Vaig retrobar la meva família

El meu pare va ser un soldat americà, aquarterat a Filipines al final de la Segona Guerra Mundial. Tot just tenia 22 anys quan va conèixer la meva mare, que en tenia 20.

Més tard, ell va tornar als Estats Units sense saber que jo naixeria alguns mesos més tard. Des d’allà va escriure a la meva mare, però ella no el va respondre. No obstant, la meva mare conservava una fotografia d’ell amb la seva adreça escrita al darrere.

La meva família era pobre. La mare havia de treballar i la seva tia, mama Mary, va ser qui em va criar. La mare i jo passàvem la major part del temps a casa de la tia, amb el seu marit i els meus quatre cosins. El meu desig era tenir una família com la d’ells. Vaig créixer sense saber res més del meu pare, apart de la fotografia, però mama Mary sovint m’assegurava que algun dia el coneixeria, tot i que jo patia perquè gairebé tots els meus amics coneixien als seus pares i… jo no!

Al cap d‘un temps, la meva mare es va casar i va tenir quatre fills més. Els dos grans van ser educats pels pares del seu pare i, per tant, jo només els veia de tant en tant. Els dos més petits es van quedar amb la mare i els vaig poder conèixer millor.

La meva família estava molt disgregada. Jo desitjava poder fer de pont i aconseguir reunir-los a tots. Sempre tenia al cap la idea de conèixer algun dia el meu pare. L’oportunitat va sorgir quan jo tenia uns 10 anys. A través d’un familiar que vivia a Nova York vaig enviar una carta a l’adreça que hi havia a la part del darrere de la foto del meu pare. No em puc ni imaginar la sorpresa que ell deuria tenir en rebre la carta. I va respondre. Ell tenia una família i això vol dir que jo tenia una madrastra, un germà i una germana. La seva resposta va ser molt càlida i també em va enviar un regal, la meva primera càmera! M’encantava! Vam començar a cartejar-nos.

Al cap d’un any, aproximadament, va arribar l’última carta on explicava que el seu advocat li havia aconsellat que deixés d’escriure’m per la càrrega econòmica que suposava una altra filla i el meu pare va seguir el seu consell. Estava destrossada: era com si perdés al meu pare per segona vegada.

Pregava contínuament perquè sorgís una ocasió de conèixer-lo personalment. Però els anys passaven i vaig arribar a la conclusió que havia d’esperar el moment oportú. Un any després de la meva graduació, quan tenia 15 anys, gràcies a la generositat dels nostres parents de Nova York, vaig arribar als Estats Units per estudiar infermeria.

En acabar els estudis, vaig casar-me i vaig tenir tres fills, però encara no estava tranquil·la. Anhelava conèixer al meu pare i reunir la  meva família. El meu marit, en Tom, i jo mateixa vam pensar que potser havia arribat el moment de tornar a escriure al meu pare. Ara li podia assegurar que no seria cap càrrega i que simplement el volia conèixer personalment.

Una tarda, vàrem rebre una trucada telefònica del meu pare. Jo estava tan nerviosa i agitada que li vaig demanar a en Tom que hi parlés ell. Van acordar de trobar-nos a prop de casa seva, a Florida. Hi vam anar amb els nostres tres fills i ens vam trobar en una sala de l’hotel. Quan ell va entrar a la sala amb la seva esposa, els nostres ulls es van trobar i ple d’alegria em va dir: “Fins i tot tenim el mateix bony al nas!” i em va fer una abraçada ben llarga.

Era com si tots els anys passats sense ell no haguessin existit. En un instant vam ser la família que sempre havia estat! Estava amb el meu pare i la meva altra mare! Ells immediatament van ser els avis dels tres nens i semblava com si sempre els haguessin conegut i estimat.

L’endemà vaig conèixer el meu germà i la meva germana. Em van presentar com a una amiga de Nova York i ells es preguntaven com és que mai no havien sentit a parlar de mi. El pare em va assegurar que els diria la veritat en el moment adequat.

Al cap d’un parell de mesos vaig rebre una trucada del pare: “Hi ha algú que vol parlar amb tu”. Primer va ser el meu germà i després la meva germana. Els dos semblaven estar força contents de tenir una germana gran i jo estava molt agraïda i sorpresa per la seva gran obertura.

Poc temps després d’aquesta presentació, el meu pare em va telefonar per preguntar-me si la seva altra filla, la meva germana Holley, podia venir a visitar-me en algun moment. Ella estava tan il·lusionada sabent que tenia una germana gran, que desitjava passar algun temps amb mi. Aquest regal providencial va ser l’inici d’una relació molt maca amb la Holley, que avui dia encara és més especial.

Van passar alguns anys. En Tom i jo vam portar la meva mare de Filipines a viure amb nosaltres. Poc temps després, els meus dos germans i les dues germanes també van venir. Havíem crescut sabent que érem una família, però mai no havíem experimentat el fet de ser-ho sota el mateix sostre. Va ser una gran alegria saber que tant els  meus pares com les meves germanes estàvem ara al mateix país.

L’Est i l’Oest, finalment, s’havien retrobat.

Els meus pares americans van venir a Nova York, des de Florida, per assistir al bateig d’un dels  nostres fills. Havia arribat el moment de la retrobada entre el pare i la mare, després de 30 anys sense veure’s.

En un primer moment va ser complicat. La mare era molt reservada i s’atabalava fàcilment. El meu pare era més llançat. La meva mare americana estava preocupada per trobar el seu rol. Finalment, tots van poder anar més enllà d’ells mateixos i van trobar la manera de connectar entre ells.

A partir d’aquesta primera trobada ens reunien cada any pel dia d’Acció de Gràcies i quan hi ha esdeveniments familiars com bateigs, graduacions i casaments. Passàvem les vacances d’estiu a la granja Gramp, plena de nabius, i ens estàvem llargues estones a la cuina de l’àvia. Havíem arribat a ser una família on ens estimàvem profundament els uns als altres. Els tres avis eren un regal enorme i els nostres fills s’estimaven molt.

Fa dos anys que el meu pare ens va deixar amb gairebé 90 anys. La meva mare biològica i la meva altra mare havien mort abans que ell. Quan va arribar el moment de posar-nos d’acord per liquidar els seus béns estava una mica preocupada ja que havia conegut situacions similars en què les millors relacions s’havien deteriorat i fins i tot trencat en el moment d’haver de repartir les pertinences entre els hereus. Em vaig dir a mi mateixa que el més important era la relació amb els meus germans i la  meva germana. Les altres coses, tot i que poguessin ser d’utilitat, no tenien gens d’importància. Però cap dels meus temors es va fer realitat, ben al contrari, tothom va mirar d’estimar-se mentre fèiem els tràmits legals necessaris per resoldre el procés. Va ser un moment de pau i alegria.

Cada vegada que trobàvem papers i pertinences del pare, a la nostra família era un moment d’alegria. Vam tenir  moltes sorpreses, com una capsa de sabates plena de les cartes que jo enviava al pare quan tenia 10 anys. Ell les havia guardat totes. També vam trobar una foto de la mare amb 20 anys i una altra del pare amb uniforme als seus 22 anys: els seus tresors d’aquell temps a Filipines. Els vaig considerar com a regals que el meu pare em feia.

Quan era jove hi havia moments en què sentia que potser el  meu naixement havia estat un error. Al cap i a la fi els meus pares mai no s’havien casat… Però he arribat a comprendre que Déu no comet errors. Vaig  néixer i he estat filla, germana, esposa, mare, sogra… Jo no sóc un error.

Mary Hartmann