La mort no existeix per a l’hinduisme (i II)

Duarka ens parla en aquest segon escrit, entre d’altres questions, de la preparació per a la mort i de com podem acompanyar les persones en el tràngol de la mort.

 

En una de les escriptures més importants de la meva tradició, el Bhagavat Purana, es parla d’un rei que havia estat maleït i que moriria en set dies. Ell, amb bon criteri, va deixar el govern en mans competents i es va retirar a un lloc sagrat a la recerca de consell. Allí va preguntar a diferents savis el mateix: Quin és el deure d’un home que és a punt de morir?

Després continuarem amb la història, però aturem-nos en l’actitud que hi ha darrere aquesta pregunta. Hi ha un enfocament material que és bàsicament negar: negar el pas del temps, identificar-se amb la identitat corporal i tractar de mantenir-la de la manera que sigui. La nostra societat apunta precisament a la negació a través de la distracció. Ocupem la nostra ment i sentits, immersos en un món virtual dins un altre món virtual. Vivim en una il·lusió, ja que estem en una atmosfera (la matèria) que no és la pròpia (l’espiritual). La tecnologia accentua aquesta virtualitat, i perdem contacte no només amb la natura sinó amb totes les persones que ens envolten. Una de les formes de distracció més comunes són les regressions: fer coses que no vam poder fer abans, sense importar que l’edat ja no sigui l’apropiada.

Jung afirmava que després dels 40 anys tots els problemes de l’ésser humà es reduïen fonamentalment a un problema espiritual. És com arribar a un turó i veure el declivi de l’altra banda, aleshores podem avançar o retrocedir, i moltes vegades el que fem és tractar de retrocedir, tornar enrere, per mirar de fer tot el que mai vam fer, o el que vam deixar a mitges pel pas del temps i altres circumstàncies. El fet que les persones grans es comportin com a joves és una cosa que la nostra societat accepta i incentiva. Esports extrems, gimnasos, cirurgia estètica, medicació… tot per allargar la il·lusió.

Creuen que satisfer els sentits és la necessitat fonamental de la civilització humana. Així, fins al final de la vida, la seva ansietat és incommensurable (Bhagavad Gita 16.11).

Si no es progressa en la recerca de la maduresa espiritual, allò que es produeix és una regressió, i és precisament a això al que fa referència la reencarnació. Quan nosaltres no avancem, hem de repetir, repetim la prova final i tornem de nou al començament.

Aquest és l’enfocament material, en canvi l’enfocament espiritual és preparació, és entendre, és comprensió… Per exemple, aquí Krishna parla d’aquells que tenen la ment establerta en la igualtat i l’equanimitat, donant molta importància a l’equilibri mental. És una constant en moltes tradicions (Ioga Patanjali, Hatha Yoga…) aquesta importància de l’equilibri, no només físic sinó mental. La ment és com un remolí, girant contínuament, imparable. Krishna també en parla a Arjuna, i aquest li expressa les seves dificultats: controlar la ment és pràcticament impossible, és més difícil que controlar el vent, perquè la ment és inestable, inquieta, turbulenta… Krishna l’anima però a perseverar: mitjançant la pràctica constant, un pot controlar la ment i assolir lequilibri. L’equilibri mental, la visió de les coses de manera equànime, sense passió, sense desig, sense la dualitat contínua entre allò que m’agrada i no m’agrada. Krishna emfatitza molt aquesta visió igualitària que transcendeix una circumstància en particular, que transcendeix un moment, que va més enllà de gustos i apreciacions. Per això diu a Arjuna: “fes el que has de fer, més enllà dels resultats, per l’acció en si, perquè és el teu deure, no importa si triomfes o fracassas, si gaudeixes o pateixes, si guanyes o perds, tot això és temporal, tot és momentani, allò important és avançar, l’acció en si mateixa és una qüestió de progrés, de deure…”. El món és dual, això és part de la naturalesa material: fred-calor, llum-foscor… tot sembla marcat per parells de duals oposats. Allò que està més enllà, allò que transcendeix aquest món és, en canvi, unitari i no dual. Per això és important aquesta visió de l’equanimitat.

