Encara no d’una forma clarament quantificable, però està emergint un nou paradigma que va prenent cos. Una nova mentalitat que reacciona críticament davant d’aquesta cultura del consumisme desbocat que, encara que no ho sembli, ofega les nostres llibertats, provoca frustració, endeutament i devastació ecològica. Aquest nou camí proposa un canvi de prioritats: deixar enrere les ganes de tenir per unes altres ganes més ajustades i raonables: tenir el necessari.
Sembla que en les societats més desenvolupades, va fent acte de presència una sensibilitat postmaterialista, farta de creixements, d’hiperproduccions, d’hiperconsums… i s’adona que hi ha tota una colla de valors personals que han quedat eclipsats durant dècades, a causa d’aquesta borratxera consumista. Són valors que ajuden a forjar unes relacions humanes de qualitat i que tenen cura de l’ésser humà tant en la seva exterioritat, com en la seva interioritat, tant en les qualitats corporals com en les facultats internes, de creativitat, de voluntat, d’intel·ligència, de generositat, d’espiritualitat… en definitiva, valors que desperten capacitats que generen un món més just i humà.
Han passat molts anys des que vaig tenir a les mans per primera vegada un llibre d’Erich Fromm on es criticava aferrissadament la societat de consum. Era una critica profètica ja que en aquell temps la intensitat del consum no havia arribat ni de bon tros, al nivell actual. Actualment Gilles Lipovetsky fa una crítica demolidora de l’hiperconsumisme. La seva lectura ens fa reflexionar i un es pregunta: que ens ha passat? Formem part d’una societat desvinculada, individualista, egoista, competitiva, consumista. Aquets contravalors ens han atrapat de tal forma que ens enorgullim de tenir més que els altres, de sentir-nos superiors i mesurem el nostre èxit personal amb la nostra capacitat de compra. Vivim com en una mena d’aparadors. Ens importa més la nostra imatge exterior que el que realment som.
En les nostres vides hem incorporat unes pautes de comportament que convindrà canviar. Serà com una tasca de neteja de totes aquelles pautes de comportament que sibil·linament el mercat ha incorporat a les nostres vides. Caldrà substituir-les per altres, no imposades, sinó adquirides per convicció.
La nostra capacitat de produir no l’haurem de veure com un fi en si mateix, sinó com un mitjà per viure dignament. I a l’horitzó, un canvi d’objectius: el fonament de la nostra felicitat no radica en la quantitat de coses que tenim, o en la nostra capacitat de consumir, sinò en la nostra capacitat de donar el millor de nosaltres mateixos, per als altres i per a la societat. D’aquesta manera, un bon dia potser descobrirem una cosa que ens servirà per a tota la vida: que es pot ser més feliç i viure millor, amb menys.
Antoni Pedragosa
Fotografia de Manolo Guallart
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.