TTIP: el nostre futur a les seves mans?

IDEAT PER CONTRARESTAR EL CREIXEMENT XINÈS, L’AMBICIÓS TRACTAT TRANSATLÀNTIC DE COMERÇ I INVERSIÓ (TTIP), ENTRE ELS ESTATUS UNITS I LA UNIÓ EUROPEA, CADA DIA SUSCITA MÉS PREGUNTES.

D’un temps ençà veiem pintades a les parets i pancartes a moltes manifestacions que expressen el rebuig a unes sigles que, per la importància que tenen, encara no són prou conegudes: TTIP.

I en què consisteix i, sobretot, com ens afecta aquest Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (popularitzat amb el seu acrònim anglès, TTPI)? Perquè genera tant de rebuig un tractat que es defineix com de «lliure comerç»? Tothom que sigui ben pensat, l’interpretarà com la llibertat de qualsevol país a vendre a qualsevol altre país, però la realitat és més complexa.

Europa i els Estats Units mostren un estil de vida occidental que encara és atractiu per a grans grups de ciutadans d’arreu del món. Per aquest motiu sembla incomprensible que es posin barreres al comerç lliure, ja sigui de béns, de serveis o d’inversions. El que preocupa de veritat, no és tant els drets que s’han de pagar, sinó les regulacions que s’han de complir, que són diferents a cada país i incideixen fortament en el cost, com vam veure amb el frau de Volkswagen per saltar-se la normativa sobre les emissions de dièsel vigent als EUA.

La idea d’un mercat únic entre les dues ribes de l’Oceà Atlàntic ja va ser llançada per  Henry Kissinger el 1995 i, després d’un primer intent fallit, el 2011 van començar unes negociacions informals que van portar, el 2013, a començar, amb l’acostumada confidencialitat, les negociacions per a un Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP) que havien de concloure abans de l’elecció presidencial nordamericana de 2016.

Els treballs s’han vist sovint interromputs per tot un moviment d’opinió pública internacional que ha arribat a presentar 3 milions de signatures per aturar l’operació abans que arribi al Parlament Europeu. Els seus detractors afirmen que el TTIP és una estratagema de les multinacionals que estan interessades en reduir les proteccions ambientals, socials o de sanitat amb el risc d’una privatització progressiva dels serveis públics. Tot això, segons els crítics, agreujat amb la possibilitat que les grans companyies puguin sol·licitar l’arbitratge dels tribunals de controvèrsies, com l’anomenat ISDS, una espècie d’arbitratge de diferències entre els estats i els inversors, per imposar sancions a un membre quan creguin que aquest posi en perill els seus beneficis. És conegut el cas de la companyia energètica sueca Vattenfall que reclamà, el 2014, l’arbitratge del Banc Mundial perquè Alemanya la compensés amb 3.700 milions d’euros, per haver decidit abandonar l’energia nuclear després del desastre de Fukushima.

Joseph Stiglitz,conegut premi Nobel d’economia, afirma que «no es tracta d’un acord de lliure comerç» en benefici dels ciutadans, sinó d’un pacte per a la gestió del comerç dirigit a eliminar tots els obstacles als interessos de grups de pressió. Cita el cas de l’empresa Philip Morris que, en nom d’un tractat comercial similar, ha presentat una demanda contra l’Uruguai per una campanya antitabac que elimina la publicitat dels paquets. A Europa l’oposició al TTIP és molt forta a Alemanya, on el passat mes d’octubre es van manifestar en contra 250.000 persones a Berlín.

La veritable pedra de toc de la implantació del TTIP seria la competència amb els països emergents, els anomenats BRIC (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica) que es veurien portats a obrir-se als productes, serveis i inversions dels EUA i la UE. 

És més, segons alguns economistes, l’èxit de l’acord sobre el TTIP, que involucra una àrea del món amb 800 milions de persones que produeix el 60% del PIB mundial, posaria al centre de la globalització els valors de les economies liberals democràtiques del planeta. 

Vist l’enrenou i per accelerar les negociacions del tractat, les parts han pres algunes mesures:

PERMETRE L’ACCÉS a dades i documents que fins ara eren secrets,

PROMETRE EL CANVI de l’arbitratge privat per un tribunal internacional de primer i segon grau amb jutges professionals i audiències públiques.

EXCLOURE DE L’ÀMBIT DEL TRACTAT els organismes modificats genèticament (coneguts pel seu acrònim anglès GMO) en l’agricultura, així com del comerç de carn tractada amb hormones, etc.

Però aquesta solució de compromís no satisfà els activistes contra el TTIP, perquè el tractat és un embolic de normes on cada punt que s’hi afegeix o cada coma que es treu té la seva importància i són més eficaços els centenars d’advocats pagats per les multinacionals o la feina de passadissos dels lobbies a Washington i Brussel·les, que milers de manifestants als carrers.

Mentrestant, els números que ens expliquen els mitjans de comunicació que pertanyen a grans grups empre-sarials, mostren els efectes positius del TTIP sobre l’augment del Producte Interior Brut (PIB) de 120 mil milions d’euros (0,5% del total). Però el problema rau en el mesurament del PIB, perquè la producció, com observa Stiglitz, també pot créixer creant beneficis per a les grans empreses, però no per a la gent, com ho demostra el Tractat de Lliure Comerç, en vigor des de 1992, entre els EUA, Canadà i Mèxic que va empobrir alguns estats d’Estats Units per la des-localització de la producció de les fàbriques a territori mexicà.

Això no vol dir negar la interde-pendència natural de les relacions entre els estats, sinó la manera en què això ha de ser gestionat.

Amb aquest marc apuntem dues ne-ces-sitats absolutament vitals. D’una banda, una governança mundial justa i democràtica que no deixi les grans decisions en mans del poder econòmic i, per l’altra banda, urgeix fer present a les facultats de Ciències Econòmiques un humanisme que corregeixi els vicis del sistema econòmic i es centri en l’interès de la  persona i la recerca del bé comú.

Per altra banda, sorgeixen moltes preguntes que es poden aprofundir: quina és la cultura que informa el TTIP? El capitalisme sense escrúpols que va causar la crisi, o la protecció de la vida, del medi ambient i del dret dels treballadors? Quin espai real li donem a la conversió ecològica integral invocada pel Papa Francesc per evitar caure en l’autodestrucció? Sense una base sòlida, les democràcies occidentals madures mostren una vulnerabilitat que cap tractat o armament mai podrà protegir.

Carlo Cefaloni i Antoni Pedragosa 

Article publicat a la revista Ciutat Nova 163 (febrer-març 2016)