Jordi-Palou Loverdos, advocat expert en resolució pacífica de conflictes, ha treballat en la mediació de conflictes internacionals. Actualment dirigeix el memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Per conèixer mi-llor la relació d’en Jordi amb el dret, les lleis, la justícia, la construcció de ponts enmig les disputes… podem començar pel nom del centre de mediació en conflictes que va fundar amb la seva esposa Irma. Es diu «Aequitas».
Vol significar alguna cosa, Jordi? No és per casualitat. En la mitologia antiga, Aequitas era la filla de la deessa de la Justícia, que tenia com a símbol les balances, que ajustava el nivell entre els dos plats. És a dir: distribuïa amb igualtat. Diuen que els fills van més enllà que els pares, i Aequitas és més evolucionada que la Justícia, perquè la equitat no és distribuir amb igualtat, sinó distribuir segons les necessitats plurals. Aquest és el valor de la temprança, que té per símbol dues àmfores: l’una alimenta d’aigua l’altre d’acord amb les seves respectives mancances i abundàncies. Per fer això cal l’estudi de les necessitats, interessos i relacions de les parts, tant si parlem de persones com de pobles. Aquest és el repte constant de la mediació.
De fet, la teva trajectòria professional s’ha desenvolupat sobretot en aquest terreny. Com es fa la mediació? Mitjançant l’acom-panyament de les persones en els processos conflictius, perquè ells mateixos trobin la millor solució al seu conflicte. Un altre objectiu és que les parts descobreixin per elles mateixes que el camí de la violència i de l’odi mai no soluciona el problema o la disputa sinó que genera més cadenes i servituds. És cert que el camí del diàleg exigeix una maduresa que no sempre es fa present en els processos conflictius. La mediació tracta d’acompanyar per tal de fer aquesta descoberta i convidar les capacitats creatives que es mantenen tot i viure en conflicte.
Per tant, el punt de partença de la mediació és sempre un conflicte, malauradament.
Sí. Quan veus situacions conflictives, sempre hi ha qüestions de poder, d’interessos, de necessitats aparentment antagòniques… i això és el que hi ha en joc. Davant del conflicte, hi hauria dos grans paradigmes per tractar-lo. Quan la maduresa humana és escassa, i les parts en conflicte tenen dificultat a gestionar l’apropament a l’altre part, aleshores cal triar el camí de la justícia. Serà el jutge qui dirà què li correspon a cadascú. El camí de la mediació exigeix un marc menys visceral i més maduresa humana; rescata les capacitats creatives de les parts, per trobar un camí d’aproximació. Això és molt difícil portar-ho a terme quan les posicions són molt tancades: «Jo vull blanc…!». «Doncs jo vull negre…!» o «jo vull verd…! ». «El verd és meu…!». Per entrar en diàleg, fa falta donar el pas de veure per què –i per a què– tu vols el què vols. Per tant, s’ha de generar aquell espai i aquell temps que permetin entrar serenament en les perspectives de l’altre per així poder eixamplar el pastís creativament, més enllà de posicions d’exigència rígida que no porten enlloc.
I com has arribat a treballar en la mediació internacional?
