La paraula “revolució” genera reaccions diferents segons que li sent. A qui té de tot, la paraula li suscita por a què les coses canviïn. A qui no té res, la mateixa paraula li fa néixer l’esperança de que les coses poden canviar a millor.
Al llarg de la història de la humanitat, hem vist moltes revolucions, algunes d’elles molt traumàtiques. El revolucionari clàssic creu que per defensar la seva causa tots els mitjans son vàlids, violència inclosa, ja que considera que prèviament ha estat dominat per una violència estructural i, per tant, veu com a legítim l’ús de la força per desfer-se d’aquella opressió. Per tant, la revolució reclama aquella justícia que no existeix, encara que per assolir-la, s’hagi de cometre injustícia.
Hi ha un altre tipus de revolució, més possible, més fàcil, menys traumàtica que la revolució clàssica. Es tracta de la revolució interior. És una decisió personal que no violenta a ningú, que respecta les idees dels altres, encara de que no es comparteixin, que no s’enfronta a ningú, en tot cas ens enfrontem a nosaltres mateixos, a les nostres incoherències, a les nostres contradiccions internes, a les nostres omissions i a tot allò que hi ha de fals i d’injust a les nostres vides.
Ja als inicis de la història cristiana, sentim el crit dels nostres precursors que diuen: “Convertiu-vos”, com volent dir: canvieu. És un canvi indispensable, que pot obrir un nou camí a la nostra vida. Potser el canvi no serà fàcil, i en ocasions exigirà heroïcitat. No és un canvi que es produeixi d’una forma immediata, perquè estem molt agafats als nostres egoismes, però quan comencem a donar els primers passos, quan comencem a sentir el goig d’obrir-nos als altres, quan comencem a trencar les barreres que ens separen, quan millorem les nostres relacions amb tothom, comencem a trobar-li el gust a aquesta nova manera d’entendre la vida.
El canvi, ha d’arribar al més profund i íntim de nosaltres mateixos. Ja no és el “jo”, l’objectiu de tot el que faig, sinó el “nosaltres”, un “nosaltres” cada vegada mes ampli i universal.
Antoni Pedragosa
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.
Totalment d’acord, però la pau exigeix també constància de part dels “constructors de la pau”, de nosaltres. Cada dia hem de renovar aquest desig de pau que, a la base, té el desig i la voluntat d’estimar sempre, en tot moment, a tothom. Però no tothom té fusta d’heroi, i pot arribar el cansament, la comoditat, el desànim… D’on treurem les forces per renovar el desig i les ganes, i les forces per anar endavant? El fet de trobar-nos amb altres persones que comparteixin els nostres ideals, el poder compartir amb ells les nostres victòries i les nostres febleses, les nostres experiències vitals, és una font d’on brolla l’aigua renovadora que ens donarà forces per tornar a començar. I, si som crients, la nostra pregària sempre és escoltada.