L’atroç matança de dotze persones a la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo i les greus ferides causades a d’altres són vils crims i el seu repulsiu horror esdevé encara més gran per la motivació religiosa dels seus autors. Els pistolers responsables de la barbaritat d’aquest matí, van invocar el nom d’Alà i van proferir crits de venjança.
Venjança de què?
D’unes caricatures.
Van reaccionar davant d’unes caricatures que ells van considerar ofensives matant i mutilant els seus semblants, germans i germanes, sang de la seva sang, fills estimats del mateix Déu, enganyant-se ells mateixos en el seu servei.
Quin Déu voldria que fos possible que un dels seus fills agafés una arma, apuntés al seu propi germà, accionés el gatell i fes que una bala estripés la seva carn germana, els seus ossos, les seves artèries, els seus tendons i acabés amb la seva vida?
Quin Déu boig seria aquest? Quin Déu tan abominable i repulsiu! Una mena de Déu pertorbat i llunàtic que faria que altres fills seus torturessin els seus germans amb inefable eficiència i metòdica fredor, alhora que els enganyaria fent-los pensar que ho estaven fent “pel bé suprem”. El mateix Déu monstruós i demiúrgic que faria que altres fills seus fessin servir els seus germans com a escuts humans i bombardegessin les seves escoles i hospitals. El mateix Déu sangonera que faria que alguns dels seus fills es fessin rics a costa de que els seus germans i germanes morissin de fam, es quedessin sense casa i esperança, treballant per guanyar una misèria que els deixaria pitjor que si no treballessin en absolut.
Quina mena de Déu seria aquest?
Cap que jo reconegui. Aquest Déu hauria de ser rebutjat, ignorat i considerat mort.
El meu Déu, però, és diferent. Ell es fa vulnerable i petit, depenent de l’amabilitat dels altres. Ell respon a la violència posant-hi la Seva altra galta; al ridícul, amb paraules amables; a les temptacions de poder, amb resolta humilitat. Ell és un Déu que crida a la mansuetud, a la pobresa, a construir la pau, a donar de menjar a qui pateix fam, a saciar qui te set, a acollir els forasters, a vestir qui està nu i a visitar els empresonats. Ell és un Déu que opta per patir ell mateix per tal de no vulnerar la meva llibertat. Un Déu que invita i acull, que mai no força ni obliga. Un Déu que, en canvi, m’embolcalla amb la bellesa de l’Univers, amb la veritat de la raó i la bondat dels meus germans i germanes, a través dels quals Ell m’estima.
I, de la mateix manera que veure la caricatura de dalt m’entristeix, ja què es burla de Jesús a qui jo estimo, opto per mostrar-la aquí per solidaritat amb els meus germans i germanes de Charlie Hebdo, que han estat assassinats avui despietadament. Jo dono suport a la seva llibertat d’expressió, tot i que el que expressa no n’és la meva, ja què la llibertat és la base absoluta de l’amor de Déu per nosaltres i del nostre amor envers els altres. Sense llibertat, no pot haver-hi amor i sense amor, l’únic que hi tenim és la foscor.
(publicat el 07/01/2015)
@eyebeleave
Llegir la versió original en anglès
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Respectar la llibertat de l’altre , encara que no comparteixi, encara que no m’agradi.
“Sense llibertat, no pot haver-hi amor i sense amor, l’únic que hi tenim és la foscor”, diu aquest article. Estic d’acord.