Primera publicació del canal temàtic dedicat als nivells de consciència i l’evolució espiritual. Tindrà una periodicitat mensual i es pot seguir clicant sobre la categoria que identifica el canal. 

FORMACIÓ EN ELS NIVELLS DE CONSCIÈNCIA I L’EVOLUCIÓ ESPIRITUAL 

Totes les persones que participen en una formació espiritual, intenten fer camí d’evolució espiritual, tenen la intenció de seguir endavant y la bona voluntat de no abandonar el procés. Aquesta bona intenció es manifesta a dos nivells: 

• Primer: mitjançant l’aprenentatge i el coneixement intel.lectual. Seguim als cursos. Estem atents i receptius. Acumulem tota la informació i el coneixement que rebem. Estem oberts i disposats. Perfecte. És una part important, perquè, per posar un exemple, cap metge pot ser-ho, si no estudia profundament, si no rep tots els coneixements de la seva especialitat mèdica, si no està contínuament estudiant els nous descobriments i avenços de la medicina. Si només es quedés amb els coneixements i no els portés a l’experiència, en la seva praxis mèdica, difícilment ajudaria als seus pacients. Per tant, l’aprofundiment en els coneixements sobre els Nivells de Consciència, tal com els ha investigat el Dr. D. Hawkins, és fonamental.

• Segon: havent pres la decisió sincera de convertir tot el “saber” que ofereixen els cursos, en experiència, en vivència, és quan veritablement es produeix l’evolució espiritual.

Aquest segon pas és importantíssim. De fet, és l’objectiu d’aquesta formació, en la qual, un dels elements essencials és la intenció, la decisió i la responsabilitat de voler fer procés, per tant, de proposar-se seriosament evolucionar espiritualment. Això comporta una voluntat espiritual honesta, sincera, íntegra, de voler viure en la veritat del SER.

Comporta, com a conseqüència, afrontar tots els murs, tots els impediments que els posicionaments de l’ego ens posen cada dia, cada matí, davant nostre perquè no donem ni un pas cap al canvi.

Aquí és on ens trobem amb la dificultat fonamental, el mur de l’ego. Un mur fet d’hàbits recurrents i profundament arrelats, contínuament reforçats, que ens fan creure que sense aquests hàbits (personatges, creences, posicionaments) no serem capaços de funcionar a la vida, d’acord amb els valors més elevats de les qualitats del SER.

La característica fonamental d’un hàbit és que es tracta d’un pensament, sentiment o actitud, talment repetit, que arribem a considerar-la la nostra vertadera identitat. Això és el que l’ego ens fa creure: “cada hàbit és la meva identitat”.

Els hàbits de l’ego els hem anat forjant des que tenim ús de raó, però de manera inconscient, simplement per sobreviure. De petits ens impregnem dels programes, les opinions, les creences, les normes que rebem dels nostre entorn familiar, escolar i social. Se’ns “educa” a partir del nivell de consciència de les persones que més influència tenen en la nostra vida afectiu-emocional. Els premis i els càstigs formen part d’aquest procés “educatiu”, relacionat estretament amb els valors, creences i experiències dels adults amb els que convivim des que naixem. 

OBSERVEM EL NOSTRE ENTORN 

Si observem la gent, amb quina realitat ens trobem?

La majoria de les persones semblen adultes, però en realitat, des d’un punt de vista emocional, una gran majoria de les persones són encara nens.

Si ens observem a nosaltres mateixos amb honestedat, haurem de reconèixer que les emocions i les actituds de la infància, segueixen actives i les manifestem en la vida adulta, però s’amaguen sota una terminologia racionalitzada de persones adultes.

La realitat és que tothom portem dins nostre el nen i la nena, diguem-ne el jo petit que tracta de viure imitant ser una adult. El “nen interior”, del qual tant en sentim parlar no està en realitat a l’interior; certament, està bastant “fora”.

