Al llarg de la història de la humanitat aquelles persones que han desitjat un món millor, un món més just, sovint han tingut greus problemes amb els poders establerts. I això ha passat en diferents àmbits. El de l’economia, el de la política, el de les religions i fins i tot en l’àmbit de les ciències.
Aquestes persones han estat vistes com uns trencadors de l’ordre. En el cas de l’economia són vistos com uns utòpics; en la política com uns subversius; en les religions com uns heretges; en les ciències com uns incompetents…
També al llarg de la història aquestes persones dissidents han estat severament castigades. Antigament el càstig era brutal, cruel. Els primes cristians, que no deixaven de ser una comunitat pacífica, però dissident contra el poder establert, eren tirats als lleons del circ i d’això se’n feia un espectacle perquè el poble es divertís. Però no només perquè es divertís, sinó també perquè veiés els perills de la dissidència, que es castigava així: amb martiris, fogueres… Amb el pas dels segles la barbàrie dels països i les institucions va amainant, al menys d’una forma aparent, i es dissenya la primera Declaració dels Drets Humans que, a l’article 4t, especifica el dret de les persones a no ser maltractades. Als països democràtics, que de portes enfora són els promotors d’aquesta Declaració, resulta que quan els hi aixeques la catifa allà sota trobem la brutícia de llocs com Guantánamo on es tortura despietadament a gent sense cap judici ni cap mena de garantia jurídica.
Sense anar tant lluny, si obrim la pàgina d’ACAT, l’associació contra la tortura, veurem com està aquest tema en els nostres indrets. El fet que la dissidència estigui castigada, anul·lada pel poder, no impedeix que sempre estigui viva la utopia transformadora del món. Nous moviments, nous col·lectius enfoquen d’una manera nova la forma d’entendre les relacions humanes, superant antigues divisions ideològiques o confesionals. I no per fer com una mena de barreja, de sincretisme, no. Sinó perquè es reconeix que pensar o creure diferent no és cap motiu per deixar-nos de respectar. Així surten espais de diàleg entre persones de diferents conviccions, associacions de diàleg interreligiós, grups pacifistes, grups d’acollida d’immigrants, grups ecologistes, grups i persones que proclamen amb les seves vides que un altre món, no tan sols és possible, sinó que ja existeix en potència. No hi ha res més reaccionari que dir: “en aquest món no hi ha res a fer”. Sempre hi haurà la possibilitat de millorar el present, de creure en aquesta possibilitat és la virtut de l’esperança.
Antoni Pedragosa
Articles d’Antoni Pedragosa en altres mitjans
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.