Tots hem de liderar alguna cosa en algun moment de la nostra vida. Fer-ho millor o pitjor no depèn de què fem, sinó de com ho visquem. Quan ens toca liderar alguna cosa, ja sigui a casa, a la feina, en una associació, etc., ho farem des de la nostra manera d’entendre la vida, la nostra manera de ser. A la natura podem trobar pistes interessants per acompanyar i liderar els canvis i transformacions que tot procés comporta.

Deixar anar, deixar néixer, deixar-se fer…

Si fem una passejada per la natura i som capaços d’aturar-nos i contemplar-la, ens adonarem dels cicles vitals. Sempre hi ha alguna cosa que mor i una cosa que neix (les fulles seques, els brots nous, les estacions, la sequedat, la frondositat…), és un cicle continu de vida i mort que es va succeint harmoniosament sense ensurts.

Els éssers humans som part d’aquest cicle i, tanmateix, ens hi resistim. Ens resistim tant que la vida se’ns escapa entre la por a allò que vindrà i la fantasia incompleta d’una felicitat que no arriba. És com si la nostra impaciència i la nostra angoixa ens impedissin ballar amb la vida per acceptar-la i viure-la amb intensitat.

Les persones passem molts processos de canvi i de desenvolupament, jo els anomeno processos de transformació. Crec que tots ens adonem que no som els mateixos i que la vida ens va canviant. És una cosa evident i necessària. El problema és  com afrontar aquests processos de transformació, com fer que siguin part de la vida i no traumes o conflictes.

Com ho podem fer perquè els processos de canvi siguin menys traumàtics? Com els podem viure amb més harmonia? Com podem aconseguir que la vida sigui una simfonia de canvi i transformació?

Si em miro a mi mateix i als meus propis canvis, veig que aquesta simfonia té tres moviments. Dos depenen de nosaltres i un tercer em sembla que no.

La mirada del líder ha d’estar plena de compassió

El primer moviment és “deixar anar” i depèn de nosaltres. Em refereixo a desprendre’ns, acomiadar-nos, acceptar, deixar anar el que ja no és per a nosaltres. I aquest moviment de deixar anar ha d’estar ple de compassió. En posaré alguns exemples:

Deberíamos dejar ir nuestros apegos a cosas y personas que fueron significativas para nosotros, pero ya ha llegado el tiempo de acabar porque nos retienen y nos impiden crecer.

Hauríem de deixar anar els nostres aferraments a coses i persones que van ser significatives per nosaltres, però que ja ha arribat el temps de deixar-ho perquè ens retenen i ens impedeixen créixer.

Hauríem de deixar anar els fills, les persones que ajudem, els signes i records que ja han passat…

El moviment de “deixar anar” és un moviment que ha d’estar ple d’amor cap a allò que va ser, com qui deixa anar un globus perquè voli. És un moviment de reconciliació amb el passat. Si el moviment és de ruptura, de resistència, d’aferrament o fins i tot de violència… aleshores es produeix el conflicte, la ruptura traumàtica.El segon moviment és el de “deixar néixer” i també depèn de nosaltres. Vull dir obrir-nos al que és nou, experimentar amb curiositat el que està naixent, escoltar-ho, sentir-ho, seguir la intuïció del que està venint. Per exemple: no resistir-me al que toca a les noves generacions sense perpetuar-me en la meva posició, deixar néixer les noves etapes de la vida: hi ha un moment a la vida en què cal deixar pas a la calma davant de l’acció, al consell davant de la directriu, a la proximitat davant de la presència constant, al sostenir davant de l’empènyer…

Aquest moviment també ha de ser harmònic perquè es produeixi una transformació sense conflicte. També ha d’estar ple de curiositat i d’amor per to allò que és nou. Perquè sigui real requereix que aprofundim al nostre interior per veure què ha de néixer. Aquests processos s’encallen quan correm massa, volem experimentar-ho tot i de seguida, quan ens movem per modes i llibres d’autoajuda sense mirar-nos a nosaltres mateixos… Si no li fem espai, la transformació no es produirà, serà un canvi aparent que no durarà molt i tornarem al punt anterior.

I crec que hi ha un tercer moviment que depèn menys de nosaltres: “deixar-se fer”. Es produeix entre els dos moviments anteriors. Entre “deixar anar” i “deixar néixer” hi ha un moment en què tot se suspèn. Si estem oberts i fem profundament els dos moviments anteriors, serem conscients que les transformacions profundes no es produeixen per les nostres forces, els nostres intents, els nostres esforços… sinó que ens són donades. Potser heu experimentat alguna vegada això. És com si féssim “clic” i en un segon sentíssim que la transformació s’esdevé, que això que havíem estat intentant es produeix en un instant i passem a un nou nivell de consciència. En aquests moments només hem de “deixar-nos fer”… Més que un moviment és millor parlar de passivitat, de contemplació. I en aquest moment entrem a la part espiritual que tots som.

