Fa molts anys, quan passàvem per davant d’una gran instal·lació industrial, un fill meu que aleshores tenia 5 anys, em va dir: “Papa, això què és?”.
– “És una petroquímica”, li vaig respondre
– “I una petroquímica què és?” – em diu.
Simplificant li responc que s’hi fa gasolina i gasoil per a cotxes i camions. I ell, en observar aquell conjunt de dipòsits, tubs, xemeneies, fums i flames, em fa una pregunta desconcertant: “Papa, això què és… molt bonic o molt lleig?“.
La pregunta va ser tan inesperada, que vaig dir que ja ho parlaríem en un altre moment perquè estava conduint i no podia distreure’m.
El cas és que les coses poden ser boniques o lletges, bones o dolentes… i si no ens afinem en l’apreciació, podem errar el diagnòstic.
HEM DE PLANTAR ROURES
Quan no som curosos, el progrés porta les seves contrapartides per a la natura. Sempre que treballem pensant en beneficis a curt termini, fem més mal a la natura que si treballem pensant en beneficis a llarg termini.
Em deia un home de muntanya de tota la vida, que ara ningú planta un roure, perquè no se’n beneficiarà ni ell ni el seu fill… potser el seu nét. Tot i que tothom sap que el roure és un gran bé per al bosc i el sotabosc, se’n planten pocs perquè no donen beneficis a curt termini.
A la societat en el seu conjunt li passa el mateix. El mercat segueix la lògica del benefici a curt termini i, de forma sibil·lina però real, ens dirigeix i controla els nostres desitjos abocant-nos a l’esclavatge d’un consum desbocat que ens deixa indefensos davant d’una contradicció, entre les propostes temptadores de les ofertes del mercat, i la difícil possibilitat d’assolir-les, cosa que ens fa caure fàcilment en l’endeutament.
En les dificultats econòmiques, mentre les minories tenen accés al diner públic, veiem com impúdicament fan ús d’aquest diner en benefici personal, lluint finques magnifiques o cotxes de gran luxe. Tenim tants casos sobre la taula que la corrupció cobra una dimensió descomunal i s’ha convertit en un greu problema.
La ciutadania castigada per la crisi, ha de suportar l’ofensa moral que això comporta, amb l’agreujament que entre tots hem de pagar la factura. Tots tenim la impressió que encara hi ha molt més per descobrir i que els partits han defraudat sistemàticament per cobrir despeses electorals i sobresous personals.
QUÈ PODEM FER?
Mirant aquest paisatge tan desolador, un es pregunta què ens ha portat a aquesta situació. Hem dit tantes vegades que la crisi i la corrupció han estat el resultat d’un altre crisi mes fonda: la crisi moral i de valors. Què podem fer? On podem trobar un espai per a reconstruir aquesta desfeta? Permeteu-me que us digui que aquet espai existeix, però no l’hem cuidat com calia. Estic parlant de la família. La família seria i ha d’esser aquest espai de relacions recíproques de qualitat, on tothom se sent reconegut valorat i respectat, on el diàleg es l’eina fonamental per a tractar totes les situacions. Un espai on l’amor i el respecte circuli en totes direccions. Un espai d’aquestes característiques ens educa a la responsabilitat pròpia i a la de construir el be comú. Però per això fa falta paciència i estabilitat. No podem educar des d’un espai que avui és, i demà no hi és. I això si, hem d’estar profundament convençuts que qualsevol cosa, per petita que sigui, feta en bé del altre, tard o d’hora, donarà els seus fruits.
Antoni Pedragosa
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.