Quan estava fent la carrera de dret, em vaig fer objector de consciència. I no pel fet de no anar a la «mili», sinó perquè creia profundament que resoldre els conflictes amb les armes representa un gran fracàs humà. Del grup dels objectors de consciència va sorgir anys més tard una iniciativa per tal de mirar d’aportar eines de justícia i pau a Rwanda i l’Àfrica dels Grans Llacs: la tragèdia del genocidi de 1994 de Rwanda havia començat amb una guerra quatre anys abans, amb una invasió militar des d’Uganda, i vint anys més tard de violència continuada es va convertir en el conflicte amb més víctimes des de la Segona Guerra Mundial: prop de set milions d’éssers humans. La dinàmica de mort feia posar els pèls de punta. Veure les presons era esfereïdor: molta més gent que llits per a dormir, s’havia de dormir per torns. Llargues cues per anar al lavabo. Els presos no tenien cap tipus de defensa jurídica, ni tampoc els familiars de les víctimes. Fins i tot camps de refugiats van ser bombardejats indiscrimi-nadament. No hi havia condicions humanitàries ni sanitàries per fer front a aquella massacre. Vist aquell panorama tan desolador, vàrem prendre la iniciativa de fer alguna cosa en favor d’aquella pobre gent, sense cap experiència, però amb la convicció que alguna cosa positiva podríem fer. La premsa d’aquí, ens venia el conflicte com una lluita tribal entre hutus, tutsis i twas, que també, però al darrere hi havia els interessos de les grans potències i multinacionals de les telecomunicacions i els recursos naturals rics i estratègics: a banda de l’or i els diamants, també pel domini del coltan, mineral format per la barreja d’altres dos minerals associats: la columbita i la tantalita. Vam endegar en cascada una acció de justícia internacional i vam facilitar des de 2004 una acció de diàleg inclusiva per analitzar les causes del conflicte i, sobretot, amb propostes realitzables per a una transició pacífica cap a un nou sistema de convivència democràtica. El fet és que finalment vàrem aconseguir reunir gent de les diferents parts en conflicte, fins i tot dos expresidents del govern, per parlar a fons del problema i d’horitzons nous de solució.
I com van anar els resultats?
Hem seguit paral·lelament el camí de la justícia i el de la mediació, i això és un fet nou. Els fruits obtinguts, quantitati-vament, no han estat grans, però qualitativament, sí. Gent que se sentia tractada injustament ara podien tornar a sentir-se persones, veient que un advocat i un jutge amb autoritat internacional defensaven els seus drets. Recuperar la dignitat com a persones no és quantificable, però sí d’un gran valor reparador. Encara que és molt difícil quantificar el dolor, s’ha valorat el patiment de de les parts en conflicte, perquè cada una reconegui el dolor general a l’altre. El penediment dels que han comes actes criminals, també els permet entrar en els circuits de mediació. S’han analitzat correctament les causes de l’origen dels conflictes i s’han fet propostes per modificar aquestes causes. Segons la teva experiència, quins valors hem de cultivar en la nostra societat europea per afrontar els petits o grans conflictes que generem amb tanta facilitat? És cert que l’entorn no ens ofereix moltes facilitats. Els mitjans de comunicació ens serveixen l’agressivitat mostrant-nos tot allò que és impactant i trenca la normalitat. El que no surt reflectit, en canvi, és que hi ha moltíssima gent arreu del món molt compromesa, que donen el millor de si mateixos amb generositat per ajudar els qui s’ho estan passant malament. Si això no surt als mitjans de comunicació, mirem-ho com a signe de normalitat. Per tant, els valors bàsics per afrontar les situacions conflictives seran saber escoltar humilment les raons de l’altre, entrar en el seu pensament, apropar-nos a les seves emocions i perspectives, en definitiva… posar-se a la pell del altre.
I en relació al conflicte Catalunya-Espanya, què diries des de la perspectiva d’un professional de la mediació?
Un conflicte així només té un camí, que és el diàleg autèn-tic. El sistema polític que ens va deixar la transició era ambiguament federalitzant, però deixava les portes obertes a moltes opcions. Ara aquestes opcions s’han anat tancant. Les parts en conflicte exigeixen molt i reconeixen poc, a més de forma desigual. No hi ha un espai d’escolta profunda i partim d’una base que no afavoreix el diàleg. «Jo dic el que vull i tu dius el que vols», sense escoltar-nos, així no hi ha qui s’entengui…., així no hi ha qui s’entengui… Amb aquestes premisses, el diàleg és impossible. Al meu parer, quan el diàleg és autèntic i genera un marc de possibles acords, aquests han de ser referendats per consulta popular. Només d’aquesta manera podem parlar en propietat de democràcia.
Joan Maria Bovet i Antoni Pedragosa
Article publicat a la revista Ciutat Nova 154 (agost-setembre 2014)
Sobre l´autor
Especialista en Psicologia Clínica
Director del Centre de Psicologia Clínica i Fisioteràpia, Gestalt-Fis, Família i Salut
Treballa en el nivells de consciència i evolució espiritual del Dr. David Hawkins.
Imparteix cursos de Formació sobre el Mapa de la Consciència i acompanya processos d’evolució espiritual.
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.