El poder

La naturalesa també ens mostra de vegades el seu poder. Certament que en el lideratge hi ha un cert component de poder. Aquest poder pot ser injust, però  alhora ens ofereixi una gran possibilitat, una oportunitat en la construcció de projectes col·lectius.

És innegable que tots tenim algun poder que ens ha estat donat. Som pares o mares, professors, potser caps o encarregats, acompanyants, responsables d’una associació, coordinadors d’alguna cosa… Tots tenim poder perquè algú ens ho ha atorgat: l’organització, la societat, la institució. D’això n’hem de prendre consciència primer de tot.

La segona cosa, des del meu punt de vista, és que el poder és una anomalia, jo acostumo a dir que “el poder és injust”. Vull dir que, en una utopia, el millor seria una societat fraterna, on no cal poder per organitzar-nos. Sé que no és possible, però em reconforta saber que el poder que tinc és injust. El reconeixement de la injustícia o anomalia del poder em fa prendre consciència d’això: He de tenir molta cura amb el poder que tinc perquè puc ferir, fer-lo servir malament, fer mal a les persones.

Que el poder sigui injust em fa més humil. Encara que jo no pugui canviar les estructures de poder, hi estic immers. Aquest és el primer coneixement del qual he de prendre consciència. Això m’evita sentir-me salvador de ningú, desenvolupar aspectes paternalistes des de dalt. Faré el que pugui, però dins d’una anomalia que em porta a prendre consciència que realment puc fer poc i seria ideal canviar cap a un model més fratern on l’altra persona és igual a mi.

A conseqüència de l’anterior, he de prendre consciència que, perquè jo tingui poder no  soc  més que l’altre, no soc superior a l’altre, no veig més que l’altre. A mi em passa que, encara que dic que això no és així, subtilment tinc comportaments en què marco diferències, que creen distància o superioritat. Són temptacions que estan lligades  a tenir poder i que haurem de mirar d’evitar cada dia.

Un cop presa consciència del que acabem de dir, ens podem preguntar: llavors, no he de tenir poder en res? En aquest àmbit hem de ser realistes, no ens podem organitzar sense relacions de poder o relacions jeràrquiques. Aquesta és una realitat, probablement basada en la limitació de l’ésser humà. És l’única manera.

I, tot i reconeixent tot això, també podem prendre consciència que el poder és una enorme possibilitat. Tenir poder és una possibilitat immensa per actuar a favor de l’altre o del bé comú. Tenir poder ens obre un àmbit de possibilitat per fer el món millor, per desenvolupar les organitzacions cap a les persones, per voler el bé de la persona, de cada persona, per sobre meu, per sobre de l’organització… Sempre serà una lluita difícil i imperfecta, però l’objectiu és fer servir el meu poder per al ple potencial de la persona. Al final, es tracta de posar el poder al servei de l’amor.

Malgrat tot, el poder és una enorme possibilitat

El poder és injust, però també és una gran possibilitat. A mi m’ajuda molt veure’l així perquè em fa humil, però alhora també m’impulsa a donar el millor de mi mateix. Em fa anar amb compte i estar atent al meu poder. Em fa evitar la temptació de creure’m salvador de res, ni superior en res.

La mirada

No obstant això, quan em pregunten sobre el més important per a un líder, no cito el poder, ni deixar anar, ni deixar néixer, ni tampoc deixar-se fer; acostumo a respondre que és la mirada amb què es mira les persones. De fet, podem tenir moltes mirades:

– Des de dalt: des de la jerarquia, jo dic i tu fas; no pensis, que jo penso per tu… no fos que em traguessis el lloc.

– Des de baix: em sento petit, no m’atreveixo a dir-te el que penso, no puc gestionar els conflictes, em carrego amb tot… no fos que t’ofenguessis.

– Des de lluny: no em barrejo, no tinc relació, no m’apropo, no em preocupo… no fos que ens acostéssim massa.

– Per sobre de l’espatlla: mirar què estàs fent, controlar tot el que fas, comprovar tots els treballs, no delegant… no fos cas que em traïssis i no fessis el que cal.

– Des de dins: mirar des del meu jo profund, mostrar-me com soc (sempre feble i humà), sentir empatia per l’altre, desitjar el seu desenvolupament, la seva felicitat, confiar en el seu immens i bell potencial… Si mirem així, l’altre creixerà o ho intentarà, un altre m’explicarà el que el preocupa, em dirà el que veu, tindrà la tranquil·litat que si em diu el que pensa (encara que sigui diferent del que penso jo) podrem trobar un camí millor, si s’equivoca no s’amagarà o s’excusarà.

La mirada del líder ha d’estar plena de compassió, de desig que l’altre creixi, de veritat, de promoció de la persona, de passió per l’equip, d’humilitat (autocompassió) per dir a l’altre allò que veiem, encara que sigui difícil, d’alegria pels triomfs de l’altre, de …

Des de la meva perspectiva creient sempre m’he aturat en un verset de l’Evangeli (Mc 10, 21)  del passatge del “jove ric”. L’evangelista Marc afegeix un detall en aquest verset: unes traduccions diuen “Jesús, mirant-lo, l’estimà”, altres diuen “Jesús, el va mirar amb afecte i li va dir”. A mi això sempre m’ha ressonat com la Mirada en majúscules. Si coneixeu el passatge, Jesús li diu: “Una cosa et falta, ven tot el que tens i dona-ho als pobres”. Jesús li està dient que voli, que deixi d’estar aferrat (en aquest cas a les riqueses, però pot ser a qualsevol cosa), que s’alliberi, que sigui més, que sigui més feliç, que es desenvolupi, diem nosaltres en el nostre pobre llenguatge. Això, per mi, reflecteix molt bé el que vull dir amb la mirada del líder.

Entre dues aigües

El lideratge implica transitar entre la vida interior i l’acció, per obrir espais on cadascú trobi la millor forma per desenvolupar les seves capacitats i posar-les al servei del grup. El lideratge s’anirà alternant, en alguns moments de la vida em toca a mi, en d’altres et toca a tu. Dins d’un grup, de vegades exerceix de líder un dels membres i de vegades un altre. A qui correspongui, haurà de navegar entre les aigües del poder, posat al servei de tothom amb una mirada de compassió, i les aigües del deixar fer, facilitar el naixement de noves oportunitats i deixar-se transformar al llarg del procés, també amb aquesta mirada compassiva cap a un mateix.

Crear confiança

El lideratge implica crear confiança en contextos que sovint se situen en la cultura de la desconfiança. Alguns aspectes bàsics per això són:

La mirada apreciativa: mirar els altres amb una mirada d’apreci, d’afecte, de creure en ells. Aquesta mirada crea el terra fèrtil perquè cada persona desplegui el que ella té de bo, de positiu, els seus dons. Però també el líder ha de tenir una mirada apreciativa sobre si mateix, és a dir, mirar-se amb afecte, amb rectitud i veritat, però sempre des de la convicció de voler construir-se sobre la base d’una sòlida autoestima. Una autoestima que s’alegra amb els encerts i les qualitats i que pot mirar amb amor les errades i els errors per créixer i aprendre.

L’esperança: estar ple d’esperança en un futur millor: molta esperança, poques pretensions. Aquesta frase és plena de saviesa, l’esperança és una brisa de futur. Les pretensions tensen i sobretot neixen de nosaltres mateixos, del nostre ego i poden arribar a crear una mala exigència als altres, encara que vulguem ajudar-los amb la millor voluntat. Una esperança que compta amb la realitat i la mira amb ulls adults i conscients, però que alhora veu en el fons un corrent de llum i de futur. El secret és fer d’aquesta realitat, com diria Pessoa, “un camí nou, un pas de dansa, una escala, un pont, una trobada”

El servei: estar atent per servir les persones. L’actitud fonamental per servir és la humilitat. Aquesta humilitat fa que sapiguem que no tenim totes les respostes, que el centre són les persones i no nosaltres mateixos, que no estem per fer sermons, discursos o lliçons. Estem per als altres, perquè desenvolupin la millor versió d’ells mateixos.


Aquest article recull alguns dels posts de l’autor publicats al seu blog Liderar desde la confianza que us animem a seguir.

Juan Goñi: Apassionat de les persones i especialment interessat a promoure estils de lideratge basats en la confiança que ajudin al desenvolupament del potencial. Des de fa més de 30 anys treballo en llocs de gestió a diferents empreses.


Aquest article ha estat publicat al número 194 de Ciutat Nova: Líder de qui?

Sobre l´autor

Més articles

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

0

Finalitzar Compra