En Pere ho té tot molt clar i ben apamat. És enginyer. Aquesta estructuració, però, està al servei d’una passió, d’una emoció col·lectiva que es desferma quan s’ha aixecat un castell humà. Parlant amb ell és impossible separar el que és en Pere, del que és la colla.
Què és una colla castellera, Pere?
És una representació de tota la societat, però no deixem de ser una gran família on hi ha avis, nens, germans, tiets… Tothom hi és convidat, una característica dels castells que no tenen moltes altres activitats. Ens agrada dir que som una petita comunitat i una gran família i això aporta molt de valor a la societat.
Sembla fins i tot una proposta alternativa per a aquesta societat individualista.
Sí. I també perquè és una activitat física no competitiva. Al final, una colla castellera és un grup de gent que té com a motivació bàsica aconseguir utn objectiu que ells es proposen. La lluita és contra tu mateix. D’una actuació castellera en poden sortir guanyadores vàries colles, i a la majoria d’esports només guanya un.
UNA MANERA DE VIURE
Què és el que més destacaries de fer castells?
Té dos components molt forts: el social i el passional, que és brutal. Quan portes mesos assajant un castell i aconsegueixes l’objectiu, la passió i l’emoció que comparteixes amb 200 o 300 persones que, com tu, han estat cada divendres assajant, se t’enganxa.
També valoro la flexibilitat: tant pertany a la colla aquell que va un cop l’any a la plaça i es posa la camisa, com aquell que assaja totes les setmanes.
I un tercer element important per a mi és la voluntarietat. Quan entres a una colla castellera assumeixes que tothom hi participa desinteressadament, sense remuneració.
I ha més elements, però, per a mi, ser casteller és un tot. Hi ha moltes maneres de viure els castells i per algú com jo, que hi porta tants anys, al final, fer castells és una manera d’entendre la vida.
Els castells són una activitat tradicional i a la vegada molt viva. Com a petita societat que és, el món dels castells sembla una bona mostra de com una societat pot anar evolucionant sense perdre mai el que li és essencial.
Efectivament. Canviem les tècniques, els estils de lideratge, el model organitzatiu, l’equiparació en la participació de les dones o les mesures de seguretat, però els objectius i l’emoció que se sent quan s’assoleixen, són els mateixos.
Anem a l’organització. Tenir 200 persones assajant cada divendres ha de ser complicat de gestionar.
Cal molta estructuració i experiència. Cadascú ha d’ocupar el seu lloc i l’ha d’assajar molt. És absolutament un treball en equip: si falla un, fallem tots, perquè el castell cau.
I què fa el cap de colla?
En una colla la gent es gestiona des de la vessant tècnica i la social. Tot el que és fer el castell, és responsabilitat del cap de colla: els aspectes tècnics, la gestió d’equips, la motivació… Ve a ser l’entrenador.
Segur que també hi ha dificultats. Penso en la gestió dels egos, les pors, les relacions…
I tant… La gestió de les persones és el que et dona més maldecaps. Donem oportunitats i eines per arribar al que aspiren. Per exemple: cada posició té uns requisits concrets: alçada, pes, experiència, assaig…
I com preneu les decisions?
Treballem en equip. Som un bon grup i ens reunim cada divendres per anar definint objectius i estratègies. Les decisions més tècniques les acabes prenent com en un esport, on conèixer bé cada persona i les seves capacitats.
Però segur que hi ha decisions que només tu, el cap de colla, pot prendre.
Sí. Les estratègiques (quins castells es fan a cada moment) i recollir l’opinió de tothom, tot i que al final solem prendre les decisions per consens. A la nostra colla ja és tradició prendre les decisions en equip, perquè si ho fas per consens, és molt més fàcil que la gent hi estigui d’acord, que ho entenguin…
I el més important és…
Crear el teu equip. Consolidar un grup en què puguis confiar, perquè al final serà amb qui treballaràs el dia a dia. El cap gestiona, motiva, dóna suport, va controlant, però, és l’equip qui acaba fent les feines.
Veient tot això ens preguntem, com deu ser un cap de colla castellera en el seu entorn professional? Tant el fet de ser casteller, com cap de colla, segur que ja forma tant part de la teva manera de fer, i això es deu notar a la feina i fins i tot a la vida de família i social en general.
Sí. És un gran aprenentatge en tots els sentits. T’ajuda a gestionar gent quan estàs en posicions de lideratge, però també a entendre com som les persones, a entendre el món, que és complex, però que, ben gestionat, pot arribar a funcionar molt bé. Evidentment, de tipus de cap de colla n’hi ha de tota mena. Jo sóc enginyer i això no ho són tots. Però sí que hi ha algunes característiques necessàries a tots els caps de colla i la més important és que els agradi treballar en equip…
Segur que també ajuda en una entrevista de feina…
I tant. Ser casteller et dona molts punts.
DE SANTS A BOMBAI 
Sou una colla relativament jove: 25 anys.
Som post-olímpics, de l’any 1993. La fundació dels Borinots –així se’ns coneix popularment als Castellers de Sants- va ser una manera de seguir aprofitant tota l’energia humana que s’havia desplegat durant la preparació dels Jocs Olímpics (voluntariat…) donant una opció de seguir treballant per la ciutat.
Ja s’intueix una vocació de fer teixit social. En el vostre cas com a colla de barri.
Totalment. A més dels castells, el Borinots ofereix l’oportunitat de fer activitats molt diverses al barri: un espai a la Festa Major de Sants, concerts, la Diada d’Estiu, calçotades, una festa infantil… I com a colla de Sants, tenim l’herència d’un barri obrer que va haver de lluitar molt per gaudir del que ara té, com el parc de l’Espanya Industrial.
De fet això és plasma al vostre equipament…
Sí. El gris és el color de els camises que portaven els treballadors de les fàbriques tèxtils del barri.
I tothom és del barri?
Gairebé. Un 80% són gent de barri i la gran majoria ve caminant als assajos.
Però també heu fet una experiència d’intercanvi amb “castellers” a l’Índia.
Un somni fet realitat! Un intercanvi molt enriquidor entre dues cultures molt diferents que, per camins ben diversos, han acabat aixecant torres humanes totes dues. El 2013 200 castellers de Sants vam anar a Bombai i va ser una manera única de conèixer una altra cultura des de dins. Vam arribar a fer castells amb ells, tots barrejats. La impressió d’anar 200 persones a un Slum –un d’aquells barris amb barraques fetes amb planxes metàl·liques-, veure com viuen i fer castells amb ells és irrepetible. Impressionant. Com deia una companya: brutal i vital.
I quina és la diferència que destacaries entre la cultura catalana i l’índia.
Més aviat, el que em cridava l’atenció eren els punts d’unió: veure que dues maneres de viure tant i tant diferents feien una cosa molt semblant, i que quan l’aconseguien, quan havien aixecat un castell, ho celebraven exactament igual que nosaltres. Al final, la cosa més humana, l’emoció, és exactament la mateixa.
Queda ben clar: una colla castellera és una petita societat i una gran família… amb les portes obertes.
Aquesta entrevista apareix publicada al número 172 / Hivern 2018 / de Ciutat Nova
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Muy bien.Es una forma de unir a las personas por un fin.