Preparació per a la mort

Aquí entraria el tema de la preparació per a la mort. Per què preparar-nos? Segons l’hinduisme, és molt important l’estat de consciència que té la persona en el moment de la mort, és a dir, on és fixa la nostra consciència quan abandonem el cos. Això és determinant per al futur de la persona.

Qualsevol estat d’existència que un recordi quan abandoni el cos, aquest estat arribarà sense manca (Bhagavad Gita 8.6).

Segons la creença de la reencarnació, del Samsara, serà el nostre estat mental en el moment de la mort el que determini quin cos obtenim a la següent vida, sigui material o sigui espiritual, sigui més elevat o més baix, perquè a través de tota la vida anem desenvolupant una consciència, una manera de veure les coses, i en el moment crucial naturalment ens hi aferrarem. Aquí veurem on estem més aferrats, on tenim fixada la nostra consciència, i aquesta fixació, juntament amb el karma, serà el que determini el cos següent.

Per intentar posar un exemple, quan comprem un cotxe, el karma seria la quantitat de diners que tenim, i el guna, o desig, el tipus de cotxe que es vol. Diguem que estic molt aferrat a la música, que durant tota la meva vida he estat músic i estic molt aferrat a la música. Diguem també que he estat una persona molt bona, molt pietosa que he ajudat els altres. Aleshores he acumulat molt bon karma, i en el moment de la mort fixo la meva consciència en la 9a simfonia de Beethoven, aleshores, en el meu següent naixement, potser neixi com un músic excels, potser en aquesta mateixa dimensió o en dimensions superiors. Per a l’hinduisme no hi ha només una realitat, al món material hi ha molts nivells. Hi ha nivells celestials, que no són espirituals i que són al món material, en els quals la mort no desapareix, però que permeten una vida molt més extensa i un gaudi més gran. I també hi ha llocs inferiors on el patiment és molt més gran. Resumint, és la combinació del desig i el karma el que fa que ens adrecem a un cos en particular.

Aquell que, en el moment de la mort, fixi el seu aire vital entre les celles i, per la força del ioga, amb una ment recta, es dediqui a recordar el Senyor Suprem amb tota devoció, certament que arribarà al Suprem (Bhagavad Gita 8.10 )

Per això és important la preparació. Durant tota la vida desenvolupem una consciència particular i sobre la base de les nostres accions. Aquestes accions i aquesta consciència poden ser materials o espirituals. Això depèn de nosaltres. Si al llarg de la nostra vida desenvolupem una consciència material, atribuint massa rellevància a les coses materials, seguirem aferrats a aquest món material perquè aquest és bàsicament el nostre desig, la nostra decisió, el nostre lliure albir. Déu no s’hi fica, ell ens dóna les possibilitats de transcendència, el nostre albir, el karma, el control del naixement i el renaixement… Però és el que nosaltres volem el que aconseguim.

Si, en canvi, durant la vida ens esforcem a redescobrir, reviure o despertar la consciència espiritual, i en el moment de la mort podem fixar la nostra consciència en allò que hem treballat i practicat, aleshores això ens porta a un nivell superior, transcendent.

Per a aquesta preparació Krishna utilitza una tècnica de ioga, i suggereix fixar l’aire vital (la consciència) a l’entrecella, que és un dels chakras, mitjançant la força del ioga. Això és una cosa que requereix preparació, perquè en el moment de la mort els processos físics distreuen, no només a nivell fisiològic, sinó energètic. Es torna molt difícil poder fixar la ment en alguna cosa, ja sigui pel dolor o pel temor, o per altres raons.

Els camins per poder desenvolupar la capacitat de fixar la consciència són diversos, i un és la pràctica del ioga. Quan parlo de ioga no em refereixo a aquesta reducció del ioga, a “postures” que es practica a Occident. La postura és la part més externa i superficial del ioga. Hi ha molt pocs instructors que ensenyen, per exemple, els iames i niyames, les pràctiques morals del ioga. Hi ha molt pocs que ensenyen pràctiques respiratòries, no superficials, sinó profundes com el ranayama, o que ensenyin el dharana i el dhyana (la concentració i la meditació). És a través d’aquestes pràctiques que fins i tot en un moment tan difícil com el de la mort, el més difícil sens dubte, la persona en pot fixar la consciència i dirigir la ment a un destí superior. Això es diu Raja ioga.

