El gruix de la Declaració Universal dels Drets Humans és format per 30 articles i aviat ja farà setanta anys de la seva proclamació. Des de fa una anys, però, s’està proposant afegir-hi un nou article, que seria el 31: el dret a la pau.
Centenars d’organitzacions, reclamen aquest dret fonamental, però, com ja era d’esperar, la seva incorporació troba serioses resistències per la frontal oposició dels països productors d’armament, entre ells un país que coneixem prou bé… Espanya.
En la proposta de redactat, aquest nou article va recolzat per un document anomenat “La Carta de la Terra“, on es proposa que, a més de respectar la pau, es respecti la justícia i la integritat ecològica del planeta.
La història, tant a nivell universal com a nivell particular, ens ensenya què és el que no hem de repetir. Cal triar entre una humanitat en permanent conflicte i violència, amb una visió del progrés totalment equivocada, basada en un consum esbojarrat, l’espoli i la devastació, o bé una visió més sàvia, més humana, més intel·ligent, on hi hagi un respecte total a tota forma de vida, a tota cultura i a tota convicció.
L’article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans reclama la llibertat de consciència, de pensament i de religió, així com la llibertat de culte, tant en públic com en privat. Tanmateix, no ha estat així al nostre país. Hem vist una història d’intoleràncies, de violències i d’expulsions, tant de musulmans com de jueus. Així l’any 1.492, per l’Edicte de Granada, s’expulsa els jueus del territori… això sí, l’or, la plata i les propietats que poguessin tenir, quedaven en propietat del país. I no parlem de la crema d’heretges per part de la Inquisició. Uns tristos episodis que requereixen una profunda reflexió i tenir present que encara hi ha algunes ferides obertes.
Sense anar més lluny, tot i que, amb nom de Sefarad 92, en complir-se els cinquè centenari d’aquell episodi, el 1.992 s’organitzà una trobada per segellar definitivament la reconciliació entre els dos pobles, el col·lectiu jueu sovint ens recorda que troba a faltar la total absència de reconeixement de culpa de la part agressora.
La convivència pacífica entre pobles i religions és mes necessària que mai. No hi ha cosa més bonica que veure col·lectius, amb tradicions i cultures diferents, respectant-se i compartint un mateix espai. Però, per això, s’ha de potenciar una educació per a la pau, la no violència i el diàleg com a eina fonamental per a la relació entre persones i pobles. I potser el reconeixement oficial del Dret a al Pau hi ajudaria.
Antoni Pedragosa (març 2016)
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.
me apunto a la Paz. Y se lo difícil que es conseguirla porque empiezo por mí y se me escapa en muchos momentos.