La Núria és tan jove i emprenedora que compta l’evolució de les xarxes socials per “eres” i, enterrada l’era Facebook, ella viu de ple a l’era Instagram. Però, tot parlant amb ella, descobreixes que les xarxes poden ajudar a recoconnectar-nos, a sortir dels gegantins centres comercials anònims i tornar –si, cap enrere- a una relació entre comprador i venedor més propera i personal. Com si tornéssim a aquell poble o barri que et permetia comprar a la persona en qui confiaves. Potser la famosa “aldea global” també és una mica això?
Hi havia una vegada, ara fa tres anys…
“Tanca els ulls” -em va dir un consultor quan vaig acabar la universitat-. “Si tinguessis 99 anys i t’haguessis de morir l’endemà, què t’agradaria haver aconseguit a nivell professional?” De seguida vaig respondre que hagués volgut tenir una empresa pròpia. “Doncs si ho tens tan clar, perquè no t’hi poses?” Dit i fet. I, al final, tampoc calen tantes coses per arrencar.
Ho tenies clar.
Tot i que no m’ho imaginava tan depressa, sempre havia somiat en tenir la meva pròpia empresa, i que em permetés viure com jo volia.
I Enow Communication ja té tres anys.
Aquell mateix consultor em va deixar un despatx i m’ajudava a trobar clients. A més, vaig entrar a un programa de la Generalitat per a petits empresaris i autònoms. Feia una mica de tot, sempre dins el món del màrqueting i la comunicació, i a un preu molt econòmic. La majoria dels clients eren petits emprenedors, persones que tenien negocis de barri o de poble i que volien entrar a les xarxes socials. Era el 2015 i tothom volia ser a les xarxes.
Pel camí he anat trobant persones com en Jhon, la meva parella, que em va ajudar moltíssim des de l’inici, tant fent feina com donant-me suport. Tres mesos després d’engegar l’agència venia a les tardes quan sortia de la feina que tenia a una altra empresa. Després vam decidir dedicar-nos tots dos a temps complet a l’agència.
EMPRENDRE ÉS VIURE
Venim d’una visió de l’emprenedoria que ens fa esclaus, sobretot de les hores de feina, però nosaltres no volem ser esclaus del nostre propi projecte, volem tenir una empresa que ens permeti viure fent allò que ens agrada. No és viure per treballar, sinó treballar per viure.
I com es fa això?
Arriba un moment en què has de triar amb qui vols treballar, amb qui connectes bé i amb qui no. Aleshores és molt important aprendre a dir “no, aquest client no em convé”. Hi ha el perill de voler-ho assumir tot, però internet ens ajuda perquè ens dóna la possibilitat de fer negocis molt més flexibles, de treballar amb persones d’arreu d’Espanya i fins i tot d’Amèrica Llatina.
Sempre havia somiat tenir la meva pròpia empresa, i que em permetés viure com jo volia
He sentit reflexions semblants de persones que porten 20 anys treballant, no tres com tu…
El primer any vaig agafar vacances el mes d’agost i me’l vaig passar plorant. Havia suportat una pressió molt gran i el setembre em va costar moltíssim posar-me al mateix nivell. No treballava igual, però vaig anar remuntant de forma natural. Un dia, parlant amb la meva mare -i penso que ella pateix més que jo- em va dir: “és molt difícil fer les coses al ritme que tu les vols i tenir resultats a la velocitat que t’esperes”. Tenia raó, era una bogeria perquè, al mateix temps que sóc molt activa, també sóc molt sensible i tot m’afecta molt.
Però aquesta sensibilitat també et deu ajudar en algun aspecte.
Penso que, abans de cap altra cosa, la meva sensibilitat em permet entendre des d’una perspectiva molt profunda els projectes dels emprenedors amb qui treballo. No em costa gens connectar amb ells, l’empatia es fa present des del primer contacte. “M’enamoro” dels meus clients.
