L’engany

Acceptem l’engany de forma natural, com si sempre ens hagués envoltat, com si fos part de nosaltres.

Aquest fet no seria rellevant, de no ser que de tant acceptar la falsedat, deixem de filtrar, d’aplicar sentit crític, i per tant, ens fa víctimes propícies de l’engany generalitzat. Ens fa vulnerables. Febles.

Quan el pintor surrealista belga René Magritte, immers en aquella època en el “realisme màgic”, va pintar el quadre “Ceci n’est pas une pipe”, va descriure d’una manera sorneguera  el concepte de la relativització de la realitat aparent. Formava part d’una sèrie de quadres que va anomenar “La traïció de les imatges”, pintats l’any 1928.

L’esmentat quadre ens mostra d’una manera realista i inequívoca, una pipa. A la part inferior, escriu el següent missatge: “Ceci n’est pas une pipe”. És a dir, mostra una pipa, però alhora ens afirma que no ho és. No és una pipa, sinó la representació d’una pipa. Unes línies pintades, unes taques de color, una imatge que identifiquem com a tal, però que en realitat no és.

Quan el 1973 el filòsof francès Michel Foucault va escriure el seu llibre titulat justament “Ceci n’es pas une pipe”, incidia en la contradicció entre imatge representada i la frase referida. Es fa inevitable relacionar el text amb el dibuix, alhora que és impossible acreditar que l’asserció és vertadera, falsa o contradictòria.

Hem pres la falsedat com a símptoma de normalitat. Els quadres del falsificador Tom Keating es converteixen en cotitzades peces de col·leccionista. L’entaulonat de fusta de roure natural massís, passa a ser un parquet on només els 3 mil·límetres superiors són de fusta bona. O ni tant sols és fusta, sinó que és plàstic vinílic, pvc, o directament peça ceràmica extruïda. La fusta ha perdut per a molts el seu valor propi, el que li és essencial. L’autenticitat, l’ànima. Ni tant sols incomoda la seva falsedat, i es mostra sense cap mena de rubor, ans al contrari.

A voltes l’engany és fins i tot emocional, com l’empresa H&M Lab Germany, que està desenvolupant una caçadora texana anomenada Wearable love, que activada des d’una aplicació al mòbil, ofereix mitjançant tecnologia, la sensació a l’usuari de que està rebent una abraçada.

Determinats programes televisius, reforcen les escenes còmiques amb somriures que no són reals del moment, sinó que són gravades prèviament. Són els anomenats “somriures enllaunats”. És una manera de modelar la reacció del públic segons la voluntat i l’interès del programa. Si ens expliquen un acudit que no ens fa riure, però sentim somriures, és més probable que també ho fem, per la predisposició natural a imitar la conducta de grup. És a dir, utilitza un mecanisme atàvic -conducta grupal i social- que portem integrat, per manipular el resultat i la sensació que ens crea interiorment. Es desenvolupa un fenomen d’empatització que acaba per conduir-nos a un determinat estat. És fals, però ho percebem com a real, autèntic.

En el període del Covid-19, es varen jugar molts partits de futbol sense públic. Enormes estadis restaven buits mentre es jugaven partits d’alt nivell, retransmesos pels medis audiovisuals. Per evitar l’estranya sensació que produïa no veure ningú a les graderies, i no sentir els càntics i els crits, els tècnics de les retransmissions varen utilitzar dos inversemblants enganys. Per una banda, varen omplir les graderies d’una mena de pixelat virtual que simulava l’existència de persones, aparentant l’estadi ple, un patchwork multicolor. Al mateix temps, els tècnics de so varen crear un sofisticat sistema de simulació, de manera que amb un clic apareixia la reacció sonora d’un gol, d’una oportunitat fallida, o d’un error arbitral. La idea és ben simple: aconseguir que l’espectador visqui falsament el partit com s’hauria percebut en una situació normal.

Estem en una fase del procés, en el qual ni tant sols hi parem atenció, i ho acceptem com a real. Ens hem acostumat tant a la manipulació, que eliminem qualsevol incomoditat que ens pugui produir.

La falsedat es va incorporant a les nostres vides, i la realitat es va transformant. Al cap i a la fi, és més agradable indignar-se davant un penal no assenyalat si perceps que milers de persones s’estan indignant igual que tu.

És comprensible el confort  que crea el comportament grupal coral, però altre cop la tecnologia ens porta a distorsionar la realitat, i a incorporar les falsedats com a ingredients quotidians. Ningú va sentir-se incòmode davant el massiu engany, ningú va discutir la seva legalitat moral.

L’any 2013, Mark Post va crear la primera hamburguesa sintètica, fabricada amb cultiu fet a laboratori de cèl·lules mare de vedella. Es deixa créixer i se li afegeix suc de remolatxa per donar-li el color de carn, sal, ou en pols, pa ratllat i safrà per donar-li gust. I apareix una hamburguesa.

L’empresa israeliana, Aleph Farms, amb la tècnica del “biohacking”, està preparant costelles construïdes amb impressores 3D amb estructura microfibrosa, amb proteïna d’origen vegetal. Aquest cas és més complicat comparat amb la carn picada, ja que cal dotar la peça d’estructura de suport, grassa i teixit. També s’està treballant amb ous sintetitzats a laboratori a partir de cèl·lules de ploma de gallina.

Estem davant un nou marc, l’estadi de l’acceptació natural de l’engany. Estem receptius a rebre’n massivament. Ens estem insensibilitzant a ser manipulats, i progressivament una part més important de la població estem deixant de filtrar, i anem entrant innocentment, i sense ni tan sols percebre-ho, a les diferents bombolles de pensament únic que ens anem trobant pel camí.