castellers_peterUna ràpida valoració de les passades eleccions del 27 de Setembre permet extreure dues conclusions generals: el suport ciutadà a la independència no constitueix una majoria “clara i inequívoca” dels catalans i Catalunya apareix com una comunitat dividida gairebé per la meitat.

D’una banda, la realitat és tossuda. Al meu entendre, una lectura ràpida dels resultats permet afirmar que en contra de la independència es pronunciaren 2.066.944 ciutadans, exactament el 50.4% dels vots. Al seu favor, 1.952.482 electors, el 47.6% dels vots.

Alguns lectors segurament advertiran el possible biaix dels meus percentatges. He situat correctament els electors de ‘Catalunya Si que es Pot’? La mateixa nit electoral donà inici a un agre debat partidista respecte a la composició de partits que calia incorporar a cada bloc. No vull entrar en el debat, atès que em sembla estèril i purament especulatiu. I es que el partit no es manifestà clarament com a independentista en cap moment abans de les eleccions.

No obstant, malgrat que ‘Junts pel Si’ i la CUP no obtenen la majoria simple dels vots (és a dir, més ciutadans que votin ‘sí’ que aquells que voten ‘no’) constitueixen una majoria d’escons en el Parlament de Catalunya.  El 47.6% dels vots té així una representació política corresponent al 53,33% dels diputats. A falta de la concreció dels detalls definitius de l’acord entre ambdues formacions, la “majoria independentista” parlamentària sembla legitimar el bloc independentista a prendre determinades decisions i tirar endavant el seu programa polític.

En aquest sentit, la composició del  Parlament de Catalunya reflecteix una configuració de forces no equivalent amb la voluntat ciutadana. El seu origen prové del fet que els electors de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona (en proporció més independentistes) tenen una representació més àmplia en el Parlament. En conseqüència, existeixen dubtes raonables sobre la legitimitat democràtica de tirar endavant un procés polític de la importància d’una independència en base a la configuració del Parlament. Legitimar la independència afirmant-ne la suficiència d’una possible majoria parlamentària frivolitza amb la naturalesa de la decisió política de la independència i  és símptoma d’un deteriorament institucional preocupant.

Parteixo del convenciment que una possible independència de Catalunya constituiria un acte transcendental i probablement irreversible, amb afectació a les generacions futures i les conseqüències del qual serien molt importants per a tots els ciutadans del país. En conseqüència, no és cap disbarat afirmar que constitueix un fi desitjable que un acte d’aquestes característiques sigui pres per les autoritats polítiques només sota el convenciment inqüestionable de saber que una majoria clara i inequívoca dels ciutadans de Catalunya ho desitgen realment.

Així, massa cops es parla de llibertat a Catalunya, per a després trepitjar-la vulgarment per darrera. La consecució d’una societat autènticament “lliure” exigeix com a fonament últim el respecte sense por d’un individu sobre un altre, i també hàbits concrets. L’autèntica “llibertat” exigeix de cada ciutadà una llibertat crítica, mesurada, deliberada i responsable. Individus que no tinguem por d’informar-nos a fons, cercant l’evidència que permeti comprendre ambdues posicions. Ciutadans amb l’esperit suficient per valorar intel·lectualment les consignes emotives que sovint ens conviden a prendre decisions en contra dels nostres principis últims com a societat, que no és altre que el respecte innegable de les decisions individuals. És per això que el no reconeixement al fet que una majoria “clara i inequívoca” de catalans no recolza la independència ens incapacita com a ciutadans per a l’autèntica llibertat com a societat.

D’altra banda, les eleccions mostren que Catalunya és avui en dia una societat plural i fragmentada. No hi ha una “majoria clara i inequívoca” dels seus suficient com per avançar vers la independència, però existeix un gran conjunt de catalans que no sent com a propi el projecte polític espanyol. La no presència d’una majoria clara e inequívoca no permet justificar la independència, però tampoc ha de ser pretext per a l’immobilisme.

