sembrat de sal perquè no hi tornés a créixer ni l’herba. Els líders de la resistència, Manel Descatllar i Francesc Soler, van ser torturats i executats, els seus cossos esquarterats, i els seus caps posats en gàbies i exposats davant la llotja de Perpinyà, i els seus bens van ésser espoliats. La repressió va continuar i, després de la Revolució Francesa la lluita contra les llengües minoritàries ha seguit igual o pitjor.
Ara que no estem al segle XVII, sinó al segle XXI, resulta que el parlament francès es nega a signar la carta d’acceptació de les llengües minoritàries, al·legant que l’única llengua de la República, és el francès. Aquest és el pa que gasta aquell país que fa uns anys el vèiem com el paradigma de les llibertats. Caldria plantejar-se seriosament que totes les llengües que han estat bandejades del territori francès, (Occità, provenzals, alsacià, català, bigordà, corsogenovès i basc) denunciessin la República Francesa davant d’un tribunal Internacional dels Drets Humans, pel seu genocidi cultural i lingüístic, i recordar, en bé de la dignitat del poble francès, que l’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu clarament: “Ningú pot ser privat arbitràriament, de la seva pròpia identitat.”
Antoni Pedragosa
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.
Curiosas interpretaciones de la historia que hace el amigo Antoni Pedragosa:
– El rey Felipe IV no era rey de Castilla, como él afirma en varios puntos del artículo, sino de España. Ver https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_reis_d%27Espanya#Monarques_d.27Espanya.
– Dice el artículo que los habitantes de las comarcas catalanas cedidas por España a Francia dejaron de ser catalanes para pasar a ser franceses. En realidad, dejaron de ser españoles y pasaron a ser franceses, pero no dejaron de ser catalanes. Todavía hoy allí muchas personas e instituciones se consideran públicamente catalanas y utilizan el idioma catalán, como http://www.neigescatalanes.com/ca.
– El artículo dice que Llivia está dentro de Francia pero no es francesa sino catalana. La realidad es que Llivia está dentro de Francia pero es española. Porque catalana lo sería igualmente en cualquiera de los dos casos.
– Lo que si deja claro el artículo es que los catalanes han podido mantener su identidad mucho mejor en España que en Francia.
Amic Carlos, la teva visió del tema i la que tenim l’Antoni i jo mateix són ben diferents perquè nosaltres ens considerem, per damunt de consideracions legals, catalans i ens dol la partició fronterera d’una part del nostre país. No observem el tema des de la perspectiva territorial Espanya-França sinó des d’una mirada únicament catalana. Certament, la repressió a França contra la cultura catalana ha estat ferotge, però això no significa necessàriament que la repressió a Espanya hagi estat menor. En qualsevol cas és evident que ha estat menys efectiva. Però jo encara et puc explicar com al meu avi va estar a comissaria una bona estona senzillament per haver-se adreçat a un funcionari en català. I encara avui persisteix una clara discriminació de les llengües no castellanes a Espanya (administració de justícia, etiquetatge, adreçar-se a les institucions de l’estat…). Aquesta discriminació està en la matriu de bona parts dels conflictes territorials a l’estat.
Amigo Àngel: Agradezco mucho su respuesta y me siento honrado porque una persona de reconocido prestigio en el mundo de la política y de la administración pública responda a un simple comentario mío en una revista de reducida difusión.
También le agradezco su apoyo a mi opinión de que los catalanes del norte de los Pirineos no dejaron de serlo por pasar a jurisdicción del rey de Francia hace 350 años, en contraste con la opinión diferente expresada por Antoni Pedragosa en el artículo.
Siento la injusticia cometida con su abuelo, que usted explica en su comentario, por expresarse en el hermoso idioma catalán, y me alegro de que no se haya repetido con su padre ni con usted. En mi opinión, el sistema democrático actualmente existente en España ha supuesto un avance muy importante en el reconocimiento, aceptación y potenciación de las identidades y particularidades de personas y colectivos.
Me atrevo a invitarle a que escriba un artículo en este blog en el que exprese con más extensión sus ideas y propuestas al respecto, en el entorno de los valores propios de esta apreciada revista, que giran alrededor de la fraternidad universal.
La expansión territorial francesa a lo largo de la historia se puede seguir en este mapa
https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AFrench_borders_from_985_to_1947.gif