D’altra banda, aquesta sensibilitat em dóna una intuïció molt forta, a la qual no sempre resulta senzill seguir. La intuïció et pot dir que aquell client, aquell projecte, no et convé, però t’ofereixien 800€ al mes… I què fas? Li dius a la intuïció que calli? Això costa d’entendre perquè vols fer créixer la teva empresa i necessites ingressos… Però és millor tenir menys ingressos i aconseguir-los des d’una perspectiva més saludable. Té molt més sentit que no pas “ser el més ric del cementiri”. Si fem tot això és per ser més feliços, estar satisfets de la feina que fem i treballar amb persones amb qui connectem.
A(EM)PRENDRE
Quin altre aprenentage destacaries d’aquest tres anys tan intensos?
No es tracta d’una lliçó especial. Com t’ho diria… Jo penso que quan tu emprens, aprens moltíssim a viure. Amb aquesta feina he après a escoltar-me molt més, a escoltar el que sí, el que no… He après que cal deixar espai al que de veritat vols fer.
Amb aquest teu plantejament més vital suposo que trobes un equilibri també personal.
No es pot negar que l’aprentatge que fas vivint també fa mal, molt de mal, perquè te la pegues. Hi ha coses que només es poden apredre a cops. És dur, però és el camí per créixer i apropar-te a la vida que vols.
I d’aquí a cinc anys? On et veus?
Recordes que t’he dit que el meu objectiu inicial era viure com volia? Doncs hi ha una part que encara no he tret cap enfora: renunciar a despeses que no et reporten. Potser no cal tenir un despatx, o no és imprescindible viure a una gran ciutat.
Doncs… no és el que ens imaginem si pensem en agències de comunicació.
Quan vaig començar tenia una idea d’empresa molt diferent. Molts treballadors, molts ingressos… Molt de tot. M’he adonat que no cal, que sent més autèntics i amb menys també podem arribar al nostre objectiu. I no és una renúncia. Pot semblar que quan dius que vols marxar de Barcelona i reduir despeses estàs renunciant als teus somnis. Doncs no. Podem fer videoconferències, podem treballar des de qualsevol part del món. No cal renuciar a res.
Segur que és exactament igual?
S’ha de saber fer. Treballar a distància amb els clients, i més en temes de comunicació, és una dinàmica diferent que comença controlant bé el temps. Pot semblar que és millor estar junts i fer el cafè, però també és cert que la videoconferència pot tenir una dinàmica més productiva. Si volem quedar per fer un cafè, ho fem, però si hem de fer una reunió de feina, concentrem-nos en això i avancem.
És millor tenir menys ingressos i aconseguir-los des d’una perspectiva més saludables.
Té molt més sentit que no pas “ser el més ric del cementiri”
No crec que el treball a distància substitueixi el treball presencial al 100%, però… és que venim d’una època en què a moltes reunions es perdia el temps d’una manera espectacular.
VENDRE HISTÒRIES?
Com decidiu amb qui voleu treballar?
Hi ha un punt potent: escollir els projectes que t’inspiren. És molt satisfactori treballar en projectes que tenen motivacions properes a les teves, o amb una persona que té un projecte de caire social i amb una motivació amb què tu connectes.
Sembla que identifiques molt bé l’essència de cada projecte.
És una de les parts que m’agraden més d’aquesta feina i ho vaig començar a fer inconscientment. Recordo un procés de consultoria amb una emprenedora que tenia una perruqueria bio, pensada especialment per a dones que havien patit tractament de quimioteràpia. Juntes vam decidir redactar un article pel dia contra el càncer de mama. El vaig preparar i l’endemà em va dir, emocionada, que havia escrit el millor post del blog de la seva empresa: “Has posat en bonic el que jo sempre hagués volgut comunicar”. Això omple molt i és el que dóna sentit a la nostra feina d’acompanyament.
