Els grans canvis acostumen a començar des de baix. Ben a prop, en les petites coses, en aquelles experiències quotidianes que ens trasbalsen i ens interpel·len fins a fer-nos cercar nous horitzons.
La història
Dos matins a la setmana ajuda en les tasques domèstiques. Porta ja cinc anys aquí des que va venir de la seva Bolívia natal. La seva filla gran, amb els dos germans més petits, van venir dos anys després. Viuen tots quatre a casa de la germana de la mare, que ja porta més temps aquí. D’aquesta manera la despesa en habitatge surt millor per a tots.
El pare va venir de Bolívia a veure la seva família. Un viatge que concedeix l’estada d’uns dies determinats, passats els quals, cal tornar al país d’origen. Quan faltava un dia per a la tornada els fills ploraven perquè no volien que el pare marxés. Finalment va decidir quedar-se amb la família. I a partir d’aquell moment es transforma en un personatge il·legal.
Hauria d’haver tornat voluntàriament al seu país, cosa que no va fer. Va passar uns dies mig amagat, fins que va ser localitzat i conduït al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), on resta tancat.
La llei
En la lògica del dret d’estrangeria, aquestes persones no poden estar al nostre territori, ja que jurídicament se n’ha decretat la seva expulsió. La seva dona, amb llàgrimes als ulls, preguntava per què havien tancat el seu marit si no havia fer res dolent. Sentint aquestes paraules i veient aquest dolor ens podem preguntar: Com podem parlar de Drets Humans, si posem una llei humanament injusta per sobre dels drets de la persona?
Com és possible que no reconeguem d’una vegada per totes, l’espoli que els països occidentals vàrem fer durant l’època colonial? Espoli que seguim fent ara, en un present caracteritzat per sacrificar una part de la humanitat en nom del nostre benestar.
L’any 1948 quan es va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans, es van considerar inalienables, perquè no poden ser arrabassats per ningú. No poden fer-ho ni els Estats, ni tampoc el temps, perquè no caduquen. Tot i així, mirem al nostre entorn i veiem unes desigualtats aclaparadores. I ens podem preguntar: aquests drets son inalienables, però no es compleixen. Què s’hi pot fer?
El compromís
Ni que sigui un petit pas personal, foragitant del nostre marc vital la rivalitat i la competència per deixar pas a l’ajuda i la solidaritat. Canviar enfrontament per cooperació. I no deixar-ho estar fins a fer un doble acte de reconeixement i de condemna. De reconeixement a l’economia de mercat per haver posat al nostre abast tots aquells béns de consum necessaris per poder portar una vida digna. Però també una contundent i irrenunciable condemna a aquesta mateixa economia de mercat perquè ha accelerat la destrucció ecològica i la misèria cultural. Però sobretot, perquè ha creat riquesa per a pocs i pobresa per a molts.
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.