A vegades sorprèn que, tot i conviure amb persones a les que estimem, la comunicació esdevé igualment un procés gens fàcil. Podria semblar un contrasentit, però no ho és. Estimar la parella, però no poder posar-se d’acord fàcilment sobre certs temes; estimar els fills, però no aconseguir un diàleg serè sobre alguns aspectes sensibles, només en són alguns exemples. Sense voler generalitzar un tema tan complex, proposem alguns aspectes centrals que poden ajudar a donar pistes sobre com gestionar els conflictes des d’una perspectiva positiva.
Identificar el conflicte per comprendre’l
Els conflictes, malgrat el que algunes persones podrien pensar, no són negatius en si mateixos, ni són un perill per a la cohesió o la unitat de qualsevol sistema humà, ja es tracti d’una família, un grup religiós, una ciutat, un país. Els conflictes són processos normals en societats complexes i diverses. No som clons els uns dels altres (per sort) i les posicions o percepcions sobre alguns temes, a vegades, poden semblar o ser obertament oposades.
El que fa mal als sistemes humans no és l’existència del conflicte, sinó la manera com el gestionem.
En societats on la diversitat i la llibertat d’expressió són valors profundament arrelats, és important facilitar a les persones, espais estructurats (a l’escola, partits polítics, família, universitats, associacions sindicals, organitzacions socials, etc.) per entrenar les pròpies habilitats comunicatives i exercitar-se per a dialogar des de la diferència.
Expressar els propis pensaments, emocions, necessitats i expectatives de manera clara i, al mateix temps, de forma respectuosa de la percepció de l’altre, és tot un desafiament, però a l’ensems, és la base d’una societat sana, diversa i democràtica.
Tipus de conflicte
No tots els conflictes són iguals i no tots es resolen de la mateixa manera. Tampoc és fàcil classificar-los, perquè no existeixen conflictes homogenis, la majoria tenen components molts variats, la qual cosa dificulta la seva gestió. No obstant això, quan sorgeix una diferència, abans de gestionar-la, és útil intentar comprendre la naturalesa del problema per aportar les eines adequades i invertir-hi l’energia de la manera més eficient possible. Si acceptem aquesta premissa, ni que sigui de manera artificial, podem dir que existeixen 4 tipus de conflicte.
Els primers són de tipus fàctic, que passen quan algú diu o fa alguna cosa que irrita, molesta o fereix l’altre. Aquests conflictes poden ser molt seriosos, ja que es fonamenten en l’experiència d’alguna cosa que ha generat una diferència entre dues persones o grups, però també poden ser molt simples, ja que a vegades només es tracta d’aclarir el fet, el malentès, demanar disculpes pel que s’ha dit i, un cop resolt, la relació roman intacta.
Quan el conflicte és fàctic, no és recomanable activar altres problemes antics que només enterbolirien el diàleg. Si estic trist perquè t’has oblidat d’acompanyar-me a aquella reunió que per a mi era molt important, parlem del fet en si mateix que m’ha dolgut i de com fer-ho per tal que no torni a passar. Però no parlem de si la nostra relació està en crisi (a no ser que realment hi estigui).
Si el conflicte és relacional (no tolerar a una persona, algú que ens resulta antipàtic, aversiu, un adversari, un pare o mare autoritària, una germana que sempre ens ataca, una parella gelosa), llavors és millor no gastar hores parlant del “fet”, què vas fer i què no, o per què ho vas fer; ja que és probable que qualsevol detall faci que el conflicte esclati, ja que el tema de fons és com funciona la relació entre aquestes persones. Identificar la tipologia del conflicte, com a mínim, ens pot ajudar a emmarcar el diàleg en la direcció adequada.
Si el conflicte és d’interessos, en canvi, es tracta de percebre que tenim interessos oposats o aparentment oposats. Volem fer vacances en família, però a mi em relaxa la muntanya i el silenci; i als meus fills els ajuda a descansar una platja amb molta gent i vida social activa. Són interessos aparentment incompatibles, no obstant, un procés de diàleg adequat, centrat en comprendre realment les necessitats de cada membre de la família, pot aportar clarors intermèdies. No tot és blanc o negre, sempre hi ha grisos. És important, però, que quan un conflicte és d’interessos, no desencadeni desqualificacions personals (tu ets incapaç de posar-te al meu lloc, jo no els hi importo) o qüestionar la relació entre persones (si no anem a la muntanya és perquè els meus fills no m’estimen).
En el cas del conflicte de valors, és important ser encara més curosos amb les paraules i els pensaments. Els valors representen conviccions profundes de les persones i una diferència de valors (moral, religió, política, per exemple) activa prejudicis i emocions que cal gestionar adequadament si el que ens interessa és la trobada i la comprensió de l’altra persona.