Les xarxes arriben a ser molt properes, però al mateix temps molt efímeres. Com es pot consolidar una relació amb missatges curts i vídeos de 30 segons que desapareixen en 24 hores?
Ara vivim a l’era Instagram. Facebook era –fixa’t que ja ho dic en passat– un aparador, un catàleg on mostraves tots els teus productes o serveis. Era el model clàssic, però digitalitzat i a través d’internet. A l’era Instagram no es tracta tant de mostrar el que tu tens, sinó d’interactuar amb la teva comunitat i també amb les marques dels altres. Vols que les persones interactuïn amb tu? Doncs, fes-ho també tu amb ells. No podem esperar que la gent vingui cap a nosaltres si nosaltres no ens obrim als altres. Com en qualsevol altra aspecte de la vida. Hem d’agafar la iniciativa i mostrar-nos, crear una comunitat amb qui poder parlar, obrir debat i contribuir als debats d’altres. En definitiva, traslladar les relacions de sempre, el networking, a les xarxes. I perquè repercuteixi en el resultats econòmics de l’empresa cal, com en tot, una estratègia.
Tot i això, alguns no volen fer servir les xarxes per al seu negoci, perquè a les xarxes “no es ven”.
Doncs mira, a Instagram s’estan fent vendes i tancant contractes entre persones que es coneixen a través d’aquesta xarxa. La relació es materialitza en negoci.
Sembla curiós. Abans es mostrava tota l’oferta i no es venia i, en canvi, ara que “només” s’expliquen històries, cadascú la seva, sí que es ven. Un autèntic canvi de paradigma.
Exacte! És que tots necessitem connectar amb les persones a qui comprem un producte o un servei. Si jo, per exemple, busco una consultora de comunicació i veig que aquesta persona comunica d’una manera amb la qual jo connecto, potser me’n fiaré més que d’aquella que té una web molt bonica, uns serveis molt estandaritzats, però no sé res de la seva vida. Sí, el fet de conèixer les persones a través de les xarxes socials està fa aparèixer nous models de negoci.
O, vist des d’una altra perspectiva, podem dir que tornem a la proximitat d’abans, del poble o del barri on tots coneixíem el botiguer. Potser aquestes xarxes tenen un component de rehumanització…
A vegades ens obsessionem massa en mostrar sempre el contingut, però, en canvi, està bé mostrar una part del teu dia a dia sense caure en “que maca que és la meva nova tassa de cafè”. El fet de mostrar-te en la teva quotidianitat té un punt que et fa més humana. Si tu ofereixes molt de contingut amb valor, les teves fotos sempre són espectaculars i hi surts retocada… Per què trucaré a aquesta noia si no és real?
Tots necessitem connectar amb les persones a qui comprem un producte o un servei
He treballat amb una noia molt instagrammer que a les històries –stories- sempre hi surt ella. Em va fer molta gràcia un dia que va dibuixar una fletxa assenyalant la seva cara amb aquest text: “aquesta papada no em representa”. És igual que tinguis papada o que no sortis guapa. El que vull és veure’t i parlar amb tu. No has de ser perfecte ni m’has d’ensenyar que prens el cafè perfecte.
A l’article de fons d’aquesta mateixa revista, Josep Lluís Micó explica que, a vegades, els protagonistes de les stories d’Instagram s’han volgut mostrar tan retocats que s’han convertit en hologrames.
Sí, hem de fugir del postureig. T’has de mostrar professional, però sense oblidar que al final connectes amb gent que té problemes similars als teus. Per exemple, moltes mares desbordades estan a Instagram i veuen que una experta en ves-a-saber-quin-tema que els interessa també ha tingut un fill, i que no dorm… Hi connecten de manera espontània.
I així és la Núria: una persona amb qui es connecta de manera espontània, que posa les xarxes socials al servei d’unes relacions humanes -i comercials- autèntiques. Les eines, els canals de comunicació i els llenguatges canvien, però les persones tenim les mateixes aspiracions.
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.