Cal, doncs, renovar el marc de convivència i redescobrir el valor de la fraternitat com a projecte polític. L’única opció per sortir de l’atzucac polític en el que ens trobem és negociar, i per a això cal millorar. Els orígens d’aquesta situació són múltiples i complexos, però només fent un esforç i compromís sincer com a ciutadans amb la veritat existirà una oportunitat de construir una societat millor. I per això, en primer lloc cal compromís sincer de les autoritats polítiques per proporcionar més informació al ciutadà. Com he afirmat anteriorment, la prosperitat com a poble requereix d’actes i virtuts concretes i, com a ciutadans, hem d’ésser molt més crítics.

Com a ciutadans cal no oblidar que la prosperitat d’una societat no depèn tan sols d’aconseguir més recursos per part del poder central, sinó que requereix institucions eficients que utilitzin els escassos recursos disponibles on siguin necessaris i valors concrets per part dels ciutadans. Cal estar decidits a tenir un futur allunyat de la corrupció i la incompetència que ens ha portat a aquesta situació impossible. També a Catalunya.

Durant aquests anys hem estat parlant del “procés” mentre l’obra legislativa de la Generalitat ha sigut molt minsa. A pesar de la gran capacitat legislativa, l’any 2013 es va aprovar tan sols una llei en el Parlament i l’any següent tan sols tres de substancials (transparència, acció exterior i homofòbia). Resulta urgent elevar la qualitat democràtica del debat públic, avançar en la rendició de contes i exigir-ne més.

Igualment, s’ha parlat molt els darrers temps de la insuficiència de finançament de Catalunya i com això resulta determinant per a la seva prosperitat. En aquest sentit, si bé resulta urgent modificar el sistema de finançament territorial a fi que sigui menys arbitrari i més transparent, cal eliminar també la despesa supèrflua (que a Catalunya en tenim en excés) i les duplicitats a l’Administració Pública. En aquest sentit, la mala gestió en infraestructures i la corrupció generalitzada que creiem com a virus castellà té el seu niu a Catalunya.

Un exemple el constitueix el principal projecte d’infraestructures actual de la Generalitat, un pou sense fons de diners públics invertits al subsòl. La construcció de la Línia 9 del metro a Barcelona fou pressupostada en 2.464 milions d’euros l’any 2002 i a dia d’avui s’hi han destinat 16.600 milions d’euros sense estar en funcionament un quart del seu traçat. I es paga un cànon de 490 milions d’euros en aquests últims dos anys per estacions que no funcionen. Com a comparació, el cost del AVE Barcelona-Madrid fou de 8.966 milions d’euros i porta 3.18 milions de passatgers anuals.

Avançar en la fraternitat com a societat requereix una societat adulta capaç de comprendre les implicacions de les seves opcions polítiques, i també ser crítica amb aquestes. Quines prioritats volem com a societat? Està realment justificada la inversió de tal quantitat de recursos en aquesta infraestructura? O seria més convenient haver destinat aquesta quantitat de diners a l’educació o a disminuir els impostos per a afavorir l’activitat empresarial i l’ocupació?

Un debat d’aquestes característiques potser permetria trobar solucions més eficients a la independència al problema de l’encaix de Catalunya a Espanya. Les institucions han de recuperar el seu caràcter integrador i hem d’evitar-ne la seva instrumentalització per a projectes polítics que només inclouen una part de la ciutadania. La ciutadania, en aquest moment tan important per al seu futur, ha de donar un pas endavant i ser crítica i adulta. No caure en el sentimentalisme ni deixar-se portar pels il·lusoris cants de sirena d’aquells que redueixen els difícils problemes polítics del nostre temps a una causa (Espanya) i proposen una solució miraculosa (una Catalunya independent). Les grans societats varen ser construïdes amb amor a la veritat, justícia i sobretot amb realisme. I els populismes sempre han estat els seus enemics.

Joan Rodríguez Salleras (27 d’octubre  2015)

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra