Fa uns quants anys un informe d’Oxfam Intermon en alertava d’un fenomen preocupant: l’armament és cada cop més a l’abast de tothom. Posava molts exemples, un dels quals era entre pintoresc i dramàtic: l’any 1970, a Kènia un fusell es canviava per 60 vaques; ara, un fusell tècnicament molt més perfecte, es canvia per 15 vaques. El 1967 una pistola es canviava per 20 vaques, mentre que ara n’hi ha prou amb una. Amb molts altres exemples, aquest informe posa de manifest que la producció d’armament augmenta i el cost unitari, baixa. El més preocupant del cas és que, ara per ara, no hi ha cap llei internacional que controli la producció i distribució d’armament convencional.
Per què? Quins interessos hi ha entre la indústria armamentista i els estats per continuar amb aquesta dinàmica? L’informe assenyalava que si tan sols es destinés el 15% del pressupost universal de defensa a pal·liar la desnutrició, podríem resoldre el problema de la la fam al món. Qualsevol persona de bona voluntat que conegui aquesta dada es quedarà trista i perplexa, perquè és impossible comprendre una frivolitat d’aquest nivell. Per altra banda, també s’observa un cert passotisme i falta de mobilització popular per fer front a aquest problema. Creure que de guerres sempre n’hi haurà i restar passivament en aquesta actitud, és una opció que no ens hem de permetre.
Sempre m’ha impressionat la forma com es va aconseguir que 140 països signessin l’anomenat Tractat d’Ottawa que prohibeix de forma vinculant la utilització de mines antipersona. Una noia, Jodi Wiliams, que havia patit greus mutilacions per efecte de les mines, va iniciar una campanya de pressió pública sobre els governs per desterrar la pràctica cruel i inhumana de minar els territoris.
El 2011 Oxfam Intermon i Amnistia Internacional van posar en marxa la campanya «Armes sota control» i, de la mateixa manera que aquestes dues entitats van recolzar amb èxit la campanya de Jodi Wiliams aconseguint l’eradicació de les mines, es podria aconseguir el mateix efecte amb l’armament. Tanmateix, la realitat és que es troben amb contínues vulneracions del tractat i, ara mes que mai, caldrà una sensibilització social que es transformi en pressió pública sobre els governs, perquè, si no s’aconsegueix, les coses seguiran igual… uns asseguts còmodament davant la tele, i uns altres corrent espaordits sota els bombardejos.
Antoni Pedragosa
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Acerca del autor
Licenciado en Ciencias Químicas, Master en Astronomía, casado con Blanca, dos hijos, cuatro nietos, colaborador habitual de Ràdio Estel, de Ciutat Nova y de CAT-Diàleg. Asesor ocasional de la Eurocámara en temas de medio ambiente.