La dinàmica dominant de la nostra societat reclama un canvi de rumb i de mirada on l’altre sigui el protagonista.
Un oficial d’un jutjat em comentava que el primer trimestre de l’any ja els havien entrat més de 800 peticions de divorci. Era el jutjat d’una població mitjana i pregunto quines poden ser les raons de tants trencaments, quins són els punts vulnerables on s’hauria de parar més atenció. Quan es crea la parella, les dues persones que la formen porten a sobre les seves rutines, els seus costums, els comportaments de les seves famílies d’origen, que poden ser molt diferents i esdevenir font de conflictes. Posar sobre la taula realitats diferents, implica que la parella parli, però ho ha de fer amb un llenguatge Intel·ligent i de qualitat.
Segons el llenguatge que usem, l’intent de resoldre la discrepància pot empitjorar la situació, o, al revés, un llenguatge conciliador pot afavorir l’entesa. No és el mateix dir “és que amb tu no hi ha qui s’hi entengui; sempre ho enredes tot”, o, en canvi, dir: “reconeixem que no estem d’acord, però podem buscar camins en què ningú surti perjudicat”. Aquesta segona opció obre camins de diàleg i educa a saber conviure en la discrepància. Quan la comunicació té la capacitat de situar-nos al nivell de l’altre, on ningú es vol posar per sobre de ningú, on per sobre de tot es pensa en l’altre, es produeix un canvi que permet afrontar qualsevol situació per difícil que sigui. S’ha de fer amb una visió de treball en equip que descarti l’orgull i la desconfiança. És indispensable la humilitat i el respecte per l’altre.
A vegades cal saber aturar-se I fer un canvi en la forma de viure, un canvi que pot ser profundament alliberador. És veure que el camí per realitzar-se a la vida consisteix en donar-se als altres, en canviar el “jo primer”, pel “tu primer”, canviar l’egoisme per l’altruisme, canviar l’interès propi pel bé comú, substituir l’afany de domini per l’actitud fraternal. Per aquest camí es descobreix una manera de viure més humana, més lliure, i psicològicament més sana. Cal tenir molt clar que el conflicte, la discrepància, o les idees diferents, no són cap motiu per deixar de respectar-se o estimar-se. Quan tractem de mirar a tots els que ens envolten, sense jutjar si són simpàtics o antipàtics, si són dels nostres o dels altres… ja hem donat el primer pas cap a la universalitat, que és la possibilitat d’estimar i respectar a tots, sense excloure a ningú.
Així veurem com s’acompleix aquella frase de Sigmund Freud, que deia que la capacitat de donar-se als altres ens feia psicològicament més equilibrats i alegres. R. Tagore ho resumeix de forma molt lúcida amb aquesta frase: “Buscava amb afany la meva felicitat, i no la vaig trobar; vaig buscar la felicitat dels altres i vaig retrobar la meva“.
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.
Aún siendo difícil, el cambio de rumbo que propone Antoni me parece más asequible… sólo hay que pararse, girar 180º y procurar mantenerse en la nueva dirección.
En cuanto a la mirada, aunque disponemos de toda la vida para “educarla”, pienso que vale la pena aprovechar cada dia para decirnos a nosotros mismos que estamos dispuestos a ver a las personas de una manera nueva, usando como medida ese conocido termómetro, ya milenario, cuyo nombre completo es: “Trata al otro como te gustaría ser tratado tu”.
Y esto último si que es bastante difícil, pero no imposible, porque creo que en esta carrera hacia el entendimiento, hasta los frecuentes errores… “¡nos dan alas!”