Però no és lúnic camí d’alliberament. Krishna, per exemple, diu que un altre camí és recordar el senyor suprem amb tota devoció. És el que s’anomena bhakti ioga, o camí de la devoció, el camí que emprèn la persona que creu en Déu i que cultiva la seva vida en relació amb Déu. El mestre del meu mestre deia que no era qüestió de deixar o abandonar res, sinó d’afegir, de posar Déu al centre de la nostra vida, i fer que la nostra vida giri al voltant d’aquest ésser Suprem. Al bhakti ioga hi ha moltes tècniques per poder realitzar això, per fixar la consciència en aquest Ser Suprem i així rebre la seva gràcia i misericòrdia, per poder veure’l, per poder voler estar en contacte amb Ell, i així abandonar definitivament aquest món i no tornar a néixer.

Les persones intel·ligents que s’estan esforçant per alliberar-se de la vellesa i de la mort, es refugien en Mi mitjançant el servei devocional (Bhagavad Gita 7.29).

 

Però per a aquells que M’adoren a Mi lliurant-me totes les seves activitats i consagrant-se a Mi sense desviar-se, dedicats al servei devocional i meditant sempre en Mi, havent fixat la ment en Mi, oh, fill de Prtha!, per a ells, Jo sóc el que els salva promptament de l’oceà del naixement i la mort (Bhagavad Gita 12.6-7).

Aquí Krishna dóna alguns paràmetres molt generals: “Per a aquells que m’adoren a mi lliurant-me totes les seves activitats i consagrant-se a mi sense desviar-se”. Quan diu “lliurant e a mi totes les seves activitats” no es refereix a que nosaltres, per exemple, lliurem casa nostra, sinó que, com afirma en una altra part de la Baghavad Gita, “tot el que facis, tot el que mengis, tot el que ofereixis o regalis, fes-ho com una ofrena a mi”.

És a dir, prendre consciència d’on ve tot allò que sóc, el meu cos, les meves capacitats (records, intel·ligència, parla…) i actuar com si això fos una ofrena. Això és el bhakti ioga que ens porta a una realitat més enllà del món.

Aquest camí reconeix que la consciència no depèn només de nosaltres, ja que potser no siguem ioguis ni haguem desenvolupat la capacitat de fixar la nostra ment. És llavors quan sorgeix la súplica com la del rei Kulakshekhara, que pregava: “el meu estimat Senyor, jo no sé quina consciència tindré en el moment de la mort, jo et demano que ara la meva ment estigui fixa en tu, ara em permetis abandonar aquest cos, perquè en aquest moment sóc conscient de tu, i no sé si en el futur ho seré”.

Tota la vida del transcendentalista hindú apunta en aquesta direcció: cap a una preparació que és provada, que és testada en el moment de la mort, i d’acord amb els nostres progressos és com transcendirem. Al principi del segon capítol del Bhagavad Gita es parla del canvi de cossos que es produeix en el pas de la infantesa a la joventut i després a la vellesa. En el moment de la mort passem a un altre cos, i a la persona assenyada, a la persona que ha assolit aquesta realització, a la persona que en té coneixement, aquest canvi no el confon. És a dir, que quan en aquell moment la persona no s’agita, no pateix, no es distreu… pot fixar la seva consciència en tot el que segueix, en la continuïtat que no té fi, no s’acaba res. Per això diem que a l’hinduisme no existeix la mort.

Acompanyar durant la mort

A partir del que hem explicat, sorgeix la pregunta: com acompanyar les persones que ens envolten? com acompanyar algú que està deixant el cos? Hi ha tota una sèrie d’ajuts que es prescriuen a l’hinduisme, per exemple, posar el cos de la persona en una posició particular, en una direcció particular, els rituals, etc. encara que la major part és folklore… Però les pautes més importants són les de l’acompanyament, i són bàsicament tres: la meditació, les pregàries i la lectura, allò que ajudi la persona a fixar la seva consciència en Déu.

• La meditació ajuda a fixar-hi l’atenció. Si la persona l’ha practicada durant la vida, no hi ha dificultat, però també qui acompanya pot ajudar i guiar. Guiar com manejar la respiració, perquè aquesta és una eina fonamental. La respiració es compara amb l’eina que usen els que controlen els elefants, una mena de ganxo que es posa a l’orella de l’elefant per controlar-lo. La ment és com un elefant, fort i poderosa, molt difícil de manejar i controlar, i el ganxo en canvi és molt petitó. Doncs la respiració és aquest ganxo, és aquesta eina senzilla que permet controlar la ment-elefant. La persona que acompanya pot ajudar a estabilitzar la respiració i a aquietar la ment de la persona que acompanya.
• Ajudar a fixar la ment en Déu, mitjançant les pregàries, ja que a les pregàries es ressalten els aspectes espirituals de l’ésser i de Déu, i la relació entre tots dos. També ajuden les pregàries en forma de mantres, és a dir, la recitació repetitiva. Mantra ve de la paraula “mana”, que vol dir ment, i “tra” ve de “trayate”, alliberar. Alliberar la ment dels condicionaments, de tota la bullícia que normalment té la nostra ment, aquesta és la idea del mantra. En el meu cas acostumo a recitar Hare Krishna mantra, o Om, però hi ha molts mantres.
• També les lectures que ajudin a tenir un objectiu transcendent: per exemple, el Bhagavat Purana, el Bhagavad Gita, el Mahabharata, el Ramayana. El moment de la mort no és un moment de molta filosofia, millor els exemples pràctics, les vides de sants… Tant el Mahabharata com el Ramayana són epopeies narrades en forma d’històries, de relacions… que capten l’atenció de les persones molt més que àrids assajos filosòfics o morals. Recordo que quan vaig començar a llegir el Mahabharata, no podia parar, em quedava fins a les quatre o cinc del matí, de vegades em quedava tota la nit sense dormir per continuar. Per tant, la seva lectura ajuda molt qui té dificultat per fixar l’atenció de la seva ment.

En definitiva, acompanyar la mort suposa guiar i acompanyar amb totes aquestes eines.

Després de la mort…

Després que la persona ha deixat el cos, l’hinduisme preveu una sèrie de rituals. Rituals que tenen a veure sobretot amb la cremació. A l’hinduisme l’enterrament és una cosa molt estranya, es produeix només en el cas de persones que es considera ja han transcendit la situació corporal, i per això no necessiten la destrucció del cos. La cremació es produeix per evitar precisament que la persona que ha sortit del cos no quedi aferrada a aquest cos. A l’hinduisme es creu que hi ha dos cossos materials, el cos físic, més gruixut, el que nosaltres podem veure i tocar, i un cos més subtil (antakharana) que està format per un conjunt d’elements més immaterials com la ment, la intel·ligència i l’ego fals, amb records, sensacions, desitjos, experiències.

Quan una persona no ha aconseguit la realització, es a dir, l’alliberament del concepte corporal de la vida, aleshores ha de tornar a néixer, de manera que aquest cos subtil passa del cos mort a un nou naixement. Si aquesta forma subtil està molt aferrada, i tothom plora i demana que no se’n vagi, el reté, aleshores la persona queda en un estadi intermedi i no avança, per un temps. La idea de les cremacions és fonamentalment aquesta: el cos s’ha acabat, cal continuar avançant. Fins i tot en els rituals es demana explícitament a la persona que se’n vagi, que vagi al seu proper destí, que avanci… això és part del ritual. Per això, per a les persones no aferrades, aquelles que han transcendit el concepte corporal de la vida, els sants… a aquestes persones no cal cremar-los, sinó que s’enterren. Són, però, casos molt especials.

Hi ha tota una sèrie de rituals, d’oracions i purificacions, ofrenes a Déu i als avantpassats, perquè ajudin la persona a progressar en el seu destí següent. També per a la família hi ha un període de purificació, de no sortir de casa, de privació d’esdeveniments socials… Aquí s’anomenaria dol, però es tracta més aviat de purificació. Tinguem en compte que en un entorn on les malalties i la mort per malalties contagioses són una constant, un període de purificació es justifica també per aquest tipus de raons més prosaiques.

I no vull allargar-me més explicant els rituals perquè el més important per entendre la mort a l’hinduisme és sobretot el que he descrit com la preparació i l’acompanyament a la mort.

 

Nota: Aquest text forma part d’una conferència que va donar l’autor a la Fundació Cristianisme i Justícia i que després es va publicar al llibre titulat “Morir en mans de Déu”.