Ja fa dies que vaig donant-li voltes al tema que vull abordar en aquest espai i se me n’acudeixen uns quants: les eleccions estatunidenques, l’ecologia, la fi de la cultura occidental capitalista tal com la coneixem, o, al menys, el seu evident deteriorament i galopant decadència (no puc evitar recordar constantment la caiguda de l’Imperi Romà), els moviments migratoris (pasteres, camps de refugiats, tràfic de persones, el proxenetisme, la pederàstia, les morts col·laterals…) els conflictes bèl·lics a Àfrica i Orient Mitjà, els recents atemptats de Kabul, Niça, Viena, l’enriquiment d’uns pocs – amb la que està caient – l’empobriment de moltíssimes persones – directament vinculat a l’anterior – i, gairebé se m’oblida, la Covid-19…
De sobte, m’he trobat amb la notícia que fa referència al Pablo Alcaide, un adolescent de 16 anys, fill d’una escombriaire de Logronyo, que va organitzar amb les seves amigues i amics una campanya de neteja després de les destrosses ocasionades durant unes reivindicacions, tal vegada legítimes, però inexplicablement incíviques, dels seus conciutadans. Va fer un pas endavant per fer tot el possible per poder ajudar una mica. Es va atrevir…
Atrevir-se és sinònim d’aventurar-se, de gosar. És tenir el suficient coratge per fer alguna cosa, i després fer-ho. Són moltes les persones que s’atreveixen. Ho sabem, les veiem cada dia. I jo, m’atreveixo?
Atrevir-me a què? Poc a poc he anat descobrint que aquest verb pot conjugar-se amb qualsevol dels temes que em volten pel cap. Però en molts d’ells només puc conscienciar-me, informar-me, reflexionar, opinar, debatre i, eventualment, fer-ho amb aquells que són a prop meu i realitzar junts aquest exercici per després compartir-lo amb altres persones. En algun cas, també podria col·laborar amb alguna organització directament implicada i aportar així, al menys, un granet de sorra… Malgrat tot, em sento com una formigueta insignificant davant d’aquestes qüestions.
En Pablo m’ha donat una lliçó. També puc atrevir-me a tenir cura del que tinc al davant dels nassos: la meva família, les meves amistats, els meus col·legues de feina, el meu veïnatge, el meu entorn, la meva ciutat, el meu país… Comptat i debatut: el meu univers quotidià. I en aquest univers, jo hi soc al centre i, en gran mesura, depèn de mi.
Vinga! Ens hi atrevim?
Vídeo presentació Pahtways: https://youtu.be/QI6ey2G3TqY
Dare to care
AMB LA CAMPANYA PATHWAY 2020/2021, UNITED WORLD PROJECT PROPOSA POSAR EN EL CENTRE DE LA POLÍTICA I DE LA VIDA DELS CIUTADANS, EL PARADIGMA DE “LA CURA”
#daretocare és l’eslògan i el hashtag de la campanya que, traduït literalment vol dir “atrevir-se a cuidar”, és a dir, fer-se càrrec, interessar-se, cuidar activament, donar importància. A qui? Als més fràgils, al planeta, a les institucions, a la nostra ciutat, als nostres veïns, als problemes de la nostra societat.
La pandèmia del coronavirus ens ha posat de relleu que el món en el que vivim està en crisi. Una crisi que és sanitària, econòmica, climàtica, alimentària i social, que requereix un canvi de ritme, de prospectiva i d’acció: un món que sàpiga tenir cura, un món on la cura es posi al centre del discurs polític, serà un món millor, un món més unit.
Autor: Juan Carlos Duque Ametxazurra
Aquest article s’ha publicat a: Inteligencia emocional
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg