Harrison: decisions valentes en condicions terribles
El que més m’ha impactat d’en Harrison no és l’epopeia que va passar –que té tots els elements de tragèdia que ens podem imaginar d’un supervivent de l’Aquarius, i més– sinó la seva actitud vital. Ha vist i patit –a Líbia– el pitjor de la nostra espècie i manté molta més esperança en la humanitat que molts de nosaltres.
1a ETAPA – BENÍN (Nigèria)
A molts països ser el fill gran és tot un repte i fins i tot un pes, una llosa que et cau al damunt. Aquest és el cas d’en Harrison, nascut fa 35 anys a Benín, la segona ciutat més gran de Nigèria, i el fill gran dels set que la seva mare va tenir amb el seu pare, que en va tenir dos més amb una altra esposa.
D’adolescent, juntament amb la seva mare, es va fer cristià i aquest canvi li va comportar el que ell, elegantment, anomena malentesos amb el seu pare, un líder comunitari molt apreciat d’una tradició religiosa del seu país. Cap als 20 anys en Harrison va voler posar quilòmetres pel mig i va arribar a Lagos, la ciutat més gran de Nigèria on es va guanyar la vida fent de soldador i va conèixer la Felicia. Al cap de poc el pare va morir i els membres de la seva comunitat van demanar a en Harrison que tornés a casa i agafés el rol de líder que li tocava en substitució del seu pare. Ell s’hi negava, però la pressió se li feia tan insuportable que va escapar encara més lluny, a Bengazhi, a la Líbia on Gadafi estava a punt de perdre el poder.
2a ETAPA –LÍBIA
Enmig del tracte indigne, va decidir viure com una persona lliure
L’estada al nou país va ser un viatge al cor de les tenebres que es va anar agreujant a mesura que les crisis de tota mena s’hi anaven succeint. Va patir quatre detencions sense cap motiu per part de policies que a vegades ho eren i altres, no. Una d’aquestes vegades el van portar a una comissaria d’AlQaeda i una altra el va arrestar un grup de caire mafiós. Durant la segona detenció va plorar desconsoladament una setmana seguida fins que va decidir que ja no ho faria més; de la tercera comissaria se’n va escapar aprofitant el canvi de guàrdia, com a les pel·lícules.
Enmig d’aquests i altres tractaments indignes i indignants, va decidir viure com una persona lliure i, per exemple, no amagar la seva identitat cristiana. Un dia, un taxista li fa una pregunta habitual: “tu, ets cristià o musulmà?” i, contra tota la lògica i el sentit comú que és d’esperar en aquell context, li va dir la veritat. “Jo no puc negar la meva fe” –em diu–.
Davant d’aquesta argumentació desarmant, tens la impressió neta d’estar davant d’un home que s’ha guanyat la seva llibertat i ja no té por. I vaig recordar en Víktor Frankl quan diu que són les decisions, no les condiciones, les que determinen qui som.
– Harrison: Després de la quarta estada a comissaria, la Felicia i jo vam arribar a casa i no hi vam trobar res. Més que una detenció, havia estat una emboscada per robar-nos tot el que hi havia al pis que compartien amb altres famílies. Allà la Felicia ho va tenir clar: “ja no aguanto més aquí”. I vam decidir anar a Europa, amb ella embarassada.
– Josep: Però us ho havien robat tot.
– H: Sí, a Trípoli un amic nigerià ens va aconseguir un viatge amb pastera cap a Europa. Així, sense més explicacions.
– J: I l’altre amic teu, aquell amb qui vas sortir de Nigèria i vàreu treballar i compartir detencions i empreses a Líbia? Què se n’havia fet d’ell?
– H: No n’he sabut res més, però, pel que sento, estic gairebé segur que és mort.
3a ETAPA – EL MAR
– H: La barca va sortir un dijous a les 9 del vespre i l’endemà ja va començar a enfonsar-se.
– J: Quants éreu?
– H: No ho sé. Hi havia gent de molts països i vaig sentir que algú parlava d’unes 200 persones. Lluny, molt lluny, es veia una embarcació de rescat vermella –l’Aquarius–, però amb la barca no t’hi podies acostar i, a més, s’estava enfonsant. Tampoc hi havia prou armilles salvavides i nosaltres ens vam quedar sense. La Felicia no sabia nedar i ja estava embarassada de 6 mesos.
Mentre va explicant tot això, en Harrison tanca els ulls recordant aquella situació desesperant i, pel que em sembla, no deixa de recordar-se a ell mateix que és un supervivent. Però, tot i el patiment de la memòria, està sencer i se li veu que ho vol explicar, que vol que se sàpiga tot el que van passar. I els seus ulls pacífics i ferms –que amb la mascareta ara tots hem après a llegir més bé– parlen d’un home sencer, fort, però no rígid.
Obre els ulls i t’explica, amb les mans i els braços fent com si poués aigua amb una galleda, les tres vegades que va haver de remuntar la Felicia que s’enfonsava i no sabia nedar. Quan en Harrison ja s’havia empassat més aigua de la que podia beure va prendre una decisió: “Que se salvin la Felicia i en Daniel –el nen que encara era a la panxa, però ja tenia nom– Jo seguiré viu en ells”.
Però l’endemà es va despertar a bord de l’Aquarius, i la Felicia li va explicar que va poder agafar-se a una armilla salvavides que havia quedat surant per l’aigua i així els van poder rescatar.
Silenci. No calen paraules per entendre què li passava pel cap i pel cor quan recordava tot això: són una família de supervivents.
Agafem aire tots dos i sento com si jo també m’hagués tret un pes de sobre, com si ja estigués allà a la coberta de l’Aquarius.
– H: Després vam passar per davant de Sicília, però –com ja sabeu– el govern italià ens havia tancat les portes. Els altres països europeus ho veien, però no feien res fins que, al final, el govern espanyol ens va acceptar i vam arribar a València.
4a etapa – EUROPA
– H: Ens van repartir per diferents ciutats. A nosaltres ens va tocar anar a Girona i al cap de dos mesos en Daniel ja naixia a l’hospital. Aquí ens hem sentit molt ben acollits i hem trobat alguns àngels de la guarda: la primera professora de català que vaig tenir, ara la Irene… Aquí estem segurs.
– J: Què vols dir?
– H: Puc sortir una hora més tard de la feina, agafar la bicicleta i anar pel carrer sense por, encara que sigui fosc. Aquí dormo amb els dos ulls tancats, però a Líbia sempre n’havia de deixar un d’obert i les dues orelles a punt.
Ara, quan recordo que vam passar de llarg de Sicília i la decepció de veure que no ens volien acollir, penso que a vegades els plans de Déu no són els mateixos que els teus.
Aquesta afirmació podria semblar una frase feta, però pronunciada per una persona que ha passat per tot aquest infern, pren tota una altra dimensió: humilitat, acceptació, agraïment…
– J: Estàs molt agraït de l’acollida, però hi ha moltes coses que hem de millorar.
– H: Sí. Els papers, la burocràcia. M’ensenya una tarja vermella gràcies a la qual ara té una feina, però és temporal, cada sis mesos l’ha de renovar i amb aquesta temporalitat el seu futur és incert.
– H: La burocràcia va molt lenta i nosaltres hem de menjar. Jo no vull que em donin diners sense fer res, jo vull treballar…. I encara més ara, que tot just acaba de néixer la Deborah.
– J: I quan sents algú del teu país que vol venir a Europa, què li dius?
Aquesta és l’única pregunta que no va respondre amb paraules: simplement es va posar les dues mans al cap tapant-se les orelles només de recordar aquell viatge impossible que els ha convertit en supervivents.
Després de conèixer en Harrison, encara em sorprèn més que el debat sobre els migrants i refugiats es plantegi en termes del que nosaltres els podem donar, quan hauria de ser també sobre el que ells aporten, perquè de Harrisons i lliçons vitals com la seva en tenim moltes, més de les que volem o que ens deixen veure.
Entrevista publicada al número 183 -Tardor 2020- de Ciutat Nova. Aquí pots llegir tota la revista.
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Espero I desitjo tenir la fe i el coratge de Harrison I la Felicia. Es ben bé que m’ofego en un got d’aigua i encara em sembla que es un temible oceà.