CIES

Els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) estan  destinats a retenir els immigrants en situació irregular -perquè no tenen els papers en regla- mentre es gestiona la seva expulsió.  El funcionament d’aquests centres ha estat objecte de contínues critiques per part d’ONG’s, del Defensor del Poble, de la Fiscalia, i d’instàncies judicials nacionals i internacionals. La crítica principal apunta al fet d’ésser un model policial gestionat pel Cos Nacional de Policia, cos aliè a aquesta funció. Fa la impressió de veure un col·lectiu tractat com a delinqüents perillosos, quan en realitat son persones indocumentades, responsables només d’una falta administrativa. La situació es podria resoldre, a criteri de la Fiscalia i també del Defensor del Poble, amb una multa o el treball equivalent en cas de no poder pagar-la, com assenyala la llei d’Estrangeria (cosa que per cert,  fins  ara, no s’acompleix), per evitar l’expulsió, usant només aquesta com a últim recurs amb comportaments perillosos.  La realitat és que malgrat els CIE tenen un caràcter no penitenciari, les condicions que es donen en el seu interior són molt pitjors que les que es donen a les presons. Així ho van reconèixer en un auto judicial els jutges d’instrucció de Barcelona, encarregats del control i vigilància dels CIE.

Les persones internades són informades només en tres llengües: castellà, anglès i francès. La majoria dels internats no coneixen cap de les tres, i els que les entenen, no comprenen els tecnicismes en què està redactat el que se’ls comunica. No hi ha servei de traductors ni d’intèrprets. Se’ls priva l’ús de telèfons mòbils. Només poden fer servir cabines de pagament en horaris molt restringits, el que genera baralles i discussions. No hi ha accés a Internet, ni correu electrònic, ni fax, ni fotocopiadora. Durant les visites no hi ha contacte físic. Els visitants separats per mampares de vidre, són revisats i escorcollats així com tot els materials entregats al reclús.  S’han de parlar per un telèfon interior. No hi ha cap atenció social per persones vulnerables o necessitades de protecció. No hi ha infermeria ni atenció psicològica. L’atenció mèdica es realitza en horaris molt limitats per una empresa privada contractada per la Policia.  No  hi ha activitats de formació, lectura, oci, joc, o esport.  No hi ha res a fer dintre d’un CIE. Quan es produeixen les expulsions, es duen a terme sense avís previ per els interns, tant si es de dia com de nit. Tampoc es comunica l’expulsió ni a la família ni als lletrats.

Vist això, creiem que cal un debat rigorós sobre la qüestió, perquè el model actual dels CIE, genera un patiment gratuït als reclosos, i resulta una deshonra i un descrèdit per a la nostra societat.  Després ens omplirem la boca parlant de la Europa de les llibertats i dels drets humans.

Antoni Pedragosa

Sobre l´autor

Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.

0

Finalitzar Compra