En un conflicte de valors, des d’una mirada en la que l’altre es considera una persona amb la nostra mateixa dignitat, no podem pretendre convèncer-lo, manipular-lo o persuadir-lo de que el seu valor no importa, ja que això intensificaria el conflicte. Quan es tracta d’un conflicte en el qual estan en joc principis bàsics, el que construeix una relació de confiança i respecte és l’interès pel pensament de l’altre, comprendre per què pensa com pensa (empatia cognitiva), preguntar fins a comprendre profundament. I fer-ho fins el punt de ser capaços d’expressar amb les nostres paraules què pensa l’altre. Això no vol dir estar-hi d’acord, sinó només comprendre’l. L’empatia cognitiva és un procés fonamental que ens assegura comprendre què pensa l’altre abans de contestar.
En el cas d’un conflicte de valors és probable que es pugui arribar a la comprensió recíproca, però no al consens. I això no és poc! No obstant, si la comprensió és profunda, és probable que s’il·luminin aspectes que obrin un diàleg cap a nous matisos i que el tema es polaritzi menys. Només si comprenem l’altre de veritat, podrem construir una experiència de trobada. Exemples: Combatre una manera de vestir d’un fill v/s comprendre què vol comunicar amb aquesta manera de vestir-se; desprestigiar un estil musical que agrada als fills v/s escoltar la música amb ells fins comprendre què els hi provoca.
Entrenar la metacognició
Estimar a algú no ens protegeix de no ferir-lo amb alguna paraula o acció. I és que no es tracta d’un tema de bona o mala voluntat; el cervell humà tarda 3 segons en generar expectatives en relació a alguna persona o situació. Encara que no estiguem habituats a pensar sobre el nostre pensament (capacitat metacognitiva), aquests pensaments existeixen, ho vulguem assumir o no.
Quan ens trobem amb algú, tinc l’expectativa que la trobada comunicativa vagi en una direcció o en una altra. D’alguna manera, basant-me en experiències prèvies, faig una mena de previsió ràpida sobre què espero de l’altre en aquest moment precís. Per exemple, si una mare li diu a la seva filla adolescent que ordeni l’habitació, la mare s’espera una resposta dins d’una gamma d’alternatives possibles, d’acord amb el seu coneixement previ de la filla (la filla sempre li diu que ho farà després i llavors no ho fa; sempre ho fa; mai respon, el tema la molesta, etc.).
Tot i que la mare faci un exercici de buit, intentant mirar la seva filla com un full en blanc, igualment s’espera una resposta dins la gamma a la que està acostumada. El tema de fons en aquest cas, per a la mare, és entrenar la seva capacitat per conquerir el seu propi pensament, i acceptar l’existència d’aquestes expectatives. Si la mare és conscient de què s’espera en realitat, i de què és el que pensa de la filla, podrà verbalitzar-ho i generar un diàleg sobre el tema, negociar normes i arribar a acords.
No sempre podem controlar el pensament, sovint “sorgeix”, però sempre el podem gestionar.
Prejudicis i etiquetes
El primer dispositiu en activar-se en un conflicte, per exemple, és el de l’etiqueta negativa, el prejudici. Tot i que no ho diguem en veu alta, qui ens contradiu o representa una opinió diferent de la nostra, activa en nosaltres pensaments, emocions i comportaments. Si en el fons penso que l’altra no és una persona capaç, segurament, encara que faci un exercici educat d’aparent escolta, l’altre, que és un ésser intel·ligent intersubjectiu, notarà la mirada des d’on no l’estem validant com algú a la nostra alçada.
No només hem d’exercitar l’escolta, sinó abans i molt abans, la metacognició, per conquerir el nostre pensament positiu, assegurar-nos a nosaltres mateixos que a l’altra persona, sigui qui sigui, ens l’estem prenent seriosament i que mereix tot el nostre respecte i atenció pel fet de ser una persona humana.
Pensar que un fill no és capaç de fer els deures si no se l’ajuda, que la parella no podrà tenir cura de la casa si la deixem al seu càrrec quan marxem de viatge, són exemples d’etiquetes en les que l’altre (tot i que l’estimem) no sempre està al nostre nivell. Si no ens adonem que aquestes etiquetes existeixen en el nostre pensament, podem caure en comportaments d’invalidació de l’altre, amb serioses conseqüències per a les relacions i l’autoestima.
Si en canvi, acceptem i identifiquem aquestes etiquetes, per molt incòmode que sigui acceptar el que estem pensant, fins i tot quan es tracti d’alguna cosa políticament incorrecta, serà en aquest moment que serem amos del nostre pensament i podrem gestionar-lo acceptant els nostres límits, fins i tot incorporant l’altre en aquest pensament (reconec que sento desconfiança, i t’ho dic amb temor, ja que no vull ofendre’t).
Cal entrenar la nostra pròpia mirada de l’altre i del conflicte, entrenar la nostra empatia, revisar els nostres propis prejudicis, les etiquetes que tenim de l’altre en el nostre pensament. Res millor que començar per exercitar-ho en l’àmbit privat, ja que és un ambient en el qual la nostra motivació per millorar és alta i on la millora de la qualitat de la comunicació i les relacions interpersonals, està íntimament lligada al nostre benestar físic, emocional i social.
Autora: Pilar Escotorin, Doctora en Psicologia de la Comunicació, Laboratori d’Investigació Prosocial Aplicada Universitat Autònoma de Barcelona
Aquest article s’ha publicat a la revista Nouvelle Cité (maig – juny 2021)
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg