Un amic meu d’origen català, però nacionalitzat a Dinamarca, on viu fa anys, és diputat al Parlament danès i sempre passa les vacances d’estiu al seu Maresme natal. Sovint fem petar la xerrada i em comentava la seva impressió sobre la forma de fer política tan negativa – segons la seva opinió – que tenim per aquí, on “l’oposicionisme” és el sistema habitual, i la derrota de l’adversari sembla una necessitat; mentre el diàleg, la negociació i el pacte, no els tenim massa en compte.
M’exposava casos concrets, i la manera de gestionar-los allà, en contraposició a la forma matussera de tractar-los aquí. És psicòleg de professió i em comentava les característiques que hauria de tenir una comunicació de qualitat, ja sigui personal com col·lectiva. La seva concepció de la comunicació és la d’un procés d’anada i tornada. Dos moments… Un d’emissió, un altre de recepció. En l’emissió, el missatge és fonamental per transmetre allò que pensem o volem dir. En la recepció, el silenci, que deixa pas a una escolta atenta a les raons del altre. Paraula i silenci, un binomi que ha de ser equilibrat per tal que la comunicació sigui bona.
Tant de la paraula com del silenci podem fer-ne un bon ús o un mal ús. Fem mal ús del silenci, quan l’altre espera resposta. Llavors, el nostre silenci és com una mena de càstig o bé aquell silenci autosuficient que expressa menyspreu per l’altre, o també aquell silenci covard que calla davant de a injustícia, o aquell silenci irresponsable dels pares, que no donen resposta a les preguntes dels fills… Però tambè hi ha silencis positius, com quan callo per deixar espai a les paraules de l’altre, per escoltar-lo a fons; o aquell silenci net de prejudicis, que no jutja l’altre, sinó que el respecta, o aquell silenci dels enamorats, que amb la mirada i amb la carícia s’ho diuen tot… no cal la paraula per no trencar l’encís d’aquell moment, perquè és un moment que parla per ell mateix.
Hi ha tambè aquell necessari silenci interior, que no és absència de paraules, sinó que està ple de significat perquè ens aporta energia vital. Necessitem aquets moments de silenci per retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per refer el nostre equilibri interior i escoltar els nostres sentiments…netejar-los de ressentiments, de pors, d’enveges, d’egoismes, que forgen negativitats i ens fan perdre la pau. Quan aconseguim d’apagar aquestes veus negatives, sembla que s’encén aquella llum que Il·lumina la nostra vida, que ens ajuda a superar dificultats, i que ens impulsa a estimar als altres.
El mateix podem dir de la paraula. En fem mal ús, quan la fem servir per fer mal. Aquella paraula de menyspreu, que insulta, aquella paraula que no diu la veritat, aquella paraula que provoca enfrontament. Per això és tan important la paraula autèntica, la que ens acosta a la veritat, la paraula que ens ajuda, que ens anima, que ens aconsella, aquella paraula que genera vincles i ens uneix. Aquella paraula que per si sola té força per canviar i millorar el món.
La conversa entre el meu amic i jo, la teníem en una sala de l’Ateneu, on és costum que, si la conversa no és privada, la gent s’acosta per escoltar-la. Ja era molt tard i l’encarregat va dir que tancava. La conversa no es va poder acabar. Encara i havia moltes coses per dir. Quan marxàvem, un dels que escoltaven va preguntar: Quan tornaran? Vaig pensar: Ho ha trobat interessant…
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.
Molt important i bonic