Es parla de 16 morts en els dos atemptats de Barcelona i Cambrils el 17 d’agost, però en van ser 24. O és que els 8 terroristes (5 dels quals nois menors de 20 anys), no són, també víctimes? Víctimes i botxins alhora: víctimes d’una ideologia de violència i botxins d’innocents ciutadans. Per afrontar la situació amb honestedat cal mirar la foto completa i sense filtres.
I la foto que tenim a sobre la taula després de l’atemptat té llums i ombres. Després del primer impacte, mentre remirem la foto i la posem a contrallum, descobrim molts matisos de la nostra societat i alguns ens sorprenen més del que ens pensàvem. Com deia Leonard Cohen, és per la fractura per on entra la llum.
Un exemple: hem descobert dones musulmanes, amb el vel o sense, nascudes o educades al nostre país que han aparegut de cop i volta als mitjans de comunicació i les tertúlies d’opinió. I descobrim que entre “nosaltres” hi ha tots aquests joves preparats, il•lusionats, compromesos i valents a qui no havíem ni tan sols vist anteriorment. Tanmateix, el fet que tot just ara descobrim aquests nous líders juvenils ens fa fixar en alguna ombra de la nostra foto: tot i les expressions políticament correctes que omplen els missatges públics, ens costa deslligar el terrorisme de les persones musulmanes.
Després de l’atemptat també hem confirmat que Barcelona segueix sent un gran escenari per a massives manifestacions que, amb un civisme exquisit, parlen en nom d’un poble que no vol renunciar als seus ideals més nobles. Per altra banda, però, aquestes manifestacions també ens han mostrat una interessada lluita soterrada per emmarcar políticament l’atemptat en un moment especialment tens amb la vista posada en la possible celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya l’1 d’octubre. Un lluita que han pagat les diverses forces de seguretat, que s’han vist qüestionades per una i altra banda, i els ciutadans a qui se’ns fa difícil conèixer algunes peces clau del fets com per què el cervell de tota l’operació terrorista va poder arribar a exercir d’imam quan fins i tot havia estat a la presó.
Un tercer exemple dels clarobscurs d’aquesta imatge postatemptats és la reacció ciutadana. D’entrada, com un ressort espontani, sa i vigorós, tothom va fer seu el lema valent de “no tinc por”, però en les converses privades molta gent reconeix que té por. I potser no cal amagar-la, sinó afrontar-la i gestionar-la. I por no tan sols a un altre atemptat, sinó a les conseqüències en la nostra societat. Com va dir el conegut teòleg Ignacio González Faus, “temo que, a l’escalfament climàtic que ja suportem, li segueixi un altre escalfament afectiu: el de l’odi. Tan de bo algun moment ens reunim també per cridar: “no tenim odi”.
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Muy bueno
¡Gracias por una reflexión tan profunda y sincera! Efectivamente, creo que hace falta mucho diálogo para entender juntos cómo afrontar el futuro intentando aportar algo positivo a la sociedad y sin albergar odio escondido.
Estoy de acuerdo plenamente con Maria. Sobretodo esforzarnos cada día – como se dice en el artículo – “desligar el terrorismo de las personas musulmanas”. Tengo desde muchos años amigas y amigos musulmanes en Alemania y sin embargo es siembre un ejercicio tener la mirada “limpia”…
Muchas gracias por este articulo!!
Gracias. Con un artículo así, me doy cuenta como sin querer me quedo en lo que se dice por los medios de comunicación, aunque sean de visiones distintas!!
La lectura del atentado con ese prisma abre un abanico de interrogantes y situaciones.
La lectura de l’atemptat amb aquest prisma obre un ventall d’interrogants i situacions.
Gracies per una reflexió tan profunda i sincera! Efectivament, crec que cal molt diàleg per entendre junts com afrontar el futur intentant aportar alguna cosa positiva a la societat i sense guardar odi amagat.
Gracias por esta nueva visión de lo sucedido
Gracias. Solo con una mirada nueva e iluminada de la realidad que vivimos podremos ser constructores de fraternidad en un mundo enfermo de egoísmo.
Gracias por evidenciar los claroscuros que me surgían dentro y que leyéndolos entiendo que son la brecha que puede dar un poco de luz para que este dolor sea raíz de cambio, de fraternidad mas autentica