A mesura que les persones creixen, s’identifiquen amb diferents models i copien el que creuen ser comportaments i estils d’adult.

Si estiguéssim disposats a reconèixer el jo petit que portem dins, ens adonaríem que moltes de les nostres actuacions i reaccions quotidianes formen part dels posicionaments de l’ego. De fet ens relacionem amb persones que actuen a partir de programes i situacions hipotètiques amb les que s’identifiquen com ho fa el nen. I nosaltres no en som una excepció.

Observant el nen petit, podem adonar-nos que, igual que la majoria dels animals, mostra ja curiositat, autocompassió, gelosia, enveja, competitivitat, rebequeries, esclats emocionals, ressentiments, odis, rivalitats, competició, es compadeix de si mateix, busca estar per damunt dels altres i que se l’admiri, intenta sortir-se amb la seva, sigui com sigui, culpa als altres, nega les responsabilitats, insisteix que els altres estan equivocats, busca favors, col·lecciona “coses”, presumeix, sovint menteix i moltes altres reaccions. Tots aquests són atributs del nen petit. Diguem que algunes d’aquestes reaccions les seguim observant i, en alguns casos, les sofrim de persones amb les que ens relacionem.

Si observem les activitats diàries de la majoria dels adults, ens adonarem que ben poques reaccions d’aquestes han canviat realment. Nosaltres mateixos, amb un mínim de consciència d’honestedat, a vegades ens lamentem de repetir les mateixes reaccions emocional descrites, i hem acceptat que algunes d’elles formen part del nostre caràcter o personalitat. Sovint sentim l’expressió: “Jo sóc així”. Sota aquesta auto definició sol haver-hi un sentiment de resignació: “no hi ha res a fer”.

Les persones que cultiven una vida espiritual, porten anys fent exercicis espiritual o recessos, al final dels quals escriuen els propòsits que desitgen millorar o canviar. Quants anys fa que repeteixen els mateixos? Algunes persones es donen per vençudes.

Aquesta constatació, si l’observem en nosaltres mateixos, ens ajuda a desenvolupar certa comprensió compassiva, en comptes de condemnar. Però primer ens hem de perdonar a nosaltres mateixos del poc que hem avançat espiritualment, després de molts anys.

La tossuderia i l’oposició, que són característiques del nen de dos anys d’edat, continuen dominant moltes personalitats ben entrades en anys.

Ocasionalment, les persones també se les empesquen per anar de la infància a l’adolescència amb la seva personalitat i convertir-se en cercadors incansables d’emocions que desafien al destí. A partir de l’adolescència i en la primera joventut els preocupa el cos, els músculs, els “ligues”, la popularitat, la fama, el prestigi i les conquestes romàntiques i sexuals.

En aquest període de la vida, els joves tendeixen a mostrar-se complaents, afectats, seductors, glamurosos, heroics, tràgics, teatrals, dramàtics i histriònics. Les tipologies clíniques del psicòleg nord americà T. Millon, en deixen extensa i profunda investigació i constàncies de 10 personalitats clíniques que descriuen aquestes conductes.

Cadascú, a mida que ens fem adults, som el resultat d’impactes emocionals dels quals ens hem defensat amb les eines que hem pogut i amb els recursos que el propi entorn familiar ens ha permès d’expressar. La realitat és que amb tot aquest bagatge carregat d’històries de sofriment i també d’èxits, intentem sobreviure com adults, sense tenir en compte, per ignorància, la base sobre la que hem construït el que en diem la nostra “personalitat”.

En la meva feina de psicòleg clínic i amb l’experiència de més de 35 anys acompanyant processos terapèutics, puc afirmar que la persona que demana acompanyament psicoterapèutic o simplement demanar fer un procés de creixement personal, arriba amb un nivell de consciència carregada d’esforços, d’encerts i errors, però sobretot d’històries i de personatges dels que la majoria no n’és conscient.

Fer conscients les històries de no amor, els guions d’aquests personatges als quals ens hem habituat a viure fins la punt d’identificar-nos tant amb ells, que es creuen que són així i que difícilment poden canviar. Moltes persones no creuen en la possibilitat de canviar. Algunes, aparentment, ja es troben bé amb aquestes històries i guions de vida. Altres sofreixen i se’n volen alliberar. El que unes i altres no saben encara és que reconèixer el nivell de consciència baix en el que es troben, implica una gran humilitat i coneixement del nivell de consciència al que tothom està cridat a evolucionar. Aquesta presa de consciència compromet la responsabilitat de cada persona, que no totes estan en condicions d’assumir. En aquest cas, no hi ha cap possibilitat de fer procés i d’evolucionar espiritualment.

Ens trobem amb adults que contínuament es defensen, es justifiquen, no accepten cap retret, els perceben com un atac, tenen una enorme necessitat de sobresortir, de fer-se el centre, de tenir la raó, de ser reconeguts, viuen cercant contínuament el reconeixement de l’exterior, algunes personalitats viuen en la permanent mentida que elles mateixes es fabriquen i se les creuen, en el nucli d’altres personalitats hi ha la por a la soledat, al fracàs, al rebuig, a la no vàlua, a l’abandó. Així podríem nomenar els trets dels enneatipus de l’enneagrama, dels que tothom en formen part d’algun d’ells.

El camí cap a la vida adulta es pot descriure com un camí de supervivència. Tothom, qui més que menys tracta de sobreviure a aquelles ferides de no amor, per simplificar-ho una mica, que de les que en vam ser víctimes.

El que la majoria no és conscients és que qui ha agafar les regnes per ajudar-nos a sobreviure, honestament ens hem de referir a l’ego.

Utilitzem sovint el mot “ego”, però poques persones estan disposades a conèixer el seu ego i les conseqüències de tota la seva activitat en la pròpia vida adulta.

Amb l’ego és impossible ser feliç, però poques persones estan disposades a transcendir els seus posicionaments, programes, creences i condicionaments.

Mentre creiem que els hàbits de l’ego són la nostra identitat, no canvia res en la nostra vida. Seguim cada dia repetint els mateixos pensaments, les mateixes emocions, les mateixes actituds, les mateixes conductes.

L’ego fins i tot ens fa creure que assistint a cursos, fent teràpia, aprenent moltes tècniques, recursos, nous descobriments científics, rituals, pregàries, guies, meditacions, recessos, dinàmiques fabuloses, espiritualitats, etc., canviarem i millorarem. I no és així. No és més que una de les seves estratègies perquè tot segueixi igual, sota el seu control i el domini. Fins i tot quan l’ego es filtra en el terreny espiritual, aleshores es revesteix d’ego espiritual.

Si volem evolucionar espiritualment, de forma honesta, íntegra, seriosa, ens hem de fer responsables (= respondre) del nivell de consciència en el que ens trobem, causa de tots els desequilibris emocionals que sofrim i de quin és el nivell de consciència en el que ens sentirem lliures dels posicionaments de l’ego.

Diguem tot seguit que els nivells de consciència de l’ego són els nivells de les emocions negatives que ens mantenen en la falsedat. Ens referim a l’orgull, la ira, la por, la culpa, el sofriment, la incapacitat, les afeccions, les atraccions i aversions, la no vàlua, la soledat, el sentiment de separació de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu. Totes aquestes energies constitueixen el terreny de l’ego, de la falsedat, la no integritat, la no veritat.

Mentre que els nivells de consciència que anomenem del SER, són els nivells caracteritzats per les qualitats del SER: el coratge, la neutralitat, la voluntat, l’acceptació, la raó, l’amor, l’amor incondicional, la compassió, la bondat, la humilitat, la pau, i tots els valors més elevats de l’Esperit. Aquests formen el nivell de la Veritat.

Per sintetitzar-los diem que constitueixen la nostra CONSCIÈNCIA SUPERIOR. 

CONSCIÈNCIA SUPERIOR 

Ara bé, és important partir de la definició clara del que és la CONSCIÈNCIA SUPERIOR

CONSCIÈNCIA SUPERIOR no vol dir creure que ets més que els altres, perquè saps i has après molts coneixements espirituals, teològics, filosòfics, científics, conèixer molt bé els nivells de consciència, saber molt sobre moltes coses, etc. Res d’això. Seria engreixar l’ego.

CONSICÈNCIA SUPERIOR no és cap posició de superioritat respecte dels altres, sobretot, dels que no fan cursos, dels que estan en nivells de consciència per sota 200, que és nivell que calibra l’energia de l’ego, i cada una de les seves emocions negatives. Res de tot això.

CONSCIÈNCIA SUPERIOR simplement és la qualitat del SER, que el Dr. D. Hawkins defineix com la Presència del Diví en la nostra vida. Aprenem tenir consciència del SER a mida que ens obrim i fem camí cap a la CONSCIÈNCIA SUPERIOR del SER, puix que és la seva essència. El SER està lliure de tots els programes que defineixen l’ego, començant pel programa “jo sé”. Aquest programa és el que defineix la característica fonamental de l’ego humà. L’ego pot saber moltes coses, però el que l’ego no sap i no està disposat a saber, és que no ho sap tot.

CONSCIÈNCIA SUPERIOR simplement és respondre de forma responsable a la crida que el SER, la PRESÈNCIA de DÉU, fa a tothom i que tothom té el lliure albir de respondre-hi o no.

CONSCIÈNCIA SUPERIOR significa respondre lliurement, conscientment a la crida, a la intencionalitat, a la voluntat espiritual de fer conscients els programes de l’ego, reconèixer les seves conseqüències en la vida, i entregar-los a Déu.

Si algú no li agrada la paraula Déu, pot quedar-se amb l’expressió CONSCIÈNCIA SUPERIOR, Intel·ligència Universal, o simplement pot utilitzar el mot SER, en contraposició al mot ego, sinònim de no-ser.

CONSCIÈNCIA SUPERIOR significa fer-me responsable de respondre a la crida del SER, viure i experimentar les qualitats del SER, fins a convertir-me en el SER que ja SÓC, però que l’ego m’impedeix de veure que el SER és la meva veritable IDENTITAT.

CONSCIÈNCIA SUPERIOR significa aprendre a viure en la forma, des de la no forma. Vol dir introduir les qualitats del SER, a la vida quotidiana, a les realitats que hem d’afrontar, als problemes que hem de resoldre. Vol dir que tota la realitat que l’ego ens ha habituat a viure des de la forma material, ens proposem afrontar-la des de les qualitats informes del SER. Com? Desactivant els hàbits recurrents de l’ego, i activant les qualitats del SER. En el cicle dels tres cursos estudiem i aprenem unes i altres, i ara les volem convertir experiència.

CONSCIÈNCIA SUPERIOR significa afrontar el jo petit, els seus hàbits i programes, mitjançant els quals em repeteixo dia rere dia, pensant-t’ho, dient-m’ho i comportant-me d’aquesta manera: no valc, no sóc capaç, no en tinc prou, l’altre hauria de ser diferent, la vida hauria de ser diferent, sempre em trobo amb les mateixes dificultats, és molt difícil canviar, el món és dolent, hi ha molt d’egoisme i maldat, etc. Afrontar el jo petit és un treball fonamental per fer camí. He d’aprendre a acceptar-lo i estimar-lo com és, perquè només així se sent comprès per fer petits canvis progressius. I quan dic el jo petit, em refereixo a estimar el meu jo petit, perquè si no estimo el meu, no puc estimar el jo petit dels altres. Els jutjo perquè em jutjo i així justifico la meva incapacitat d’estimar-me i estimar. Sembla una contradicció i no ho és, ja que per avançar cap a la CONSCIÈNCIA SUPERIOR, només s’avança mitjançant el continu exercici d’amor i d’amor incondicional. Això ja pot semblar difícil per a molts, però la veritat és que només creixen, sanem, madurem, evolucionem gràcies a l’amor.

CONSCIÈNCIA SUPERIOR vol dir entrar progressivament en la comprensió dels programes que em condicionen i em mantenen repetint els mateixos bucles egoistes i narcisistes de sempre, com són les energies negatives de l’ego. I per avançar ajuda fer-me preguntes d’aquest tipus i contestar-me amb ganes de dir-me la veritat:

• Com és de fort i present l’orgull en les meves relacions, en les meves conductes.
• Com són d’intenses i freqüents les meves reaccions d’ira? Sóc conscient que sota qualsevol reacció d’ira hi trobaré sempre expectatives frustrades?
• Quina força tenen les expectatives, aversions, atraccions i afeccions? Sóc conscients que les expectatives són un mecanisme de l’ego evocat sempre a la frustració?
• Amb quina freqüència la por condiciona les meves decisions? Sóc conscient dels tres motors de la por: judici, expectativa, amenaça?
• Quins són els meus sofriments de sempre? De quins patiments em queixo sempre? Sóc conscient que qualsevol sofriment és pura conseqüència de les resistències a reconèixer la veritat que no m’atreveixo a veure?
• Quines són les “incapacitats” que m’atribueixo en forma de creences i de vivències que m’han arribat a fer creure “sóc així”? Sóc conscient que de tant reforçar-les em fan creure incapaç?
• Quines culpes arrossego conscients i inconscients amb les que intento complaure i aplacar el déu antropomòrfic en el que crec? Sóc conscient que aquest déu en minúscula no és el Déu misericordiós?
• Quins són els sentiments de no vàlua, de separació, de soledat, de por a l’abandó, al rebuig, a ser ignorat, exclòs, de l’amor dels altres i de l’amor de DÉU?

CONSCIÈNCIA SUPERIOR vol dir tenir actives les qualitats del SER:

• Exercito el coratge davant les dificultats quotidianes? Tinc incorporada la creença sana que cada dificultat és una oportunitat per evolucionar espiritualment?
• Activo la neutralitat, escollint viure en la veritat, acceptant la vida tal com se’m presenta, acceptant cada dificultat com una oportunitat de transcendir l’ego?
• Estic disposat a viure i exercitar la voluntat espiritual, que es recolza en una Voluntat Superior com és la de la CONSCIÈNCIA SUPERIOR INFINITA? DE qui em refio sabent que tot el que em passa és per aprendre, per evolucionar i ser més feliç? M’ho crec? Demano guia i ajuda a Déu o a la Consciència Superior, o a la Intel.ligència Univeral, per exercitar la voluntat espiritual?
• Accepto que TOT ÉS COM ÉS? Accepto que tot el que em passa forma part d’un propòsit superior per aprendre, per evolucionar cap a nivells de consciència superiors?
• Utilitzo la raó per reforçar els posicionaments de l’ego o m’obro a la llum de l’amor? Deixo que l’amor il·lumini la meva raó, els coneixements, les meves capacitats intel·lectuals? Deixo que l’amor em guiï més enllà del programa “jo sé” de l’ego?
• He desenvolupar l’amor? Sóc conscient dels condicionaments que encara poso a l’amor, quan dic que estimo? Sóc conscient de les condicions amb les que m’estimo i estimo el pròxim? Tinc la intenció d’estimar sense posar cap condició? Demano l’amor incondicional com la meva manera d’estimar?
• La Pau és una elecció, no és cap conquesta. Visc la pau com un regal de Déu, de l’Univers, de la Consciència Subjectiva Infinita?
• M’excloc d’assolir la il.luminació perquè crec que no en sóc digne, o que és molt difícil i només és per gent especial? Em qüestiono per a què m’excloc? Sóc conscient que l’autoexclusió és cosa de l’ego i no del SER? Sóc conscient que la il.luminació és un regal de Déu, de l’Univers, de la Intel·ligència Subjectiva Infinita i no és cap mèrit propi? Sóc conscient que el mèrit o el demèrit és una programa de l’ego i no del SER?

Totes aquestes qualitats del SER, no tenen res a veure amb cap mèrit ni amb cap demèrit. Les qualitats del SER no depenen del jo petit. Les tenim totes a disposició, es manifesten sense esforç, són un regal de Déu, no depenen del mereixement, que és un programa de l’ego.

Tenim el lliure albir per escollir viure al ritma d’ego o a ritma de SER. Som responsables de què escollim. Viure les qualitats del SER, implica posar la voluntat del nostre jo petit, en sintonia amb una VOLUNTAT MÉS GRAN, la de DÉU, la de l’Univers, la de la Consciència Subjectiva Infinita.

L’ego ens ha habituat a fer-nos creure que és la nostra voluntat la que fa o desfà. L’ego és un obstacle, i malgrat tot, els esdeveniments que escollim viure, sempre porten en si, la possibilitat d’un nou aprenentatge, d’un pas més d’evolució i de maduració espiritual.

No hem d’oblidar que hem vingut a l’existència amb una tasca fonamental: evolucionar espiritualment. 

EL SER SEMPRE EL TENIM A DISPOSICIÓ

Tot esdevé en funció del que escollim. La qüestió és que no només escollim conscientment. Moltes eleccions i decisions que prenem, les fem inconscientment. Només ens cal adonar-nos que som un instrument, un simple medi, que podem fer que funcioni d’una manera o d’una altra, que estigui afinat o desafinat. Ser un instrument afinat o desafinat depèn dels hàbits recurrents de l’ego o de l’evolució espiritual que fem de la mà de l’Esperit.

Per tant, que jo sigui un instrument afinat no és mèrit meu, sinó de l’Esperit, que és absència d’ego.

Com puc deixar de ser un instrument desafinat?

Simplement fent-me conscient que desafino. Adonar-me que em desafinen els programes de l’ego. A mesura que els faig conscient, puc començar a deixar que l’Esperit Sant m’afini.

Adona’t que tenim un problema d’autoria. L’ego pretén ser l’autor de tot. Ens fa creure que som l’autor dels mèrits i culpables dels errors. I no es tracta de fer mèrits, sinó que es tracta de SER. Acceptar SER el simple instrument en mans de l’Esperit Sant. I això demana coratge, neutralitat, acceptar la veritat. L’única veritat és la del SER. El perill de confondre’ns és la gran temptació que ens depara l’ego en totes les històries en les que ens converteix en protagonistes.

Abandonar el sentiment d’autoria de l’ego, abandonar el protagonisme és un immens alliberament. Ens traiem un gran pes de sobre, cada cop que renunciem a ser “actors”, “autors”, “protagonistes”. Ens hi hem habituat des de petits. Desprendre’ns d’aquests protagonismes demana una gran humilitat.

Fixem-nos en alguns reaccions de l’ego quan funciona com actor-autor-protagonista: “He fet el millor que he pogut, i no em feliciten, no s’interessen per mi, no rebo reconeixement que esperava, m’han decebut, m’enfado, protesto, reclamo, exigeixo, fins i tot puc venjar-me de moltes maneres”. L’ego sap venjar-se d’un mateix, i dels altres amb forts sentiments de culpa, d’incapacitat, de no vàlua, de baixa autoestima, d’orgull, de vanitat, de narcisisme, d’enveja, d’ira, de por, de sofriments, cercant contínuament compensacions, fins a convertir-les en serioses i destructives addicions. L’ego és capaç de portar la depressió fins al suïcidi, o fins a l’assassinat de la persona que diu que estima. És capaç de portar fins a l’esquizofrènia, els escrúpols religiosos, les somatitzacions més terribles, quan l’ego manifesta tota l’ombra en la que es reclou, s’amaga i des d’on es defensa de la llum, del bé, de la bondat, de la compassió, del perdó, de l’amor incondicional.

El SER no necessita reclamar cap autoria, cap protagonisme perquè simplement ÉS.

Per abandonar l’autoria, basta sentir-me un simple instrument. Un Stradivarius, per exemple, no se sent orgullós de la qualitat de la música que produeix com a instrument. La més exòtica orquídia no se n’orgulleix del perfum, la forma, els colors, l’extraordinària bellesa que produeix. Només l’ego humà reclama el mèrit, perquè reclama l’autoria.

CONSCIÈNCIA SUPERIOR vol dir sentir-me joiosament un simple instrument en mans de l’artista, de l’extraordinari virtuós que és l’Esperit Sant. Si em deixo a les seves mans, Ell m’afina i produeix en mi sublims melodies, de les quals no en sóc l’autor, simplement l’instrument afinat.

Sentir-me instrument, esvaeix tot sofriment. L’instrument no es judica a si mateix, i molt menys judica al Mestre. Simplement es deixa a les seves mans, sense cap resistència. D’això se’n diu abandó, confiança, sotmetiment joiós i alliberador. 

RECORDA QUAN VAS INICIAR AQUEST CAMÍ D’EVOLUCIÓ ESPIRITUAL 

El vam iniciar perquè ens sentíem malament, incomplets, no plenament feliços, amb ganes de lliurar-nos de les energies de l’ego, a mida que les anàvem reconeixent. Ens vam sentir atrets per les qualitats del SER i pel camí d’evolució espiritual que ens ajudaria a viure des del SER.

Al començament no sabíem gaire bé que és el SER, ni tampoc coneixíem a fons el nostre ego. Des de petits hem sentit parlar de l’ego: “aquesta persona té un ego molt gran”.

Vam aprendre que el treball d’evolució consistia en abandonar els hàbits recurrents de l’ego. I hem començat, amb molta bona voluntat a fer aquest treball.

Després d’alguns avenços, potser ens adonem de la dificultat d’abandonar alguns hàbits del jo petit.

Seguim experimentant culpa, por, incapacitat, no vàlua, orgull, ens enfadem encara. No som prou conscients que estem en procés d’evolució espiritual. Aquests moments d’aparents fracassos o retrocessos, ens desanimen, ens fan pensar que no és possible, no és per nosaltres, i tenim la temptació d’abandonar i tornar enrere.

Simplement es tracta de fer-nos responsables que afinar-nos depèn del Mestre i no de l’instrument. Això és molt important: La clau està en reconèixer-me un simple instrument que es posa en mans de l’Esperit Sant. D’Ell depèn l’evolució espiritual, perquè del camí espiritual “jo per mi mateix no en sé res”. Aquesta és la gran prova: Abandonar-me a l’Esperit Sant perquè només Ell pot introduir-me en la CONSCIÈNCIA SUPERIOR.

Tot el que sosté la vida, ja ve amb nosaltres des del moment en què ens pensa i ens crea. El nostre ADN espiritual ja conté el SER COMPLET. La nostra vida porta en si, tot el potencial per viure la CONSICIÈNCIA SUPERIOR.

Hem cregut que tot això ens ho hem de guanyar amb esforç i sacrifici. Com podem pensar que si estem fets de la mateixa Essència Divina, la nostra vida no sigui autosostenible? La sostenibilitat forma parat del nostre ADN espiritual.

O no se’ns ha explicat bé o no hem tingut ocasió de aprendre-ho o no ho hem entès bé.

Evidentment, l’ego no s’ho creu tot això de l’evolució espiritual. Segons l’ego tot ho aconseguim a base del gran esforç que ell fa en nosaltres i per nosaltres.

Un punt essencial a reflexionar és que la vida que vivim, l’hem escollida nosaltres. Conscient o inconscientment sempre escollim.

En realitat, es tracta d’escollir la vida que volem viure:

• L’ego sempre escollirà una vida guanyada a base de sacrifici, esforç, enganys, mentida.

• Si escollim el SER, ens fem responsables d’escollir la plenitud, la compleció, totes les qualitats del SER, amb tots les conseqüències sanes, bones, positives del SER. Puc escollir plenitud en tots sentits, ser complet en tots nivells: mental, físic, espiritual, relacional, familiar, professional, a nivell de salut, a nivell econòmic, a nivell de benestar, de bellesa, de gaudi, a nivell de recursos.

Només cal recordar que des del SER escollim la CONSCIÈNCIA SUPERIOR que ja som. En canvi des de l’ego escollim el que creiem que volem ser, i això genera expectativa. Tota expectativa és un mur de separació entre el que ja SÓC i el que vull ser. L’espai que genera l’expectativa, em separa de la CONSCIÈNCIA SUPERIOR que ja SÓC.

Hem de prendre consciència que el que volem ser, parteix d’un inconscient incomplet. Volem tenir més de tot el que considerem bo. Volem ser més que els altres. Al fons de tot desig hi ha un sentiment de carència. La carència és un posicionament subtil i enganyós de l’ego.

Qualsevol expectativa neix de la carència. La carència genera expectatives. Les expectatives formen els programes típics de l’ego.

L’espai que genera l’expectativa entre el que SÓC i el que vull ser, l’ocupa i el gestiona l’ego mitjançant els seus posicionaments.

L’evolució espiritual s’ocupa d’eliminar l’espai de separació. No oblidem que qualsevol expectativa és un mur de separació entre el buscador i allò que busca. I la REALITAT és que no hi ha diferència entre l’un i l’altre. El buscador i la cosa buscada són una i la mateixa realitat, quan aprenem a viure-la (la realitat) des del SER.

No es tracta de construir cap pont d’A per assolir B, per assolir C… No hi ha cap pont. El SER no necessita cap pont perquè no ha d’anar a buscar res fora de la compleció que ha ÉS.

Per això el SER no es mou mai de la REALITAT que ÉS. I quina és la REALITAT del SER?

La CONSCIÈNCIA SUPERIOR del SER funciona amb el paradigma ABC COMPLET. ABC són la mateixa realitat. Tot depèn de si ens ho plantegem des de la posició de l’ego o des de la CONSCIÈNCIA SUPERIOR DEL SER.

L’ego funciona amb el paradigma A que produeix B, que produeix C, etc. És a dir, l’ego funciona amb el model de dependència newtoniana: A causa B, B causa C, C causa D, i així successivament. Per això sempre ens sentim incomplets, frustrats i les expectatives sempre venen acompanyades del sentiment d’amenaça i por per si se’ns frustren.

La CONSCIÈNCIA SUPERIOR del SER és quàntica. Ella en si mateixa ÉS causa de tota compleció. Per això el SER no té expectatives. Quan aprenem a viure des del SER, desapareixen les expectatives. Això comporta un treball seriós d’evolució espiritual.

Viure en un nivell baix d’expectatives és un objectiu propi d’un nivell de consciència molt evolucionat. A molts això els semblarà una utopia, i s’autoexclourant sense adonar-se’n.

Sobre l´autor

Joan Maria Bovet

Psicòleg clínic a Centre Gestalt-Fis

Especialista en Psicologia Clínica
Director del Centre de Psicologia Clínica i Fisioteràpia, Gestalt-Fis, Família i Salut
Treballa en el nivells de consciència i evolució espiritual del Dr. David Hawkins.
Imparteix cursos de Formació sobre el Mapa de la Consciència i acompanya processos d’evolució espiritual.

• El personatge temorós de no ser
• Els tres motors de la por
• L'ego: paràsit del ser (i III)
• L'ego: paràsit del ser (II)