Començo a escriure aquestes paraules i el meu cap em va a mil per hora. Se’m barregen idees i sentiments. Tinc dins alguna cosa que em bull però que no acabo d’estructurar-la… Intentaré desentranyar aquest embolic…
Recentment han aparegut informacions sobre la suposada aprovació als Països Baixos d’una polèmica píndola letal per a persones majors de 70 anys cansades de viure. Dic suposada perquè, en un moment en el que a Espanya hi ha sobre la taula el debat de l’eutanàsia, va sorgir aquesta notícia de la que l’únic contingut veraç és que, a l’esmentat país es va realitzar un estudi sobre el tema (Molins Renter, 2020). Escoltar la notícia em va produir tristesa i preocupació. Llegeixo de nou algunes de les entrades que he escrit anteriorment: El peso de la vida (sobre el suicidi) y Algunas preguntas éticas sobre el final de la vida (sobre la despenalització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit). Crec que en aquests temes les persones acostumem a reaccionar molt visceralment i sense albirar les dificultats i els matisos que comporta tot allò relacionat amb el principi i el final de la vida. Em preocupa que les persones perdin el sentit de la vida i és una cosa que pot passar a qualsevol edat, però sembla que creiem que és automàtic quan arriba la vellesa o la malaltia.
Ensopego amb una notícia que recull la carta d’una infermera de cures pal·liatives que ara està malalta de càncer i que em sembla molt suggeridora. Em quedo amb aquesta idea: “Ajudem a que ningú, en el moment del dolor, esculli la mort per manca de sentit i de suport. Hi ha molt per fer i per alleujar i qualsevol pot posar el seu granet de sorra per a que la gent mori de manera natural i que aquesta opció no sigui un somni, sinó una realitat. La eutanàsia mai serà un final natural, ni una mort digna” (Requena Meana, 2020)
Crec que, pel fet d’haver entrat ja en una edat en que es comença a evidenciar que les forces flaquegen, una edat en la que el cos no respon com abans i que ja t’ignoren per a moltes coses… miro de manera molt diferent a les persones grans. Vista la forma com està organitzada la vida, no resulta fàcil ser una persona d’edat avançada en un món de gent molt ocupada, centrada en ella mateixa i amb una cultura “d’usar i llençar” molt arrelada. Les persones grans necessiten temps, temps de qualitat… De la mateixa manera que ho diem dels nens i nenes. Comença a agafar força una iniciativa que pot resultar molt beneficiosa i educativa per a la societat, els programes intergeneracionals. “Tots sabem que un dels problemes de la societat actual és la manca de temps. Ens manca temps per a tot, i aquí hi incloem també les nostres famílies, i la confiança que atorga el parentiu fa que no prestem prou atenció a la nostra gent gran. L’avantatge del programa és precisament aquesta: en no ser familiars, uns i altres s’esforcen en complir amb els seus compromisos i aquí pren especial importància el seguiment des de les organitzacions, per verificar que ambdues parts estan satisfetes amb el que s’ha acordat prèviament” (Rod, 2020). Una cosa sobre la que hem de treballar és en com parlem a les persones grans. Encara que es trobin en un moment de feblesa i fragilitat no podem oblidar la vida i el camí que han recorregut. No podem permetre que sentin que són una nosa. [Fa anys vaig escriure una entrada sobre aquesta qüestió, clicar aquí]
A rel de tot això que em passa pel cap, decideixo tornar a llegir un llibre que és altament recomanable, Els dimarts amb Morrie (Albom, 2003). Morrie Schwartz és el vell professor i l’autor, Mitch Albom, va ser alumne seu a la universitat. Reprenen la relació quan l’autor descobreix que el professor té esclerosi lateral amiotròfica (ELA) força avançada. I és aquí on comença la darrera assignatura impartida per en Morrie, “El sentit de la Vida”. Cada dimarts i amb la malaltia avançant de manera implacable, tracten els grans temes de la vida. Reprodueixo aquí un diàleg en el que parlen sobre la mort (Albom, 2003:49):
- De manera que ens enganyem sobre la mort – vaig dir jo.
- Sí. Però existeix un plantejament millor. El de saber que t’has de morir i estar preparat en qualsevol moment. Això és millor. Així, pots arribar a estar veritablement més compromès en la teva vida mentre vius.
- Com pot estar un preparat per morir? – vaig dir-li
- Fes el que fan els budistes. Fes que cada dia se’t posi a l’espatlla un ocellet que et pregunta: «És aquest el dia? Estic preparat? Estic fent tot el què haig de fer? Estic essent la persona que vull ser?»”
Segurament la millor manera d’ordenar bé les nostres prioritats, de viure una bona vida, d’incloure a totes les persones és, en lloc de viure d’esquenes a la mort, assumir-la com allò que és… quelcom ineludible i necessari. Com diu en Morrie, “Quan aprens a morir, aprens a viure” (Albom, 2003:50)
Bibliografia
- ALBOM, Mitch (2003). Els dimarts amb Morrie. Empúries Narrativa
- MOLINS RENTER, Albert (2020, 9 de febrero). La pastilla letal para mayores hartos de vivir que nunca existió. La Vanguardia. Recuperado de: https://www.lavanguardia.com/vida/20200209/473375490265/eutanasia-holanda-pildora-drion.html
- REQUENA MEANA, María (2020, 19 de febrero). La carta de una enfermera de paliativos y ahora enferma de cáncer: ‘Paliar, no matar’. ABC. Recuperado de: https://www.abc.es/opinion/abci-maria-requena-meana-carta-enfermera-paliativos-y-ahora-enferma-cancer-paliar-no-matar-202002190819_noticia.html
- ROD, Juan Luis (2020, 14 de febrero). Hacia una sociedad intergeneracional. Recuperado de:https://www.equaltimes.org/hacia-una-sociedad?lang=es#.Xk7uGGhKjIU
Autora: Arantza Echaniz Barrondo @aechanizb
Article publicat en primer lloc a: Inteligencia emocional i Querer es poder… Creer es crear
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg
Hola
He trobat interessant el que dius a l’article sobre la pròpia visió de la mort i com aquesta fa variar l’actitud vital que tenim en el dia a dia. És ben cert.
Gràcies, també, pels links de referència i la recomanació bibliogràfica que m’apunto.